Potinegant pel IuTub he trobat aquesta peça que m'ha recordat un dels millors momentassos que he passat seguint una retransmissió esportiva.
Ara farà 9 anys d'aquest partit de les semifinals del mundial de rugbi de 1999. El marc va ser el temple del rugbi anglès, o sia, Twickenham, i el match (Nova Zelanda-França) havia de ser un passeig pels totpoderosos "allblacks" i favorits pel títol. A la mitja part el resultat era de 24-10 favorable als de negre, amb un Jonah Lomu (nº 11) atropellant, qual rinoceront desbocat, a tot francès que s'atrevís a posar-se per davant, ben acompanyat per l'apertura Andrew Mehrtens i l'altra espectacular ala Tana Umaga (nº 14) Pero després del descans va aparèixer aquella genialitat francesa que es remonta als anys 80 amb aquell cèlebre "rugby champagne", i encapçalats per un inspiradíssim apertura i organitzador Chistophe Lamaison (nº 10) va fer anar de corcoll als de negre amb les seves patades, i només va faltar la puntilla dels rapidíssims ales Chrisphe Dominici (nº 11) i Philippe Bernat-Salles (nº 14 anomenat també "la guineu platejada) Al final, 43-31 per una França que pagaria uns dies més tard aquest desgast físic perdent la final contra Austràlia.
Perdoneu pero es que m'ha fet molta il·lusió reviure aquella emocionant tarda. Encara recordo els crits de l'Ernest Riveras, que va ser el que va retransmetre aquell històric partit. Es diu que potser és el millor patir de la història del rugbi. Que ho sigui o no, m'és ben igual.
Quins temps aquells...Jo, al 1999 entrava a la colla...Segur que el partit va ser en dissabte i després vaig sortir fins tard...molt tard.
Quin partit aquell!!!
Si no recordo malament tu vas venir al desplaçament de la penya Baix Montseny, a un derbi a Perpinyà. Usap - Agen, on Lameisson havia de tallar el bacallà. però el va trobar amb una Usap que només havia perdut un partit a l'Aimé Giralt, i sincerament, amb un Thierry Lacroix que amb 35 anys fets i refets va fer un recital.
Sobre aquells anys França era un espectacle. Tenia un equip capaç de les millors genialitats, tenia un talent i un rugby que només els països de l'hemisferi sud el podien batre. Està clar amb ales de 116 kilos que corrien els 100 metres en menys d'11 segons: JONAH LOMU!!!
He tingut l'oportunitat de veure'l en viu a Montpellier i era un espectacle, quan arrencava no parava fins el final. MAleïts ronyons que ens van privar d'un dels millors jugadors de la història d'aquest esport, si més no el més mediàtic.
Tot un detall per part teva, i recorda que Perpinyà només està a 100 quilòmetres de casa meva.
Podríem fer una sortida matalassera a un partit a Perpinyà. L'himne és l'Estaca de Lluís llach, i fot molta ràbioa haver de fer 100 quilòmetres per sentir-la. L'ambient és espectacular. Qui s'anima?
Una abraçada
MArc de sabadell
fantàstic!
jo si un dia hi ha tema, vinc al tema :D
jo tb m'animo
joan
Eloi, aquell partit crec que va ser en divendres. La Marta i jo vam tenir la gran fortuna de viure'l a Tolouse a casa d'uns amics, membres de l'equip de rugby de la ciutat. Va ser un dia difícil d'oblidar. Estant allà era evident que la selecció francesa no guanyaria la final, perquè si aquella nit van celebrar la meitat que la resta de francesos la victòria, el dia d'Austràlia encara estaven borratxos.