Proposo un “remember when” cap a l’any 1999. És en aquest any quan s'aprova definitivament la creació de l'euro, cosa que no farà canviar el nom d'un dels actes estrelles de la festa major ja que més tard ho canviarem tot menys els duros. Ens deixen l’Stanley (Kubrick), el Carles Sabater (el de Sau, no el nostre flamant secretari) i Michael Jordan es retira definitivament. Neix un nou estat: Timor Oriental, capital Dili (coneixement de trivialpursuitero) i els turcs trinquen al líder del PKK kurd Abdalà Oçalan. Al Camp Nou es viuen els dos minuts més al·lucinants del futbol modern quan Sheringham i Solskjaer li foten 2 gols en temps de descompte a l’impresentable de l’Oliver Khan i li donen la segona Copa d’Europa al ManUtd. Lance Armstrong guanya el seu primer Tour. Però si per una cosa serà recordat per tots aquest magnífic any, és per que un servidor entra a formar part dels Xiquets de Tarragona.

El Jordi Andreu s’estrena com a cap de colla, i ens trobem en el moment casteller més efervescent a Tarragona pel que fa a la rivalitat. L’Eduard obre el bar i ens quedem sense pilar. S’obre la veda per trobar un nou segons, pero les proves no acaben de quallar. Serà un tema candent durant tota la temporada. El Pepe Palmero, només entrar jo per la porta del local, m’agafa pel braç i em penja el cartellet d’agulla. El primer baix a qui em toca enfrontar-me em diu “Nen, ja saps el que s’ha de fer?” El Toni Puig em pren a sopar després de cada assaig i allí només es parla de...castells. Castells, castells i castells. 24 hores non-stop. Començo a enganxar-me. Em va. Alguna vaca sagrada comença a treure la destral per que està descontent pel tracte rebut, i veig que les històries que m'haviem contat sobre intrigues són certes. Els objectius previstos en forma de castells van sortint. Els assajos són multitudinaris. Per St. Joan debuto al folre del 2d8f. Ja estic enganxat. Cabrons. És un moment per emmarcar a títol personal per motius obvis, i a títol de colla per que és la única vegada que s’ha aconseguit a aquestes alçades de temporada. A La Riera intentem el primer 5d8 de la història matalassera (sense comptar el mític que el Gordito tirà avall aquell dia d’aquell any davant del Tòful) Recordo la intensitat del moment anant d’agulla allà dintre, amb la gent totalment concentrada amb els ulls tancats, el Joan Sala que veig que aixeca el cap abans de carregar-se. “Què fots, boig!!!” S’amaga. Cau després de carregar-se. És el primer castanyot que rebo d’un castell de 8, i quin he triat per batejar-me... Res comparable amb el que patirem dies després a Llorenç. Segurament, les dimensions quilopòndiques d’aquesta caiguda tenen difícil equiparació amb qualsevol altra en la història ratllada. Pero anem a totes. Castells, castells i castells directes a la vena. I St. Magí...Ufff...Quina tensió...Quin esmorzar...Quina plaça...La colla rival...Són els castells com no imaginava que existissin. “Ells” carreguen la catedral i naltros la completem. La primera apoteosi en ratlles, també marcada en el subconscient amb un esclat inesborrable, sacudint-nos l’estigma de colla perdedora...per un dia. Aquesta diada i les anteriors de La Riera i Llorenç marcaran la meva predilecció per un castell que per una colla a cavall entre els de 8 i els de 9 es pot considerar un “castell total”. Tot i així, al pati encara hi ha el ressò de les destrals esmolant-se. Es prepara el gran assalt al 3d9f, i les garanties són màximes ja que per St. Magí ja l’assajàvem, incluint alguna prova bastant interessant de 4d9f. Les forces i tensions psicoemocionals que recorren Plaça del Rei i Baixada Peixateria són màximes. Al dia D fem la feina més difícil descarregant el primer 3d9f de la història, després de descarregar un altre 5d8, pero les destrals afilades han sortit el dia més inoportú i impedeixen rematar la feina en forma de 2d8f. El problema és que és any imparell i no hi ha Concurs per reconduir els errors. Per tant, aquests intents de 2d8f ens poden passar factura. Sembla el destí d’una colla que mai ha estat tan a prop de la supremacia (sense saber què ens depararà el futur), i la meva primera processó de Sta. Tecla serà la més intensa i contradictòria.

Sembla que el futur de la colla a finals d’aquesta temporada 1999 prometia fortes emocions, per el bo i el dolent, però no cal que us digui com continua la història. Jo només se que estava dintre, que tenia 25 anys i que els pròxims anys m’implicaria més, però el que em va passar aquell any va ser massa. Ah, i sempre us estaré agraït.

(3) Comments

  1. lluismanies On 17/2/08 22:27

    jo diria que vam començar a canviar les pessetes per euros l'any 2002...

     
    eloi d'altafulla On 17/2/08 23:16

    Perdó, ja ho he rectificar. Gràcies

     
    Anònim On 20/2/08 14:10

    Gran any el 1999, i a diferència d'aquest darrer, més complert en quant a números i espai en el temps.
    Jo també m'ho vaig passar molt bé, encara recordo veure el pati ple tots els divendres. Pujar el folre del 3 cada assaig desde St Magí i fer proves del 4.
    Recordo que per la Mercè en vam fer un de molt lleuger.
    Doncs sí Eloi, allà vam saber el que s'ha de fer per realitzar grans castells durant tot l'any.

    joan