Hola. Això que veieu aquí dalt és part de la Calçada dels Gegants, i em sembla que els que marxeu aquest cap de setmana hi estareu relatívament aprop. Pero es veu que no us portaran a veure-la. A mi "ya me jodería".

Pel que sé, aneu a un poble anomenat Magherafelt que pertany al districte del qual és capital que pertany al comtat de Derry que està a la regió de l'Ulster dintre de l'illa que per uns és Irlanda i per altres és Eire, pero aquest últim és el nom en gaèlic, i si ens posem a parlar en gaèlic "Tá dul chun bheith ina hullabaloo nach bhfuil a fhios sa nuair metio" (que com ja haureu adivinat, vol dir "Se va a haver un follon que no sabe ni donde sa metío" )

De Magherafelt us puc explicar el que he trobat per la whiskypedia, perque com us podeu imaginar, no hi he estat mai. Està a prop del llac més gran de l'illa. Aquest llac és el Lough Neagh, i sé que molts el confondreu amb l'escocés Llac Ness, sobretot depenent de l'estat etílic i conseqüentment de la quantitat d'éssers mitològics que veieu emergir de les seves aigües. El poble està a mig camí de Belfast i Derry, i per tant, és lluny de totes 2 ciutats. Tampoc és un punt a favor. A part de que el nom és raro raro. Important serà de que marxeu tots sabent com es pronuncia això, perquè "es de saber idiomas". És així: MÀZRAFELT. Podeu practicar davant el mirall perque igual d'important és com moveu la boca mentre dieu aquest sorprenent nom. Tant sorprenent com que us trobareu pubs i demés establiments on hi serveixen TOT TIPUS DE BEGUDES. Tingueu-ho clar. Ho dic perque a un amic meu li han dit que "hem de beure Guinness" Davant d'un consell tan colpidor com folklòric, només sento admiració pels que s'atreviran amb la Coca-Cola o altra tipus/marca de cervesa. Jo mateix sóc molt (MOLT) de Guinness, pero encara sóc més (MOLT MÉS) de Murphy's, en la seva insuperable versió Irish Red.


                                                         He dit Irish red? Maureen O'Hara

Històricament, sembla que no ha nascut ningú prou important internacionalment en aquest bon poble. A prop, però, sí que va néixer un premi Nobel de Literatura del qual segur tots tenim llibres a casa: parlo del poeta Seamus Heaney. A part de comtes i barons d'èpoques passades, es clar. El més famós és el Baró Harkonnen, pero aquí també tenen els seus orígens el senescal de Minas Tirith i el Rei Boig Aerys Targaryen. El que sí que sembla, és que aquesta zona va ser un dels principals focus de colonització per part dels britànics durant el segle XVII en el procés anomenat The Plantation of Ulster, i per tant, molta implantació del protestantisme. Un niu d'unionistes, vamos. Si veieu els de l'Ordre d'Orange fent el canelo, tireu-li's unes quantes burilles de part meva. De fet, pel centre de la ciutat s'hi van produir abans de l'Acord de Divendres Sant diversos atemptats amb cotxes-bomba amb un total d'11 víctimes mortals entre catòlic i protestants. També va quedar totàlment destruida l'estació d'autobusos, o sigui que no us feu il·lusions per poder agafar els cotxes de línia i fer turisme per les rodalies.

I qué més us puc dir... Que us ho passeu estupendissíssimament bé. Recordeu que anem a fer castells. Que diuen que els de l'equip de rugbi tenen unes ganes bojes per saber com paius i paies normalots i normalotes fan coses tan espectaculars. Que volen experimentar amb el tema. Ja sabeu. Folres i folres i més folres. Només procureu que no us girin les pinyes com si fossin melés, i ja ho tindreu guanyat. Porteu-me algun souvenir, i al meu nen també, que espero hagi sortit ja, i com no, a la seva sofrida mare, i la Nora també voldrà algo, que té l'edat i agafarà gelos... SLÁINTE


                                                  dieta equilibrada per l'operació bikini mmmmmm

PD: a dalt l'avió, feu com si no us interessés quan l'hostessa fa lo del xaleco i les portes d'emergència. Com si viatjessiu de tota la vida.
Enllaços a aquest missatge
Ha de ser molt difícil actuar initerrompúdament tots aquests anys al Teatre dels Somnis. Pero molt més triomfar al PC Fútbol amb que vai amenitzar bona part de la meva joventut. Estic desvetllant el meu secret, que era començar la temporada i fitxar automàticament a aquest monstre futbolístic perque em tragués les castanyes del foc. I sempre ho provaba amb equips cada cop més modestos per veure si l'estratègia no era infalible, pero res. Fins que l'órdago va ser definitiu, vaig agafar al Sant Andreu, em van donar un préstec estratosfèric (eren èpoques en que els bancs donaven més calers dels que demanaves) el vaig fitxar, vaig convertir el Narcís Sala en un coliseu de 80.000 espectadors, i  guanyar la Copa d'Europa va ser la conseqüència evident. Recordo que en la final contra el ParisSaintGermain el PC se'm va penjar unes 10 vegades, pero vai persistir i orgullós estaré sempre d'aquest triomf històric gràcies a la meva tossuderia, pero això és un altre història que potser algun áltre dia us explicaré amb més detalls.


Aquest home es dèia i es diu Ryan Giggs, i era el típic jugador que cada estiu sonava en les travesses a l'hora de fitxar pels principals clubs europeus. I és que la seva irrupció i la dels seu companys de fornada va remoure totalment els fonaments del futbol europeu. Sota les ordres de SirAlexFerguson, aquesta joves descarats (els Fergie Boys) van passar a ser el tresor més preuat d'un històric club (parlo del ManUnited, eh?) que a partir d'aquí tornaria a reviure èxits passats. Ells eren els germans Gary i Phil Neville, Paul Scholes, Nicky Butt, David Beckham i Ryan Giggs.

                                             Eric el Terrible, els Fergie Boys i destraler Keane

Passa que Giggsy és gal·lès, i ser futbolista gal·lès vol dir menjar-se els mocs amb la seva selecció. Com se'ls van menjar Ian Rush o Mark Hugues, i se'ls menjarà el nou heroi Gareth Bale. No va anar mai a cap Eurocopa ni Mundial, evidentment, pero ho tenia clar, ja que ell va ser capità de la selecció anglesa juvenil, pero més tard va renunciar per poder jugar de local a Cardiff i honorar els seus orígens. I què? S'ha cansat de guanyar títols. Podria enumerar-los tots i blablabla, pero com sempre, més valen unas imatges que mil paraules (lliure adaptació d'un tótem del refranero aspanyol)

Pero clar, tot té una explicació. Podeu pensar que el veritable motiu d'aquest post és que amb quasi 38 anys, farà 20 que juga al màxim nivell. Que sobreviurà esportívament a un altre monstre que es diu EdwinVanderSaar. Que ha renovat per 1 any més.... Ah sí, que dissabte pot jugar de titular a la final de Wembley. Pero no. Tampoc. A pocs dies de la finalíssima, se l'ha vist practicant el violí amb una tal Imogen Thomas mentre la seva muller i els fills afinaven el piano de casa.

                                              La professora de música amb cintetes beneïdes

Ryan Giggs, encara que perdi dissabte, que perdrà, és un fenòmenu.

Enllaços a aquest missatge
El Pauet suspira i apura el contingut de la tercera copa d'anís del matí. Necessita anar ben calent d'orelles a la seva primera actuació de la temporada. La colla en porta 10 pero ell no tenia esma d'anar-hi... fins que l'insistència d'uns quants i algun soparet per arreglar el món, han vençut les seves resistències. Desde que la colla (i la majoria de colles) porten propaganda a la santa immaculada camisa que ell vesteix amb orgull (I AMB IL·LUSIÓ)  desde ben jove, ell va abdicar com a casteller, dedicant els caps de setmana a arreglar la parcel·la familiar, tot esperant l'enfonsament del món casteller degut a l'entrada agressiva del capital. S'apropa l'hora de que el passin a buscar i potser que pari. No demanarà una altra copa. Sap que avui serà el centre d'atenció desde la seva famosa intervenció en aquella moguda assamblea de fa 5 anys.  I es distreu mirant (de dalt a baix) a la Mamassa. L'explosiva cambrera vinguda de Kinshasa que ja fa un temps treballa al local i ha ajudat a revitalitzar el bar. Una Mamassa, per cert, que porta el nen a l'altre colla de la ciutat. QUI LA VA PARIR... Doncs ara la Mamassa té una petita discussió amb un altre client, el Calixto. Aquest fa temps que la burxa anant-li al darrere i l'exuberant cambrera res de res. Avui el Calixto s'ha presentat amb un exemplar de "Tintin al Congo" i passa les pàgines tot mirant-la de reüll. Ell, tot un expert en còmics, que el més semblant que ha tingut mai a les mans és el Pronto que la seva dona deixa damunt de la taula de la cuina... Un client exemplar, aquest Calixto... Bé, al que anàvem. El Pauet ha quedat amb els germans Virgili, i ja hi serem quan vegin que porta la camisa de tota la vida sense cap ultratjant inscripció publicitària.

L'Abdelkader Girol està més nerviós que mai. Maleït el dia que va acceptar el càrrec de "vocal de vestuari i imatge" en aquesta colla de malparits indisciplinats. No hi ha hagut actuació enguany en que no ha aparegut algú amb una camisa "vella".  El dia que no són les indispensables bessonetes Vargas amb la camisa de Panaderías Trullenque (la de fa 2 anys) i la tradicionalíssima excusa de sa mare de que las niñas se la han manchado de allioli (señora, las 2 a la ves? Las camisas no sirven de estovallas!) , és el cabronàs de l'Anselmu amb una camisa d'elaboració pròpia amb inscripció a l'esquena tal com "ESPAI RESERVAT PER PUBLICITAT PEL MILLOR POSTOR". I la de camises amb propagandes d'altres anys que ha hagut de retirar... Està fent més de policia que altra cosa. Pero avui l'Abdel se les veurà amb el Pauet, que ha aparegut després de 5 anys amb la seva impoluta camisa (qui no recorda l'assamblea amb la mítica proclama "AQUESTA CAMISA ÉS VERGE I VERGE ACABARÀ")  i si no en tenia prou, tenen l'honor de rebre l'inesperada visita del Dr. Andreu. Déu meu. Desde l'espectacle del pilar de 6 de l'any passat, que no apareixia per la colla. "Les pastilles del Dr. Andreu" va tombar el dret a tamteig de Panaderías Trullenque i és l'sponsor de la colla desde fa 2 anys. Pero sembla ser que aquell feliç espadat va marcar el punt d'inflexió de la confiança que tenia en la colla el famós metge que fa expectorar a l'instant. Pero bé, quan acabi de repartir els nous mocadors amb el logo del puticlub "Smoking Ladies", s'hi posarà. Virgili&Virgili segur que sabran com enfocar el tema.

L'Angelina ha acabat el rostit i comença a tallar els plàtans per la macedònia. Els diumenges no hi ha mai minyona a casa del Dr. Andreu per exprés desig de la mestressa. Li entra una trucada al mòbil. És l'Abdel. El jove d'origen moro (perdó, magrebí) que la satisfà sexualment a l'hotel parador mentre el seu marit es deleix per les probetes i els vasos de precipitació. Contesta i sent la seva veu alterada: "Ens has d'ajudar!" Sent com s'obre la porta de casa i un caminar feixuc i abatut. Al cap de 10 segons el sofà de la biblioteca es desinfla sota el gens despreciable cos del Bonaventura Andreu. Ai! Vaticina ella. Quan entra a la biblioteca, el seu marit s'està passant els dits pel cargolat i engominat bigoti tot observant la fotografia que tan ha detestat els últims mesos. L'instantània agafa l'històric moment en que la colla de la qual sempre ha sigut fervent seguidor i sponsoritza amb orgull (o no tant), carrega el pilar de 6 que decanta el derby local de la passada festa major. Passa que el segon es va canviar la seva camisa xopa de suor per una altra sense propaganda, el terç i el quart són cunyats del famós forner Trullenque i l'ocasió era magnífica per donar el cop, i les 2 nenes porten tantes cintetes a la camisa que fan absolútament il·legible el seu nom. Allò va provocar un bon terrabastall entre la directiva i ell, que es va apaivagar amb les arts disuassòries de la senyora Angelina. Pero ara és diferent. No hi ha res a fer. Avui, el doctor ha vist com es tornaven a produir actes de sabotatje contra el seu bon nom i ho té clar. Ahir va sentir que els armats del Gremi de Marejants volen canviar tota la indumentària i potser una trucada al Capità Manàies ara pot ser de lo més disuassòria.

La Mamassa i el seu fill Biyombo estan mirant la Processó del Sant Enterrament des del balcó de casa. Veuen els armats del Gremi de Marejants passant relluents per sota casa. Es disposen a saludar a l'arquebisbe. Reconeix al Calixto movent el penó amb les sigles SPQR i a sota una llampant propaganda dels comprimits més famosos del país. El canonge, ruboritzat, els fa un gest amb la ma, foragitant-los. Al Biyombo li encanta tot el  relacionat amb la Setmana Santa menys una cosa. El so dels tambors. Un africà amb pànic als tambors... Mira la processó amb uns auriculars a l'orella. Está escoltant el nou disc dels menorquins Antònia Font. Ara sona una tema que diu així: "Totet ses coses modernes, totet ses coses modernes, han esperat molt. Totet ses coses modernes, totet ses coses modernes, s'han enfadat molt"
Enllaços a aquest missatge
Mai he jugat a handbol, pero sempre m'ha fascinat. Per la seva rapidesa, duresa i especialització. Sí. És un esport d'especialistes purs, on la defensa i la porteria tenen la paella pel mànec més que en qualsevol altre esport. Esport marcat, per altra banda, per una gran subjectivitat pel que fa a les decisions arbitrals, ja que és absolútament impossible afinar en totes les jugades degut a que estem parlant d'un esport de màxim contacte. L'exemple més paradigmàtic és el frenesí existent entre la parella del centre de la defensa i el pivot atacant, els quals incorren en faltetes, faltes i faltons permanents. A més, no negaré que la norma de la passivitat és el màxim exemple de l'anacronisme en l'esport. Per favor, un rellotge de possessió implicaria una ultrarevolució tecnològica massa difícil d'assimilar per jugadors i afeccionats? Pero què hi farem. Suposo que els capitostes es posen "palotes" amb la bronca constant que hi ha a les grades i les banquetes. Se'ls hi deuen  encrespar els mugrons amb els pavellons hongaresos o croates replets per sobre del seu aforament i torturant psicològicament als encarregats d'impartir justícia... És l'essència handbolística, diuen.


L'essència de l'handbol alemany. Heiner Brand amb el bigoti eriçat i Oliver Roggisch esperant una correcta irrigació sanguínia


A part d'això, la meva percepció sobre el joc està marcada per records de retransmissions pretèrites amenitzades amb la mítica veu de Luis Miguel López i el seu famós AAAAADENTRO!!!, encara que he de reconèixer que quan l'analísta tècnic era JuandeDios Roman, em perdia força entre expresions del tipus "este jugador és un claro ejemplo de la escuela malagueña". Doncs això. Per mi tot comença amb aquelles batusses entre Barça i Atlético de Madrid a l'entranyable Magariños, amb un gol impossible de Sagalés contra el CSKA de Moscou i veient una final de la Copa d'Europa entre matalassers i la imparable Metaloplastika de Sabac encapçalada pel barbut Veselin Vujovic. I desde aquell equip "de la escuela balcánica" com diria aquell, vaig començar a interessar-me per l'handbol internacional i les seves estrelles sueques o de la URSS (aka CCCP). Fins que va arribar Valero i ho va canviar tot...


                                            Valero Rivera o la tirania de la defensa avançada
                                          
O quasi tot. Ja que pel que fa a seleccions començaven a emergir noves potències com França o Croàcia. I a Alemanya, la Bundesliga començava e erigir-se com un fenòmen de masses capaç de reunir a 15.000 espectadors en fastuosos pavellons i de tractar als jugadors com autèntiques estrelles de rock (vegis Stefan Kretzschmar) Pero l'autèntica estrella estava per arribar. De mare serbia i pare croata, surt una explossiva convinació anomenada Nikola Karabatic. Crescut i format a França, apareix aquest pàiu que llença com Jerome Fernandez, dirigeix com Jackson Richardson i defensa com Didier Dinart. Vaja, que ho té tot. I més. Perque a diferència d'altres ilustres noms del passat, ell guanya. I ho guanya tot. Evidentment molt ben acompanyat en el joc i dirigit desde la banqueta. Pero sense ell, els francesos no serien la màquina invencible que han guanyat l'últim Campionat d'Europa, l'últim Mundial i els últims Jocs Olimpics. Els grans damnificats de tot això han sigut Croàcia i la seva megaestrella Ivano Balic. Comença el Mundial de Suècia i els balcànics dels quadrets blancs i vermells saben que poden trencar aquesta dinàmica de sumissió cap els gals. A França falta el llançador més preuat, Daniel Narcisse, i un recanvi de garanties per Karabatic a l'hora de distribuir el joc. A Croàcia les lesions l'han respectat i ja té conjuntada una nova generació de cracks. Tot sembla a punt per l'enèssima batalla i a l'aguait hi ha outsiders de nivell com la rocosa Polònia, la xispejant Islàndia, l'amfitriona Suècia o l'Espanya que Valero Rivera està tornant a conjuntar amb èxit de cara a Londres'12. No t'ho perdis.

                                                    KARABATIC - BALIC . ALTA TENSIÓ


Enllaços a aquest missatge
L'amic Josep frikimésverduscoquelandi Torreño, tot xatejant amb ell el dia de Sant Martí, em va fer un regal de festa major d'aquells que no s'obliden. El regal us l'explicaré al final del post. Pero ve al cas perque tornava d'assistir i celebrar l'enèssima pujada del pilar de 4 per les 41 escales que van de la nostra Plaça del Pou fins la nostra Plaça de l'Església.

Són èpoques de gran exaltació castellera a la nostra vila. Com molts sabreu, els Castellers d'Altafulla han assolit castells inimaginables d'assolir fins fa 2 anys. El 5d7, el 4d7a i el 3d7a ja són realitat per una colla  que es banta de ser amfitriona del "poble més petit amb colla pròpia". I durants molts anys va ser sense dubte la colla més petita del món casteller. Pero han crescut molt. Tot fruit d'anar superant etapes potser necessàries per una entitat tan particular.

Remuntem-nos a l'any 1973, que és quan es crea la colla i allò dóna pas a una vitalitat cultural inusitada en una població de poc més de 1000 habitants en aquella època. Si repassem les colles encara existents anteriors al 73, només hi trobarem les 2 vallenques, Castellers de Vilafranca, Xiquets de TGN, Nens, Arboç, Barcelona i Bordegassos. Sempre ha sigut una dada que m'ha agradat. Doncs influenciats per la tradició tarragonina del dia de La Mercè, se'ls hi ocorre crear la tradició del pilar per les escales del dia de St. Martí. No estic parlant d'un pilar digne de ser mencionat per la seva extrema difcultat. Estic parlant d'una tradició que a fi i al cap ha sigut la mare dels ous de la nostra activitat a la vila. Un tret diferencial. Perque ser Casteller d'Altafulla sempre ha volgut dir que un dia d'hivern (el mateix cada any)  t'has de despertar amb el so de les matinades, vas a esmorzar l'arengada, pujes el pilar, ESCALA ESCALA!!!, i vas a la processó. I quan desde el 89 fins al 95 no hi va haver Castellers d'Altafulla, uns quants, el dia 11 de novembre vam continuar despertant-nos amb les matinades, vam menjar l'arengada, vam pujar el pilar (sempre ininterrompúdament) ESCALA ESCALA!!!, i vam anar a processó. I al 95, el pilar va anar tan màlament, que no va quedar més que tornar a reempendre la colla. I al 98 tampoc hi va haver castells, pero sí matinades, arengada, pilar, ESCALA ESCALA!!!  i processó....

Doncs el Josep em va fer arribar aquesta gravació del 1976 del primer pilar que va arribar a dalt. MIL GRÀCIES. Tot un homenatge a aquesta tradició i a gent com l'IsidreVirgili, AlbertBoronat, JoanVives, la família Blanch, PereVives, Batista, Fortitxo, JordiCalvet, RafelMoreno, AngelPlana, VictorSimó i tants d'altres (i que em perdonin els que no he nomenat) que van fer possible vertebrar l'activitat castellera en 41 escales que han fet del Carrer del Forn la metàfora perfecte de l'ascensió d'aquesta modesta gran colla.


Es pot escoltar que el toc de gralles que hi posen a la gravació no és el més adequat, i que el pilar no acaba de la manera més ortodoxa possible (molts sabem que arbres i cables de l'època hi tenen molt a veure) ... pero què cullons. Pense'm-hi. Això també serà Patrimoni de l'Humanitat.

ENHORABONA I PER MOLTS ANYS, ALTAFULLENCS
Enllaços a aquest missatge

No sóc un fan acòlit dels canadencs Arcade Fire, i possíblement no ho seré mai. No espero amb candeletes els seus discs dies abans del seu llançament (extrany concepte aquest quan avui en dia tot es soluciona amb mirar si ja l'han penjat a l'emula) Pero m'agraden i no negaré que em fan tararejar d'una manera sorprenent (i  quasi ridícula) els seus temes quan al cotxe pujo el volum de la seva música. Música eufòrica, contundent, fàcil d'arribar, a vegades excessiva... Catedralícia diria jo... Pero no cauré en el manit argument de destacar-los per portar instruments cults, com pot ser el violí, a les altes esferes rockístiques. Això queda estupèndament "arty" en els directes, pero amb els temps que corren, en que un pàjaru sentat davant d'un ordinador et pot integra sublímment dintre de qualsevol cançó el soroll (siroll pels puristes) d'una piloteta de ping-pong  o el grinyol de les bambes sobre el parket, doncs em sembla bastant (per no dir absolútament) intrascendent.

La qüestió està en que han tret fa poc nou disc. "The Suburbs". I que d'aquí poc vindran a ensenyar-nos-el en directe, en format ambiciós, ja que s'atreveixen amb el Palau Sant Jordi. No sé si són, pero sembla que volen ser la primera "gran banda" del segle XXI, amb tots els pros i contres que comporta aquesta etiqueta.

I què tal el disc? Notable. Pero clar. D'ells s'espera un excel·lent, i tot el que no sigui millorar els 2 treballs anteriors pot decepcionar relatívament. Passa que tenen un so i estil molt definit, i canviar això no és feina (fenya pels puristes) fàcil. Hi trobarem un grapat de cançons marca de la casa, amb abundant instrumentació i atmòsfera carregada (o recarregada segons les apreciacions) i on la cantant dóna via lliure a excessos vocals. I per altra banda hi trobarem altres temes desconcertants, que no dolents. Desconcertants per lo pausades que són, i perque sembla que estiguis escoltant un grup totalment diferent. Pero atenció. Si estic parlant de 7 o 8 cançons, cada una d'aquesta sembla tocada per una banda diferent, i cada una d'aquestes bandes amb un referent clar i determinat. Per tant, passarem d'Arcade Fire a Bruce Springsteen. De Bruce a Arcade Fire de nou. I així anar fent tot passant per Echo&TheBunnymen, ells mateixos de nou, la Blondie més discotequera!!! (fantàstic tall, per cert), algun indeterminat grup punk, un altre cop ells mateixos i... NEIL YOUNG, amb un registre vocal igualet al del geni canadenc per retre-li particular homenatge.

I doncs? L'àlbum, com a col·lecció de cançons funciona estupèndament, i quan més l'escoltes, millor ens entrarà. Pero qui vulgui escoltar ArcadeFire, només podrà fer-ho a mitjes. Qui vulgui escoltar uns nous ArcadeFire doncs haurà d'esperar a altres temptatives i qui vulgui escoltar bona música així en general, s'ho passarà pipa. Com els que puguin anar al concert del dia 21. Pero com a àlbum, és difícil d'entendre què tenen a veure uns temes amb altres. Una dispersió que la passarem per alt perque sempre ens podran oferir moments de tanta ebullició com aquesta:


Enllaços a aquest missatge

No és un post per menysprear cap intent. Al contrari. I és més. És un post desde la més absoluta ignorància i total desconeixement alhora de preparar i afrontar un repte tan gran com un castell de gamma extra.

Pero no vull parlar dels castells en sí, sino de perquè unes colles amb una línia molt regular i amb uns registres prou contundents al llarg de la temporada, i també amb una capacitat d'arrossegar moltes camises en certes actuacions i en la majoria d'assaigs, es plantejen i preparen algun d'aquests castells pero els intents que hi surten disten bastant de reeixir. En canvi, es clar, hi trovarem altres colles (amb història apabullant)  amb uns resultats més discrets al llarg de la temporada pero amb la capacitat suficient per fotre demostracions com les de la foto gran (immensa, diria jo) Perquè?

Tan lluny estan encara aquestes totèmiques agrupacions de les perseguidores i aspirants? Per una clara diferència tècnica? La de saber solucionar més eficientment, per exemple, l'encaix entre terços amb el folre o quarts amb les manilles? O és la mentalitat? Algú té la teoria de que la clau és fer-ne un i llavors tot canvia. És qüestió de desembussar. Potser. Clar. Clar. Pero fes-lo. I és que aquí en aquest món casteller aparentment canviant, sembla ser que aquella màxima futbolera aplicable al conmbinat italià o alemany (que cada cop s'aguanta més amb pinces, per cert) també es pot aplicar amb qualsevol de les 4 grans, i especialment a les de Valls, que són colles menys contundents en actuacions "menors". Aquí l'abisme es fa més gran si agafem com a referència les 2 colles vallenques i comparem la quantitat i qualitat (suposada) d'assajos dels aspirants amb els assajos dels vallencs. I sí. Sé que molts direu que aquestes colles són capaces d'oferir-nos autèntics bunyols en castells i actuacions on altres foten demostracions de "savoir faire" ("es clar, si no assajen..."), pero quan arriba l'hora dels cohets, CATACLACK CATACLACK ("i assajant lo justet...") En què quedem?

Ja fa anys que s'està qüestionant la supremacia de la Joves de Valls davant d'altres colles que truquen a les portes de  l'Olimp. En aquestos casos, sense gamma extra no hi ha premi i sembla que així s'ha entès pels intents d'arribar-hi que hem vist. Pero no fotem. Que uns pujin no vol dir que altres hagin de baixar. No ens ha quedat clar de quin pal van els de vermell? Un pal ben llarg i gros per continuar fotent fortes garrotades.

Ara ve quan els Capgrossos em fan quedar malament. Cosa que em faria content.


Enllaços a aquest missatge