HO MATEM?

TICS CONTRA LA CENSURA

Aquí tenim un des moments estel·lars (el més estel·lar, diria jo) del millor programa que recordo haver vist mai per televisió. El "Persones humanes" dirigit per Miquel Calzada. Va ser el 20-01-1994, en un monòleg del Quim Monzó sobre la reialesa que va portar molta cua. De fet, no existeixen còpies complertes, i veureu que en aquest vídeo està afegida la part tallada mitjançant una lectura subtitulada del que falta. Dies després, el Monzó havia d'anar a un programa del Wyoming de RTVE i el programa es va cancel·lar. Estem parlant del 1994. Quins cracks... amb la infanta Elena apareixent constantment en els monitors... DISFRUTEU-LO

DIUMENGE BAIXAREM A VEURE QUÈ PASSA

Diumenge 4 es celebra a La Torre el VII Concurs de Castells Vila de Torredembarra. Perque ens entenguem: EL CONCUR7. Un esdeveniment que va començar al 1997 i que ha mantingut la seva particularitat al llarg de tots aquests anys. És la 7ª edició perque si no m'erro, algun any es va suspendre per la pluja. I crec que algun any ha passat per algun que altre entrebanc i problemes d'organització, pero el que és cert, és que fins a data d'avui, la seva continuitat fa que no sigui gens despreciable el seu atractiu per les colles petites.

I més que un concurs, jo el considero més com un actuació/aparador per a colles que durant la temporada no tenen l'oportunitat de participar en una diada més o menys multitudinària. Aquí els participants. Si mirem la normativa, podrem veure en un dels seus punts que poden participar les colles que ho demanin i no hagin fet un castell superior al 9d7 abans de certa data d'enguany. Si agafem el rànking, es veu que excepte les 15 primeres colles, pràcticament totes les altres compleixen aquest requisit a data d'avui. Per tant, falta que ho demanin. Perquè la majoria no ho fa? Jo no ho sé. Només m'ho pregunto. Potser és aquest punt el que fa més evident la mancança del terme "concurs" No hi ha ganes o motivació de venir a competir? No va bé per calendari? No compensa econòmicament? No intento desprestigiar ni reventar res. Sóc conscient de l'esforç que implica la seva organització per part dels Nois de La Torre. I a més, m'agrada. Sempre que he pogut (potser 3 o 4 edicions) he baixat (els d'Altafulla baixem a La Torre) a veure el Concurs. És una bona oportunitat de veure colles que no acostumen a venir per aquí i amb qui poques vegades puc coincidir. Sempre et portes bones sorpreses. Quan les sorpreses són dolentes, faig esforços per no marxar, pero el fet que pugui plantar-me a casa en 5 minutets ajuda a no prendre tal decissió. AI... EM DESVIO... Bueno, que una vegada allà, doncs a les colles sí que els hi fa certa gràcia el fet de competir entre elles per veure quina és la millor colla de la diada. Pero si no fos concurs? Seria una trobada de colles petites amb igual o més èxit? Es veurien els millors castells de cada colla? Jo, evidentment, baixaria igual...

Crec recordar que allà a la Plaça del Castell els Castellers de Lleida van fer els primers pinitos amb els castells de 8, el Minyons de l'Arboç van recuperar el 5d7, la Nova del Vendrell (l'extinta Musha Nova Musha Nova eh eh) va inaugurar la febre pel 3d7a esperonats per la seva inclussió en la taula de puntuació, els Castellers d'Altafulla van recuperar el 3d7... I pel costat negatiu, allà va ser on els Ganxets de Reus van començar a dir-nos adeu amb una faba descomunal de 5d7, o sempre es veu alguna colla incapaç de bastir amb garanties castells bàsics de 6... Pero són danys colaterals de l'assuntu. El fet és que diumenge s'hi tornarà.

I s'hi tornarà amb un punt d'atenció bastant concret. Es viurà un nou episodi de la rivalitat baixgaianenca Altafulla-LaTorre. A voltes amb el 3d7a... Sembla ser que aquest castell és l'escollit per les 2 colles per intentar superar el nivell dels castells bàsics de 7. Pels turrerus serà una nova oportunitat d'assolir quelcom notori en aquest concurs organitzat per ells on sempre han intentat acaparar cert protagonisme (evidentment) Pels altafullencs és l'intent de superar el seu sostre històric (parlem d'una colla fundada al 1973) Les actuacions prèvies han evidenciat una millor forma dels liles, pero res no es pot descartar.

Apa-li doncs. Espero que els qui tenien l'excusa de que coincidia amb la Diada del Mercadal per no anar-hi, se'ls pugui veure per allà.

No si... amb la propaganda que els hi estic fent... VINGA TXONS

LA POSTDATA: a ningú se li ha ocorregut penjar els resultats d'edicions anteriors? Palmarés? Per exemple? A la vikipèdia no hi és.

PATIREM, HI ARRIBAREM I MÉS QUE HO DISFRUTAREM

Comencem a tenir la perspectiva adequada que requereix un anàlisi profund de l'actuació 20S. I sóc conscient que pot semblar precipitat no esperar a SantaTecla, pero és que la intensitat dels fets, la dura prova psicològica (extrema, diria jo)presentada ahir i la sensació d'estar vivint un moment històric pel que fa a la crescuda de camises i d'ambicions castelleres, fa que lo d'ahir quedi en les retines ratllades per sempre més com el dia catàrtic en que vam començar a ser grans de veritat sense assolir objectius, en que les vam passar putes i a la nit ja voliem treure'ns collarins per atacar StaTecla, i en que un 3d9f carregat (atenció!) ens va saber a poc.

I és que a les primeres de canvi ja estavem lluitant ferotjement contra inclemències imprevistes. El nostre tronc de 3 té la indestructibilitat estretament lligada a la seva exclussivitat pel que fa a l'aliniació, i és allà on la mala llet es va cebar amb naltros. I llavors va aparèixer un altre cop "ése extraño elemento" matalasser... Aquell canvi megaimprovisat sobre el qual ningú (amb un mínim de coneixement del context i dels protagonistes) tenia cap dubte de que seria exitós. El SergiFeijoo no pujava ni assajava des del 2002, pero era la solució perfecte per suplir al David. Un casteller d'aquells de "quien tuvo retuvo", i evidentment que no va fallar a la colla (ara falta veure si la Blanca no irromp a StaAnna dimecres matí amb un katana a les mans, amenassant a tot cristu amb camisa ratllada) Un d'aquells puntassos castellers per emmarcar, digne de ser recordat en pròxims llibres que recullin anècdotes castelleres sucoses. Precisament, un que acava de publicar-n'he un, va encoratjar-me exposant la seva convicció de que aquests "canvis matalassers èpics d'última hora" sempre acaven sortint bé (devia estar pensant amb la dupla Aix/Piju que van entrar a última hora en el 3d9f del 07?) I de fet, el canvi va funcionar, pero aquí va ser precísament quan es va veure que el dia aniria tort per molt que ens hi esforcessim. Per tant, ahir havia massa factors en contra. Òstia de 3d9f i 5 peus desmontats.

A més, el sistema de rondes ens va anar complicant la feina. Jo li veig un puntillo de mala llet, al sistemilla. Diguessim que agafa una mena de vida pròpia que va premiant als que van bé i va castigant als que no tant, amb llargues i ansioses esperes. Potser un replantejament en aquest sentit milloraria la diada. O sigui, en diades de "gran format" potser li falta el sentit que té en altres tipus de diades com StMagí, en la qual, la participació de colles petites fa que hi hagi menys grans peus desmontats i allà sí que és útil per donar agilitat a la funció.

Per últim, el repte del 4d9f... Bé, els assajos han sigut més que correctes, la il·lusió era aquesta, i el plantejament era l'adequat. Ara... ja que es comenta que d'aquesta actuació treurem grans lliçons, jo plantejo el tema del nostre esperit combatiu. És evident de que ens va la marxa i que la rivalitat comporta algun cop actuar d'aquesta manera, pero reflexionem quants cops ha funcionat sense que l'actuació vagi rodada. Pensem quan un intent d'aquests ha repercutit beneficiosament en un futur immediat o a mig termini. I tinguem clar que créixer a partir de certs nivells, és fer-ho a petit-grans passets. Tot això és a "toru" passat, ho sé. Aquí no hi ha retrets cap a ningú i jo mateix assumeixo que també un servidor ha caigut en aquest parany. Fer aquell 4d9f després de 8 peus de castells de 9, totalment extenuats i psicològicament aturdits, doncs desde fora la colla, la veritat és que sorprèn. Pensem quines colles estan capacitades per enfrontar-se a tal barbaritat. La tècnica va obrar segons lo demanat per la colla. Molt bé. Pero potser que la colla reflexioni sobre el que s'ha de demanar i el que no segons els esdeveniments.

I ja està. Ja hi tornem a ser. Colpejats i entumits toca sobreposar-nos. I d'això sí que en sabem un tros. I quan en sapiguem un tros de lo altre, i no ens surtin les cartes més dolentes (només demano que no ens surtin les més dolentes, fixeu-vos) ja estarà fet. I serà cosa sèria. A que ja estem convençuts de que aviat hi arribarem?

PD (de tota la vida): només pel fet de plantejar-nos castells de 9 pel 23, fa que m'estigui quedant acollonido.

PD2: immensos Feijoo i Piju. Ho has tornat a fer, tros de cabró. Avui segur que la coca amb xocolata te l'has currat amb més passió que mai.

PD3: queda pendent la foto de l'Altafulla Power Matalasserensis Ampliat i Millorat de Llarg. POCA BROMA

PD4 (vaig ampliant PD's): OUR TIME IS NOW... perque aquest NOW marca l'inici.

UN BIGOTI AL PEU DEL CANÓ

Per a temps convulsos, la distensió no té preu. En aquesta setmana on ja ara podem vislumbrar forces estats catàrtics (pilarets de la Mercè i tot això) què millor que sortir-nos de guió i parlar de personatjes que estan en la memòria col·lectiva de tothom (sempre que aquest tothom sigui algú amb una edat més apropiada per seguir les diferents exposicions fotogràfiques enlloc d'estar a les tantes de la nit per places i carrers amb un barrilet penjat del coll) Després del post del Mágico González, aquí va una mena de segona part de la meva particular llista de: PERSONATJES DE CULTE (llegeixis amb la veu del caçador de bolets)

Si heu parat atenció a la foto adjunta, veureu a un dels ciclistes més carismàtics dels 80, el petitó Vicente Belda. Pero no, error. L'home de qui toca parlar és d'aquell de l'esquerra que tan desvergonyidament aconsegueix xupar càmara. L'home del bigoti. Jo, si hagués d'erigir un olimp de les figures més carismàtiques del ciclisme (pel que fa a la meva joventut) doncs posaria a Hinault, Perico i Jaime Mir, que és el nom de l'home anunci més famós de la història televisiva. I realment la seva funció, encara que semblés una altra, era la d'anunciar a la casa que li pagava. Perque ell semblava que fos l'assistent més ràpid del mundillo, pero si ho pareu a pensar, no sempre guanyaven corredors de l'equip de qui lluïa maillot (TEKA) pero ell...PAM... allà a portar l'ampolla i tovalloleta encara que el vencedor fos del Huesitos o el Colchones Dormilon. Per tant, d'assistent dels corredors del seu equip, resderesderes. I ull no volguessis treure-li quota de pantalla, perque el pàiu es liava a cops i empentes per acabar només ell, entrevistador i entrevistat. Pero no voldria que us quedessiu amb una mala impressió de l'home, ja que aquest codi ètic formava part del seu ofici. Diuen que era (és, vaja) un tiu encantador, simpàtic a més no poder, i amb una qualitat per les relacions públiques fora del comú. La seva carrera "esportiva" trancorregué en equips de gran reputació com poden ser el Kas, Teka o Festina, i últimament encara se'l pot veure als seus 80 anys (vaja, jo el vaig veure ahir mateix darrere el guanyador de l'etapa de Sierra Nevada tot mirant a l'infinit) amb els colors de l'Andalucia-Cajasur. Infalible, l'home. Pero a aquestes alçades ja sabeu que tot gran personatje té cops amagats. El seu és...

EL CINEMA, en la seves accepcions més glamouroses, em fa l'efecte. Investigant (peasso recerca) he pogut apreciar que ha treballat en peces cinematogràfiques del calibre de "Chicas de alquiler", "Los bingueros" (què dir d'aquesta magna obra), "La basura está en el ático", "Las que empiezan a los quince años", "Makarras connection", "Nunca en horas de clase" o la que deu ser la seva millor actuació i es deu trobar com peix a l'aigua, perque el "guinyu" és antològic, "Mi serpiente multicolor".

En definitiva... Sempre a punt per ensenyar bigoti.

PD(com no): la marca Teka va enfonsar la seva reputació irremisiblement quan prescindint dels serveis d'aquest bon home, es posa a patrocinar a un equip balompedístic del reino.

PD2: a la colla dels Xiquets tenim algun que altre personatje que li va a la par pel que fa a txupar càmara (encara que sense bigoti)

PD3: OUR TIME IS NOW per si no havia quedat clar

LA QUE ES POT LIAR...

Alguna cosa excitant està aconteixent a Tarragona "la increïble" (segons la revista Descobrir Catalunya) Estic parlant de castells. De 2 setmanes per emmarcar. Calentes. Festives. ACOLLONANTS

Que la Jove vagi a fer el que va a fer, és lo esperat desde fa un temps... per què enganyar-nos. La cosa està així, doncs, perque els Xiquets tornem a sorgir amb aquesta explosiva dinàmica positiva que alguns anys ja s'havia fet evident. Parlo d'explosiva perque fa 2 mesos ningú hagués donat un duro per naltros, i perque el que pot arribar a ser m'aventuraria a dir que alguns el consideraran com un affaire paranormal. Pero no. Tot això és fruit d'una manera de treballar de fa uns quants anys (al 2007 ja es mostra una bona eficiència en el 3d9f), d'un curtiment per haver superat situacions durilles (greu caiguda del 2008) i d'un caràcter intrínsec al fet de portar aquesta camisa tan particular i l'escut més preciós de tots (AFIRMO) Quan al "3Rondes" de diumenge passat es van anunciar les nostres intencions, l'expressió que es va fer servir fou "UAUUUU QUINA SANTA TECLA ENS ESPERA" Doncs això. Estem.

La qüestió és que comencen a mostrar-se tàctiques motivadores força punyents. Desde el "team purple" (segons un guiri que va penjar vídeos de StMagí al youtube) estan tirant via facebook per la via espartana. I a simple vista et fa posar tiesu, la veritat. ÉS LA GUERRA. Uiuiui. En seriu?... Després s'aclareix que la guerra és contra ells mateixos... Llàstima perque estem perfilant abdominals d'una manera... Desde el "team red stripe" es va optar, abans de la festa major petita, per començar l'assuntu amb les samarretes negres del OUR TIME IS NOW. Castellers i castelleres en plan "aquí estic jo, què, què de què". O sigui, un bon desplegament de testosterona (si ens fixem atentament amb les fèmines de la samarreta matalassera, segurament faltades de tal hormona, no estan)

Bé. Realment penso que estem davant d'un dels moments més apassionants de la història. Castellers històrics amb la camisa pseudoretirada a l'armari s'han apresurat a passar per l'assaig per veure què passa. A veure si després de tants anys, us penseu que es perdran això. El primer pas està donat. Hem catat el 4d9f i tothom se'l creu (fet inèdit a StaAnna) La gent ve a assaig i cada dia veiem cares noves. Ho estem assimilant. Analitzant. Fent càbales. Interioritzant batalles pròximes (contra els castells, en aquest cas) i preveient imprevistos d'última hora o algun mal assaig. Comencem a estar-hi avesats. Castells de 9, tripletes, pilars... AL LORO com diria aquell.

L'11S és la prèvia, i després... Peaço setmana, gent. CAL DIR QUE HO HEM DE DISFRUTAR?

PD (com és de costum en aquest blog): potser és el post més patriòtic que m'ha sortit mai. Serà cosa de la cinteta que em van regalar a Igualada amb tot el carinyu i socarroneria del món. Serà que està fent efecte...

WASP (WOMAN AUNQUE SOBRADAMENTE PINTORESCA)

Atenció. Aquest escrit conté spoilers de la trilogia aquesta del Larsson. Pels no iniciats en la terminologia, un spoiler és qualsevol indicació o pista que reveli punts fonamentals de la trama i que impediran un gaudi de la lectura posterior o t'alliberarà del suplici (segons els punts de vista) En definitiva, sóc conscient que aquest post és una tocada d'ous i desconsideració total cap als potencials lectors de la trilogia, pero no puc analitzar a la xati sense referir-me a determinats fets cabdals de la seva història. Marxa o puteja't per sempre

Deixant de banda la qualitat literària de l'assumpte (Larsson intenta bolañejar d'una manera bastant impresentable, afirmo) cal remarcar que aquest senyor nòrdic s'ha treballat alguns personatjes d'una manera gens despreciable. A vere. Tots tenim clar que són uns llibres per les masses i no estem parlant d"El lobo estepario" ni del "Libro del desasosiego", p.e., i que si una cosa sembla clara, és que així en termes generals, hiperventes no és sinònim de qualitat, precisament. Pero per aquest motiu, la creació de tals personatges, més de còmic o cinematogràfics que literaris, doncs és una molt bona notícia. Sí. Estic parlant de la Lisbeth Salander i aquell angelet amb sobredosi d'àcid acetil salicílic anomenat Ronald Niederman.

El gegant ros no té gaire més història que el personatge grotesc en sí. Anem a la xica, doncs. Xica l'existència i característiques de la qual són totalment inverossímil, i per tant, més atractiva si cap.

LISBETH SALANDER I L'ESTÈTICA
Diguem-n'he que és la part d'ella més creïble, i per contradictori que pugui semblar, més normaleta i/o esperada. A algú li impacta el fet de que vagi totalment tatuada, foradada per infinitat de peces metàliques, i que barreji estètica punk en el seu maquillatje i abillament? Qui així ho pensi... que continui visionant "Ally McBeal". Val a dir que quan vaig veure les primeres fotos del film, vaig començar a sospitar, ja que la vèia massa tia bona, pero a la peli dona el pego. Sí. Molt punki.

LISBETH I LA PIRATERIA INFORMÀTICA
Una superhacker amb poders infiltratoris il·limitats. Totalment inverosímil el fet que pugui potinejar amb una eficàcia escandalosa ordinadors de la policia, premsa i grans magnats de la indústria. Aquests són tractats com tontus del cul pel que fa a la informàtica. Tinc el convenciment de que si l'autor hagués apretat una micona més, la Salander s'hagués pogut quedar per a ella soleta mitjançant complexos moviments fiduciaris tots els diners de l'Erari Públic o gravar amb alta qualitat de so la conversa a Perpinyà entre Carod i Josu Ternera (& others)

LISBETH I EL SEXE
Fem-la més morbosa. Li va tan el peix com la carn. Evidenment, el que interessa és que la bomba xineta amb qui practica assíduament estigui com una tarrineta de gelat de préssec amb formatge. I posem-li una mica de làtex, també... Irresistiiiiible. Donat el seu físic poc apropiat al ligueteo, quèvoleuqueusdigui... A més, la Salander és totalment insaciable. Li van nois caribencs imberbes i madurs casats amb profunds remordiments de consciència. I dies després que la violin "espelusnantment", la tia es llença als braços de l'irresistible Mikael Blomqvist (pronunciïs Blumkfist) Què passa amb aquest paiu? Si us fixeu, se'l volen follar i de fet se'l folla tota escandinava que passa a mig metre seu. VAAAAA PAREULOOOOO.

LISBETH I EL MÓN
Un drama de proporcions bíbliques, pel que ha hagut de passar. Sóc conscient de que estic analitzant ficció i la ficció té uns límits difusos. Pero les aptituts intelectuals intactes de la Salander després d'estar-se nosequants anys lligada en un quarto d'aillament en un manicomi, drogada, sense menjar, maltractada.... nose. Ciència ficció? Per no parlar de les aptituts paranormals... Les seves batusses victorioses amb els esbirros del Moto Club Svaveljö o el moments KillBill: quan consegueix desenterrar-se ella soleta o sobreviu a un tret al cap... Amic Stieg (D.E.P.) m'ha faltat el famós cop de la tècnica dels 5 punts.


Txecs, no penseu pero que no m'ho he passat bé llegint la trilogia. És un bestseller que se surt de la típica i cansina temàtica mitjeval-eclesiàstica-misteriosa. Amb temes actuals i moderns. Hi ha una mica de despreci cap a la existència humana. Això sí. Maltractament. La majoria les passa bastant putes. Tot el dia bevent cafè, sense dormir, amagant-se... Hi ha un HAPPY END (JAJAJAJA, M'ENCANTA FER AIXÒ) totalment inexplicable si analitzem tota la maldat de l'obra. Pero el que dèia... PUR CÒMIC.

PD1: on cullons està la germaneta bessona?
PD2: Paolo Roberto és real. Té un conegut gimnàs de boxa i campa per Estocolm. Apareixerà en la segona pel·lícula.
PD3: la peli em va sorprendre. No m'esperava una adaptació tan aproximada.
PD4: friso per veure en carn i ossos al gegant ros. Me l'imagino amb la cara de Chygrynskiy. Manies meves.