Escenes costumbristes d'un dissabte matí xafogós. Baixes del miradoiro/Castelo de SaoJorge per múltiples i irregulars escandinhas. Nens semidespullats embruten (encara més) amb total impunitat carrerons serpentejants enguirnaldats amb colors kitsch, els gats llepen les graelles amb les que els veins tornaran a brasejar les sardines cap el capvespre, dones amb delantals llantiats criden a la canalla sense massa convicció tot ensenyant boques desdentegades, i com no, homes sentats a la fresca amb crocs, banyador de colors impossibles, samarreta imperi de color indefinit i la cigarreta penjant d'una manera molt cinematogràfica. Tot això en un barri d'aquells que n'hi ha pocs, dels de roba estesa. ALFAMA. L'autenticitat que has de palpar amb els ulls, nas i orelles. Indret perdut en el temps que contrasta amb l'immens Starbucks multiètnic en que s'està convertint el centre de tota gran urb que es preciï. I malauràdament, a Lisboa li està passant el mateix. A tot arreu us envairan ordes de turistes (de la qual hi formes part, no ho oblidem) Perque això sí, Lisboa s'ha convertit en un monstre turístic de dimensions acollonants. I és que no li falten encants perque així sigui.
Al tantu pero. Perque si consideres inacceptable la lleugera pàtina de brutícia amb que es barnizen la majoria de carrers i façanes lisboetes, t'has equivocat d'indret, forastero. Perque m'entengueu. No és que siguin bruts. Són un pel despreocupats, i això ajuda a donar-li cert encant decadent... Ai la decadència i el record romàntic d'èpoques esplendoroses... Èpoques esplendoroses reflectides en peaços monuments com la Torre de Belem . el Monasterio de los Jerónimos (impressionant i imprescindible) o el poble semiveí (45 minuts en tren) de Sintra (sorprenent). Tot auspiciat per aquest estil manuelista (mig barroc, mig àrab, mig cuento de fades) I èpoques més romàntiques i asossegades com les que et fan recordar els cafès on Fernando Pessoa passava les tardes, les innumerables confiteries, els establiments on venen ginja o els arxifamosos funiculars grocs.
I el fado? Doncs digueu-me heretje. Res de res. Per la mateixa raó que no vaig anar a veure a Maria La Canastera en la seva zambra del barrio de Albaicín granadí o de la mateixa manera que visitant Calella segúrament no passaria una vetllada escoltant havaneres... Xecs. Massa folclòric per mi. De tant sentir el toc de castells, tals desconexions són més que necessàries. I més si mirant les fotos dels espectacles fadistes, salta a la vista una estètica més que dubtosa... Evidentment, tenia alternativa al fado. O no. Va ser potra marinera. Vam deixar-nos caure per la bulliciosa i imprescindible nit del BairroAlto, i vam encertar-la entrant en un antro on la bossa-nova i les caipirinhas eran religió (estudi a part mereix aquest virus universal anomenat "mojito&caipirinha fever")
I res, gent. Que tampoc vaig poder desconectar d'aquest infame i vuvuzèlic Mundial. Pantalles gegants a totes les places i ràbia continguda de molts nadius pel penalty errat per Asamoah Gyan. Perque això sí. Lisboa és un tros d'Àfrica. I el color negre del tipus mosambiqueny/angolès/caboverdià és part intrínseca d'aquesta ciutat.
La pèrdua de catxé de Deco
Per cert. Em van oferir més haixix en una horeta passejant per la RuaAugusta, que en tota una tarda deambulant pel Rosse Buurt amsterdamès o 3 dies sencerets a la mítica Marraqueix. " É PARA DESFRUTAR ESTA NOITE, SENHOR"
Al tantu pero. Perque si consideres inacceptable la lleugera pàtina de brutícia amb que es barnizen la majoria de carrers i façanes lisboetes, t'has equivocat d'indret, forastero. Perque m'entengueu. No és que siguin bruts. Són un pel despreocupats, i això ajuda a donar-li cert encant decadent... Ai la decadència i el record romàntic d'èpoques esplendoroses... Èpoques esplendoroses reflectides en peaços monuments com la Torre de Belem . el Monasterio de los Jerónimos (impressionant i imprescindible) o el poble semiveí (45 minuts en tren) de Sintra (sorprenent). Tot auspiciat per aquest estil manuelista (mig barroc, mig àrab, mig cuento de fades) I èpoques més romàntiques i asossegades com les que et fan recordar els cafès on Fernando Pessoa passava les tardes, les innumerables confiteries, els establiments on venen ginja o els arxifamosos funiculars grocs.
I el fado? Doncs digueu-me heretje. Res de res. Per la mateixa raó que no vaig anar a veure a Maria La Canastera en la seva zambra del barrio de Albaicín granadí o de la mateixa manera que visitant Calella segúrament no passaria una vetllada escoltant havaneres... Xecs. Massa folclòric per mi. De tant sentir el toc de castells, tals desconexions són més que necessàries. I més si mirant les fotos dels espectacles fadistes, salta a la vista una estètica més que dubtosa... Evidentment, tenia alternativa al fado. O no. Va ser potra marinera. Vam deixar-nos caure per la bulliciosa i imprescindible nit del BairroAlto, i vam encertar-la entrant en un antro on la bossa-nova i les caipirinhas eran religió (estudi a part mereix aquest virus universal anomenat "mojito&caipirinha fever")
I res, gent. Que tampoc vaig poder desconectar d'aquest infame i vuvuzèlic Mundial. Pantalles gegants a totes les places i ràbia continguda de molts nadius pel penalty errat per Asamoah Gyan. Perque això sí. Lisboa és un tros d'Àfrica. I el color negre del tipus mosambiqueny/angolès/caboverdià és part intrínseca d'aquesta ciutat.
Per cert. Em van oferir més haixix en una horeta passejant per la RuaAugusta, que en tota una tarda deambulant pel Rosse Buurt amsterdamès o 3 dies sencerets a la mítica Marraqueix. " É PARA DESFRUTAR ESTA NOITE, SENHOR"
OBRIGADO
Lisboa és bella, bellissima, com bellissims són els fados (la comparació amb les havaneres a mi em grinyola, per cert)
Mes motius per enamorar-te perdudament de Lisboa: pasteis de belem amb canyella, vinho verde en alguna tasca d'alfama i llum a dojo a través dels vidres del tramvia...i per damunt de tot Eça de Queiros.
En fi,em complau que t'hagi agaradat Lisboa, altrament hauria estat força decebedor.
pd allà també esmorzen, dinen i sopen amb CR9??
Llàstima que et perdessis una bona nit de Fado. Només amb el Fado es pot arribar a comprendre l'autèntic aire de Lisboa i de Portugal, la "saudade".
Una petita dolenteria: no calia que traduïsis al castellà el Mosteiro dos Jerónimos, o posats a traduïr podies haver-ho fet al català. Celebro que t'hagi agradat Lisboa, i et recordo que si mai vols conèixer millor la pàtria portuguesa i les seves essències, res millor que una visita pel nord del País, bressol de la nació.
A la teva foto al costat d'"os descubridores" t'he confós amb l'Infante Dom Henrique. O et miraves alguna negreta movent les seves caderes?