NO NOMÉS DE RATLLES VIU EL MATALASSER

Diuen que comença l'espectacle. Hi estic d'acord. El problema està en definir espectacle. N'hi ha que pensen que l'espectacle sempre és merament futbolístic i esportiu. En canvi, jo veig més això del futbol (i la seva CopadelMón) com una font inesgotable d'icones pop.

Per molts, parlar de la Copa del Món és parlar de Pelé, Maradona, Beckenbauer, Eusebio, Zidane o Zagallo. Per mi, també pero a mitjes. Perque em quedo amb moments únics de no-futbol que per sort o desgràcia han marcat la història d'aquest esport. Pels malalts de la meva generació (1974 i colindants) el Mundial 1982 és un referent tan esportiu com social. I és en aquest, potser per proximitat, on les anècdotes i curiositats són més sucoses. S'hi va veure un dels millors equips que ha trepitjat mai un terreny de joc. Era el Brasil de Zico, Sócrates, Oscar o Junior. Una França amb un centre del camp que va marcar època (Fernandez, Tigana, Giresse i Platini) i una Itàlia que va anar trobant el puntillo fins acabar aixecant la preuada copa. Pero jo recordaré sempre aquest Mundial perque un emir kuwaitià va baixar a la gespa per aplacar la ira dels seus envers l'àrbitre. Perque Sandro Pertini no va poder reprimir l'eufòria a la llotja del Santiago Bernabéu. Perque Àustria i Alemanya van amanyar l'eliminació de la sorprenent Algèria. Perque Sarrià per primera i única vegada va ser el centre del món balompèdic o perque Manolo el del Bombo va irrompre definitiva i fatàlment en les nostres vides.

Pero clar. Copes del Món n'hi ha hagut múltiples. S'hi ha vist caure inexplicàblement a autèntiques Disneyworld futbolístiques com la mítica Hongria de Puskas i Kubala o l'Holanda de Cruyff. Pero com dèia, fora d'anàlisis futbolístic, hi podem trobar imatges per la posteritat. Plujes de paperets sobrevolant el Monumental de River. Materazzi i Zidane  en una instantània putxinel·lística. La sombra de la bola punxeguda damunt la gespa de l'Azteca mexicà o LuisEnrique cridant amb la cara plena de sang mentre Tassotti ho cel·lebra d'una manera molt transalpina. Pero si hi ha un nom que defineix aquest torneig, és el de DiegoArmandoMaradona. 4 mundials amb un protagonisme descomunal. Al 1982 debuta i es fa famós amb l'expulsió davant Itàlia. Diego ja no podia aguantar més patades de Gentile i decideix autoexpulsar-se. Al 1986 ho fa tot i més. Mano de Dios, Barrilete Cósmico i bronques diverses amb Bilardo. Campió. Al 90 provoca una mena d'esquizofrènia patriòtica en la Nàpols en la qual ell era reietó, mentre crida "hijos de puta" als que xiulen l'himne argentí. I al 94 ha de deixar la concentració amb ulls vidriosos i la farlopa al necesser.  I ara Diego ha tornat. Ell pensa "que la chupen y la sigan chupando" y Messi intentarà treure-li el protagonisme que sempre ha acaparat en tal aconteixement. No és tarea fàcil.

Ara porten tot el tinglado a la caòtica Àfrica. No és mala idea per aquest esport contradictori en quant a valors. Àfrica ja ha tingut alguna vegada la seva quota de protagonisme en el torneig, amb el Camerun de Roger Milla a Itàlia 90 al capdavant. Pero qui ha marcat la història africana als mundials va ser Zaire al 1974 amb el 9-0 rebut contra Iugoslàvia (el seleccionador dels africans era un iugoslau anomenat Blagoje Vlidinicde) i la tarjeta groga rebuda per Alunga Mwepu per entorpir (per dir-ho d'alguna manera) un llençament de falta.  De la mateixa manera que CoreadelSur va arribar a semis fa 8 anys, ara es pensa que una africana pot arribar igual de lluny. Seria divertit que en aquest any de mètode mourinhístic, el caos tàctic africà ens donés una petita treba.

Pero no ens enganyem. Àfrica no viu pel futbol. ÀFRICA ÉS MÚSICA. Quan escolteu la cançó d'aquesta autèntica musa surafricana, direu:`"òstia, sí"




Jo de moment, com cada mundial, ja he fet el repàs rutinari i innecessari de totes les plantilles, i he respirat tranquil veient que a Mèxic sempre hi haurà algun integrant el nom de pila del qual és Cuauhtemoc. D'una altra manera, no es podria permitir i seria gravissssim.