A la meva habitació el llit era aquí, l'armari allí i la taula al mig.
Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l'armari aquí.
Durant un temps la novetat em va anima. Però l'avorriment va acabar tornant.
Vaig arribar a la conclusió que l'origen de l'avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.
Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resulat va ser inconformista.
La novetat em va torna a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida.
Però al cap d'un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l'armari al mig.
Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d'una habitació és més que inconformista. És avantguardista.
Però al cap d'un cert temps... Ah, si no fos per aquest "un cert temps". Per ser breu, l'armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària.
Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d'uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s'han de traspassar aquests límits. Quan amb l'inconformisme no n'hi ha prou, quan l'avantguarda és ineficaç, s'ha de fer una revolució.
Vaig decidir dormir dins l'armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida.
Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada "un cert temps" també es va mostrar omnipotent. Al cap d'un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi -és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d'aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps.
De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l'armari i em vaig ficar al llit.
Vaig dormir tres dies i tres nits d'una tirada. Després vaig posar l'armari acostat a la paret i la taula al mig, perquè l'armari al mig em molestava.
Ara el llit és un altre cop aquí, l'armari allí i la taula al mig. I quan l'avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.
SLAWOMIR MROZEK
I perque per mi està clar. Les germanes Sabater (l'Aix i la Carla) han protagonitzat la última revolució castellera viscuda a Sta. Anna. I no busqueu cap més metàfora. Res no s'ha acabat.
Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l'armari aquí.
Durant un temps la novetat em va anima. Però l'avorriment va acabar tornant.
Vaig arribar a la conclusió que l'origen de l'avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.
Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resulat va ser inconformista.
La novetat em va torna a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida.
Però al cap d'un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l'armari al mig.
Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d'una habitació és més que inconformista. És avantguardista.
Però al cap d'un cert temps... Ah, si no fos per aquest "un cert temps". Per ser breu, l'armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària.
Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d'uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s'han de traspassar aquests límits. Quan amb l'inconformisme no n'hi ha prou, quan l'avantguarda és ineficaç, s'ha de fer una revolució.
Vaig decidir dormir dins l'armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida.
Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada "un cert temps" també es va mostrar omnipotent. Al cap d'un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi -és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d'aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps.
De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l'armari i em vaig ficar al llit.
Vaig dormir tres dies i tres nits d'una tirada. Després vaig posar l'armari acostat a la paret i la taula al mig, perquè l'armari al mig em molestava.
Ara el llit és un altre cop aquí, l'armari allí i la taula al mig. I quan l'avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.
SLAWOMIR MROZEK
Ja feia temps que el Carles Sabater (el nostre secretari a la colla) m'apretava perque llegís a Mrozek. I un dia... PAM. Se'm presenta amb un exemplar de "La vida difícil" (recull de contes/relats/monuments d'aquest autèntic escriptor de culte) i em va dir que prengués especial atenció a aquest relat que us he reproduït. Gràcies Carles. Aquí tens el meu particular homenatge a tu i per extensió a tota la família Sabater. Ells, que tan han aportat a la colla i que tan malament ho van passar durant les passades festes de Sta. Tecla.
I perque per mi està clar. Les germanes Sabater (l'Aix i la Carla) han protagonitzat la última revolució castellera viscuda a Sta. Anna. I no busqueu cap més metàfora. Res no s'ha acabat.
(0) Comments