NO NOMÉS DE RATLLES VIU EL MATALASSER

Us he enganyat. No parlaré del 4d8 que tenim palplantat a la Rambla ni del estimadíssim pilar de vuit de la Plaça del Pou. Parlaré de monuments d'un esport, el ciclisme, que està en hores baixes, ja que la majoria de vegades que és notícia, ho és per motius extraesportius. Pero això és una altra història moooolt llarga i difícil de tractar. Per tant, ara tocar passar (de refiló) per unes proves que tenen tanta història i aixequen tanta passió com les grans voltes, sempre més ben tractades pels mitjans de comunicació. Proves d'un sol dia sempre dominades per autèntics killers dels pedals, ciclistes "superclasse", especialistes classicòmans que deixen molt poc marge a les sorpreses.

Doncs comença la primavera i el primer "monument" que ens trobem és la Milà-San Remo. Cursa vinguda a menys pel domini dels "sprinters" durant els últims anys. Per mi, només serveix per obrir boca i perque agafem rodatje (en ciclisme es diu "fer cames") pel que vindrà al cap de dues setmanes. El TOUR DE FLANDES. Sensacional cursa que partint de Bruges atravessa la regió flamenca fins la ciutat de Meerbeke. El gran atractiu de la cursa està en les carreteretes idíliques per on passa, la gentada que es llença a la carretera onejant la bandera flamenca (el lleó de Flandes negre amb el fons groc) i els més de 15 "murs" que acaben decidint la cursa. Aquests "murs" són petits colls adoquinats amb una pendent considerable (n'hi ha que superen el 20%) i aprox. 1 km. de llargada. Destacaria el Koppenberg, el Kapelmuur (el més mítics de tots amb l'església a dalt de tot) i el Bosberg. En aquesta cursa, sempre han tingut un protagonisme especial els corredors de la regió (els "flandriens") que es coneixen el recorregut pam a pam. Una setmana més tard ens trobem amb l'altre jòia i la que per mi és la millor cursa de l'any. La PARIS-ROUBAIX. L'INFERN DEL NORD. Prova d'uns 260 km. (com l'anterior) on han de travessar uns 30 trams de "paves", molts en un estat espectacularment dolent i que durant la resta de l'any estan tancats per protegir-los. És una prova que pren especial rellevança si plou (cosa força freqüent aquestes dates al nord de França), fet pel qual els ciclistes hauran de lluitar contra els quilòmetres, contra el paves i el fang que acaba cobrint als esforçats de la carretera. El gran tram per excelència, el més mític, és el que travessa el bosc d'Arenberg (el Foret d'Arenberg) on els corredors no poden fer altra cosa que anar per lliure, on les caigudes són nombroses i al final del qual la cursa arriba trencada en infinitat de grups. A partir d'aquí, es decideix la cursa i és el tram del Boulevard des Arbres el que dicta sentència, ja que també és de màxima exigència i només es troba a 15 km. de la tradicional arribada on s'han de fer 2 voltes al velòdrom de Roubaix. Són curses on l'estat de forma i l'ofici tenen molta importància pel que fa al desenllaç de la mateixa, pero el factor sort en forma de possibles caigudes o averies en la bicicleta també és importantíssim. Arriba l'hora dels Boonen, Ballan, Cancellara, FLECHA (ull al catalano-argentí), Hoste, Wesemann, Klier, Barredo, Hincapié, O'Grady, Guesdon, Backstedt i demés. Depredadors que intentaran emular als històrics Merckx, De Vlaeminck, Leman, Raas, Madiot, Kelly, Moser, Van Hooydonck, Duclos-Lasalle, Van Petegem o Museeuw (l'autèntic Lleó de Flandes) APA QUE M'HE QUEDAT TRANQUIL.

Aquestes curses, que sempre que les he pogut seguir m'han agradat molt més que qualsevol mediàtica ascensió de gran volta (Alpe d'Huez, Mortirolo, Angliru, etc..) mantenen ara més que mai l'essència (que es va perdent) del ciclisme. Curses que són al ciclisme el que La Bisbal o St. Magí al nostru món casteller, lluny de les gran voltes: St. Fèlix o Sta. Úrsula. I és que no només del Tour de França viu el ciclisme. I no només de ratlles viu el matalasser.