La meva devoció pels RollingStones va tenir durant molt de temps un punt negre imperdonable. Quan vaig comprar l'"Exile On Main Street" (els CD's començaven a guanyar terreny i no teniem eMules salvadors) tal com va arribar a casa, es va quedar acumulant pols per aquells misteris de la vida, mentre em desféia escoltant el "Beggar's Banquet" o el "Sticky Fingers". Fins que al cap d'uns anys vaig voler fer un remember stonià i vaig reparar en que encara n'hi havia un amb "el cullons d'envoltori de plàstic molt difícil d'obrir". I vaig maleir-me. Mentrestant, ja havia sentit a parlar de les virtuts d'aquell àlbum i la seva llegendària gravació. I va començar l'idili, sobretot perque la meva opinió favorable sobre el so d'arrels americanes ha anat millorant al cap dels anys (reconec el meu odi visceral d'adolescència cap a sons de l'altre banda de l'Atlàntic que de ben segur obrirà alguna conversa al respecte amb algun bloguero de per aquí que estima de manera excessiva aquest tipus de música)
A part dels imprescindibles riffs i pepinassus stonians, hi trovarem blues, soul, gospel, country, folk, rockabilly i boogie woogie. I és que aquest monument sonor és el triomf incontestable d'un KeithRichard fortament influenciat per GramParsons (amic de correries diverssissíssimes i tótem del country-rock), pero a més també per la seva addicció a l'heroïna i la disbauxa imperant en les sessions. Perque a part de les seves virtuts musicals, també ha passat a la història per la manera còm es va fer.
Era el 1971 i fugiren cap al sud de França empaitats pel fisc britànic. Els lladregots van agenciar-se modestes barraquetes per disfrutar del daurat exili, i el que s'emportava la palma era Vila Nêlcote a Villegranche-sur-Mer on estaven instal·lat els Richards (ell, la seva nimfa escandinava i el nen) Van saber veure que el caòtic moment s'havia de plasmar en allò que millor sabien fer i es van instal·lar amb tota la comitiva de vividors que arrossegaven a la mansió "belle epoque" esmentada. Van escollir-la perque tenia uns sòtans immensos on poder gravar, pero sobretot (no ens enganyem) perque era la única i remota possibilitat de que Richards assistís a les gravacions. Això i buscar un personal de servei (sobretot cuiners) amb alta capacitat de sumministrar substàncies opiàcies. I a partir d'aquí, el que anà sortint musicàlment i la llegenda veraç o no, de múltiples vicisituts:
Es diu que la casa va ser ocupada per tropes nazis, i ja instal·lades les tropes stonianes, van trobar en un amagatall múltiples càpsules de morfina que es van haver de fer desaparèixer abans no les trovés KeithRichards.
Explica Bill Wyman que tot intentant assajar, es va adonar que al seu baix li faltava el cable elèctric. El va trobar lligat al braç d'un tècnic que acabava de posar-se una injecció de pantomàquet.
L'amistat amb GramParsons va produir fruits musicals tan intensos i el pàiu i la seva família es van erigir de tal manera en l'epicentre del caos i la disbauxa que es vivia en la casa, que van haver de fotre'ls fora.
Les baixades de tensió eren contínues i es diu que per evitar-ho van connectar-se a la catenària de la línia de tren que passava per allà a prop. Difícil de creure, pero fàcil que algú en ple ús de les seves facultats mentals proposés tal arriscada empresa.
Jagger assistia atònit al desenvolupament musical de tal monstre sonor. Gelós per la torrencial inspiració sorgida d'un penjadíssim KeithRichards, sempre ha defensat que aquest àlbum està sobrevalorat. PORQUÉ NO TE CALLAS LA BOCA, MICK!!!
Aquí la peça a la que tinc més apreci. Pujeu el volum.
Aquest àlbum marca el punt d'inflexió definitiu pel que fa a la manida comparació entre The Beatles i Rolling Stones. No vull desmerèixer les immenses virtuts dels de Liverpool, pero mai he pogut amb la cara bobalicona de Paul McCartney, i si posem en una balança a fans que ploren de desesperació davant els encants d'uns, i fans que es treuen els sostenidors enbogides per ritmes salvatjes, està clar amb què hem quedo.
No costa res, tireu d'Spotify i disfruteu d'uns moments increïbles del rock&roll més apustuflant.
Satisfaction
Per al·lusions...
1) Vagi per endevant que sí, que "Exile" és, probablement, el millor disc dels Stones...
2) Me n'alegro que amb els anys hagi anat millorant la teva opinió sobre el so d'arrels americanes... bàsicament perquè els Stones són això: música americana, encara que interpretada per britànics. No sé si et referies únicament / sobretot al country, però en tot cas no importa: dels Stones a Neil Young, The Clash i els Pixies, si grates hi acabes trobant "el so d'arrels americanes". Fora d'això queden Joy Division i poca cosa més...
3) Ah, els Beatles i Stones! Una comparació no només "manida" sinó totalment insostenible. Deixant de banda els gustos de cadascú (és perfectament legítim gaudir amb els Stones), la comparativa dels mèrits d'uns i altres és, senzillament, cruel. D'entrada, els Stones es van passar bona part dels 60 "xupant roda" dels Beatles. No per casualitat van tenir els seus millors moments amb els Beatles ja finiquitats. En canvi, després no van saber, com si havien fet els de Liverpool, xapar la barraca abans de caure en el ridícul.
I lo dels "chicos malos" en contraposició a la "cara bobalicona" de McCartney, ja no cola!