NO NOMÉS DE RATLLES VIU EL MATALASSER

Justícia. Per fi. La gran victòria de la brillant generació de la triple O: O'Driscoll, O'Gara i O'Connell. Del petit Peter Stringer, de Gordon D'Arcy, Fitzgerald, Hayes, Murphy, etc... Una generació encapçalada i capitanejada per un 3quarts centre ja legendari. Brian O'Driscoll (el BOD del títol) Un jugador que va agafar el relleu del gran i temperamental Keith Wood i que ha estat un munt d'anys sota la sombra del fracàs. De les innombrables possibilitats d'aconseguir el torneig de les 6 Nacions i no guanyar en la última jornada. De la gran oportunitat de brillar en el Mundial 07 i caure estrepitosament a primera ronda sota la demoledora 1ª línia dels Pumas argentins... I dissabte van trencar amb una sequia de 24 anys sense portar el torneig a la illa color maragda, i 61!!! després del primer i únic Grand Slam (guanyar tots els partits)

De tota la vida, recordo a Irlanda com la sempiterna candidata a la Cullera de Fusta (trist premi per la selecció que perd tots els partits) quan el torneig era 5 Nacions. Semblava inconcebible com un país tan entregat a la seva terra, als seus colors, a la seva identitat... era incapaç d'arribar mai al mateix nivell que els seus rivals britànics. Per fi ha arrivat el moment d'Eire. Illa que vaig poder visitar d'una manera molt ràpida i on vaig poder iniciar-me exitosament en la conducció per l'esquerra no sense algun problemilla inicial (pausa autoafirmativa) El moment d'aquesta increible illa orgullosa del seu color verd, de la lira, el trèbol, dels penya-segats de Moher, la Calçada del Gegant, les illes d'Aran, la Trinity College o la zona del Temple Bar, de la cervesa Guiness, dels seus pubs, de la turba, del seu futbol gaèlic o el hurling, dels Gaeltacht, de l'entrayable i pràcticament remodelat Lansdowne Road amb el tramvia passant per sota la graderia, de Joyce i el Bloomsday, Wilde o Beckett, dels milers d'emigrants que van fer les amèriques, del conflicte de l'Ulster, de Saint Patrick, de U2, Van Morrison, The Pogues, My Bloody Valentine o Undertones, Michael Collins, Eamon de Valera, de Innisfree i "El hombre tranquilo", de "La filla de Ryan", Peter O'Toole o Daniel-Day Lewis, Sean Kelly, Stephen Roche o Padraig Harrington... De L'IRELAND'S CALL

CONY DE ROY KEANE. ALLÀ AL CAMP MIRA QUE ERA PESAT, DONCS FINS AQUÍ ME L'HE HAGUT DE MENJAR. I AIXÒ QUE MANO JO.