Corria l'any 1986. Maradona era més idolatrat que San Genaro en la convulsa i calenta Napoli, i la "quinta del Buitre" ja començava a merèixer la Copa d'Europa que se'ls hi suposava. L'AC Milan era un equip mediocre de la Serie A després que l'affaire del Totonero els condemnés uns anys abans al descens, i llavors va aparèixer un pàiu carregat de diners anomenat Silvio Berlusconi disposat a fer-se notar en el milionari calcio d'aquella època.

Aquell 1986, el Milan (pronuncïis amb accent a la I i no a la A, com acostumen a fer els "professionals" del periodisme esportiu) va perdre una eliminatòria de Copa Italia davant un Parma que jugava a Serie B i entrenava un tal Arrigo Sacchi. Berlusca, tot capritxós, va fer allò que s'acostuma a insinuar tot fent broma. El va fitxar. Evidentment, "Il cavalliere" devia xulejar-lo amb un xec en blanc, i Sacchi, després de posar-hi per ell una quantitat gens desdenyable, va pensar: "Prepara't, calvorotti". Darrere el xec va esciure 3 noms: MARCO, RUUD, FRANK. I Don Silvio va fer brillar la seva dentadura i la seva calva (per aquella època tenia menys cabell que ara... coses de la natura) dient-li que no sabia amb qui es jugava els quartos. Evidentment, la realitat no és aquesta, perque primer arriba el de les melenes, un any després Van Basten, i al final Rijkaard.

No va ser fins la 87/88 que la maquinària no va començar a funcionar. Aquell any van acabar amb el regnat de Maradona al calcio, pero també van patir la última derrota abans de començar a ser invencibles, contra l'ESPANYOL!!! de N'Kono, Lauridsen, Pichi, Soler, etc... Va ser en els vuitens de la UEFA i l'Espanyol els va guanyar a l'exili de Como (no recordo el motiu) abans d'arribar a la trista tanda de penaltis de Leverkusen (recordeu alguns a Tita i Bum-Kum Cha a les files del Bayer?) Doncs això. Arrigo Sacchi, tot un maniàtic tàctic, adelanta la defensa, la qual utilitza la revolucionària defensa en zona, i es fa servir de Franco Baresi (el gran "uomo scopa" que netejava els forats deixats pels seus companys de la defensa) per elevar a categoria d'art la tècnica que feia caure en fora de joc als rivals una i altra vegada. Un parells d'anys després, la International Board de la FIFA, abrumada pels aconteixements, decideix anular el fora de joc quan defensa i davanter es trobaven en línia. Aquell innovador per l'època 4-4-2 (Galli, Tassotti, Baresi, Costacurta, Maldini, Rijkaard, Ancelotti, Colombo, Donadoni, Gullit i Van Basten) començava a defensar per dalt, amb una pressió espatarrant que s'iniciava quan Rijkaard o Baresi llençaven el crit de guerra: MILAN!!! El primer defensa era Van Basten (començava a pressionar a dalt) i el primer davanter era Baresi (sempre adelantant la defensa quasi al mig del camp) A més, Frank Rijkaard va esdevenir el paradigme del pivot mig defensiu, Ruud Gullit el migcampista que jugava de tot (i més), Donadoni i Colombo (aquell ros que va ser el que més desapercebut passà per l'equip) percutint per les bandes i dos joves promeses (Maldini i Costacurta) agafant una responsabilitat defensiva inusual.

I va arribar la consagració definitiva el 19 d'abril de 1989 en les semis tornada de Copa d'Europa contra el gran Madrid a San Siro. I allà destrossaren amb un 5-0 a l'únic equip que podia fer-li's sombra. La "quinta del Buitre" arribava a la seva fi sense assolir la Copa d'Europa.


La feina estava feta, i la final al Camp Nou contra l'Steaua de Bucarest va ser un pur tràmit (4-0) La Fossa dei Leoni va instalar-se al gol nord culé i 100.000 tiffosi van festejar com mai la 3ª Copa d'Europa dels "rossoneri". A l'any següent van tornar a guanyar-la al Prater de Viena (actual Ernst Happel Stadion) contra el Benfica per 1-0. És la darrera vegada que un club en guanya 2 de consecutives, i això encara dóna a aquest equipàs molta vigència. Aquesta història té un final trist (com no podria ser d'altra manera) A la següent temporada 90/91, en la tornada dels quarts de final al Velodrome de Marsella contra l'OM, hi ha un "apagon" i quan torna la llum el Milan es nega a tornar al terreny de joc. La UEFA sanciona a l'equip sense jugar a Europa la pròxima temporada. Van Basten i Sacchi es barallen i aquest se'n va de seleccionador azzurri. Van Basten comença el seu calvari amb el tormell, i arriba l'anti-Sacchi. Bingo. Fabio Capello. Un pesat que ho va guanyar també tot pero que aburria a les pedres. També va acabar amb un altre gran equip: el Barça de Cruyff. Pero això és una altra història.

I aprofito per reinvindicar una idea que sempre he defensat. NO CREC EN ELS ENTRENADORS. O al menys en la seva genialitat. O en la manera en com poden ser de determinants pels seus equips al llarg d'un temps considerable. O al llarg de la seva carerra. L'èxit puntual d'un entrenador és fruit d'un temps, d'unes casualitats, jugadors, etc... Sacchi, que va construir un autèntic corró (rudillu pels incults) que s'ho emportava tot per davant, va fracassar posteriorment en els seus altres projectes. I Maljkovic després de la Jugoplastika? I Valero Rivera ara al mundial d'handbol? I Van Gaal després d'aquell brillant Ajax? I tants d'altres. A veure, estem parlant d'un pàiu, aquest Arrigo, que va deixar una perla tal com aquesta allà per l'any 1985: "La màgia en el futbol és una fàbula que convindria prohibir". Al final ho va portar a terme allà per on va passar, un cop enemistat amb el mag Van Basten.

(8) Comments

  1. Carles On 25/1/09 23:39

    Bon article, encara que el calcio em fagui fàstic, pero va ser un gran Milan! No t'0blidis d'un crack que estava a la banqueta Virdis, davanter que tenia el cabell blanc i un jove Daniele Massaro, que ens va fer un traje a la final d'Atenes i res mes. Com anecdota, recordar que l'any que l'any de la UEFA que va ser eliminat per els periquitus, a primera ronda va eliminar a un mitic Sporting de Gijon, perdent al Molinon per 1-0.

    Recordar que un dels components d'aquell Espanyol, Josep Maria Gallart, de Molins de Rei, com jo, va fer un espectacular marcatje a Gullit, posterior a la eliminatòria, en una entrevista a Gullit, va reconeixer que el millor home que l'ha marcat i sense donar una patada va ser en Gallart.

     
    ELOI On 26/1/09 10:27

    Massaro? jo diria que Massaro és de l'època Capello. Sacchi tirava principalment de Virdis, Evani i Galli (el defensa, no confondre amb el porter) pels recanvis. Massaro ja és de l'època de Boban, Savicevic, Albertini, Simone, Papin, Desailly, Weah, etc... Per cert, Carles, te'n recordes com es dèia l'alter ego de Virdis a la Juve????

    Tinc un dubte. Ara no estic segur si aquell partit contra l'Espanyol es va jugar a Como o a Lecce. Potser algun perico ens pot treure de dubtes.

     
    ELOI On 26/1/09 10:28

    Un altre jugador a cavall entre Sacchi i Capello va ser Lentini.

     
    Emanuela On 26/1/09 10:50

    Deixant a banda unes faltetes d'ortografia amb paraules italianes, bona anàlisi dels anys d'or del gran Milan (amb accent a la I, gràcies per la puntualització) de la història moderna. Estic d'acord amb tu que no són els entrenadors els que fan la diferència a llarg terme, però a vegades sí que la fan durant una època definida: Sacchi va revolucionar el calcio del catenaccio i va marcar un abans i un després. La meva primera temporada amb carnet a San Siro va ser l'any 1988/89, aleshores tenia 14 anys i no m'adonava que estava veient el millor del millor i que davant els meus ulls innocents jugaven junts alguns dels més grans que hauría vist mai en la meva vida. De gent com Van Basten, Baresi i Maldini ja no en neix més, noi! Ay, quins records, gràcies per l'homenatge Eloi.

     
    Anònim On 26/1/09 10:57

    Bon article.Deixeu-me que us comenti que el desplaçament dels ultras milanesos a Barcelona va ser nombrós i amb els seus dos grups més forts al capdavant la Fossa i la Brigate.Es presenten confiats i sense coneixer el nivell ultra local,desperdigats per les rodalies de Sarrià van patir una de les derrotes més fortes de la seva historia, amb multituts de baralles que en la seva majoria van guanyar els ultras pericos.Avui en dia els italians encara la recorden i es coneguda pels ultras milanistes com "la nit dels ganivets llargs".
    Curiosament les Brigadas, es deien així després que els seus fundadors veiesin un partit del Milan a San Siro i copiesin el nom de la Brigate Rossonere.

     
    Carles On 26/1/09 15:08

    Van jugar a Lecce

    http://www.rsssf.com/ec/ec198788.html#uefa

    Massaro esta suplent i va sortir en la segona final de Sacchi, va substituir a Ancelotti al minut 72.

    http://www.rsssf.com/ec/ec198990.html

    El de la Jve es deia Fabrizio Ravanelli

     
    Anònim On 26/1/09 18:06

    COJONUDO Eloi. Que no sea el ultimo
    que de futbol y aficiones o grupos
    ultras hay mucha tela que cortar .

    Buen apunte del ANÒNIM . Sergio

     
    Arnau On 26/1/09 22:33

    Eloi, jo si crec en els entrenadors, hi ha entrenadors que canvien els equips, la seva mentalitat, i la seva forma de jugar.

    Per exemple, el Nàstic de Luis Cesar (grande por siempre), 4 canyes, un equip lamentable (l'actual nàstic li dona mil patades), però que amb un sistema, amb uns detalls, i amb un discurs el va fer canviar, i va pujar.

    Un altre exemple, el Barça actual, que canvia d'un any a l'altre? Alves, és l'unic de l'11 ideal que l'any passat nohi era, vols dir que alves fa que el barça tingui 53 punts, tants gols a favor i jugui tant bé? Guardiola ha canviat la mentalitat de tota la plantilla, ha recuperat jugadors que semblaven perduts (Eto'o, Henry, Abidal,...) i ha tret el millor d'altres que semblava que no podien donar més

    és obvi, que a vegades no influeixen, i que el milan del que tu parles, practicament jugava de memoria, pero passen de tenir un gran entrenador, a tenir-ne un altre de gran, segurament no tant vistòs, però efectiu, i al final el futbol es tracta de que la pilota entri, o no?