No sóc un fan acòlit dels canadencs Arcade Fire, i possíblement no ho seré mai. No espero amb candeletes els seus discs dies abans del seu llançament (extrany concepte aquest quan avui en dia tot es soluciona amb mirar si ja l'han penjat a l'emula) Pero m'agraden i no negaré que em fan tararejar d'una manera sorprenent (i quasi ridícula) els seus temes quan al cotxe pujo el volum de la seva música. Música eufòrica, contundent, fàcil d'arribar, a vegades excessiva... Catedralícia diria jo... Pero no cauré en el manit argument de destacar-los per portar instruments cults, com pot ser el violí, a les altes esferes rockístiques. Això queda estupèndament "arty" en els directes, pero amb els temps que corren, en que un pàjaru sentat davant d'un ordinador et pot integra sublímment dintre de qualsevol cançó el soroll (siroll pels puristes) d'una piloteta de ping-pong o el grinyol de les bambes sobre el parket, doncs em sembla bastant (per no dir absolútament) intrascendent.
La qüestió està en que han tret fa poc nou disc. "The Suburbs". I que d'aquí poc vindran a ensenyar-nos-el en directe, en format ambiciós, ja que s'atreveixen amb el Palau Sant Jordi. No sé si són, pero sembla que volen ser la primera "gran banda" del segle XXI, amb tots els pros i contres que comporta aquesta etiqueta.
I què tal el disc? Notable. Pero clar. D'ells s'espera un excel·lent, i tot el que no sigui millorar els 2 treballs anteriors pot decepcionar relatívament. Passa que tenen un so i estil molt definit, i canviar això no és feina (fenya pels puristes) fàcil. Hi trobarem un grapat de cançons marca de la casa, amb abundant instrumentació i atmòsfera carregada (o recarregada segons les apreciacions) i on la cantant dóna via lliure a excessos vocals. I per altra banda hi trobarem altres temes desconcertants, que no dolents. Desconcertants per lo pausades que són, i perque sembla que estiguis escoltant un grup totalment diferent. Pero atenció. Si estic parlant de 7 o 8 cançons, cada una d'aquesta sembla tocada per una banda diferent, i cada una d'aquestes bandes amb un referent clar i determinat. Per tant, passarem d'Arcade Fire a Bruce Springsteen. De Bruce a Arcade Fire de nou. I així anar fent tot passant per Echo&TheBunnymen, ells mateixos de nou, la Blondie més discotequera!!! (fantàstic tall, per cert), algun indeterminat grup punk, un altre cop ells mateixos i... NEIL YOUNG, amb un registre vocal igualet al del geni canadenc per retre-li particular homenatge.
I doncs? L'àlbum, com a col·lecció de cançons funciona estupèndament, i quan més l'escoltes, millor ens entrarà. Pero qui vulgui escoltar ArcadeFire, només podrà fer-ho a mitjes. Qui vulgui escoltar uns nous ArcadeFire doncs haurà d'esperar a altres temptatives i qui vulgui escoltar bona música així en general, s'ho passarà pipa. Com els que puguin anar al concert del dia 21. Pero com a àlbum, és difícil d'entendre què tenen a veure uns temes amb altres. Una dispersió que la passarem per alt perque sempre ens podran oferir moments de tanta ebullició com aquesta:
Indeterminat grup punk: Billy Idol?
Luca
I live on the ground floor