NO NOMÉS DE RATLLES VIU EL MATALASSER

Ja fa dies que ho parlo amb companys. És un fenòmen inexplicable. Un "hype" lamentable. D'aquells que podem emparentar amb els triunfitos, Ventdelplà o Nicolas Cage.

L'Orquestra Gira-sol arrassa allà on va. Arrassa perque potser et xifles per escoltar per enèssima vegada "aquella" versió d'"aquell" hit que tan tou et posava quan fumaves d'amagat, perque hi va la xica que ja fa dies que empaites (hi acostumen a anar la majoria de xiques empaitades de la contrada) o perque els cubates de garrafota et senten estupèndament pel cutis i el sistema biliar. O potser res de l'anterior. Els trobes bons i fins hi tot virtuosos amb els instruments corresponents, i per tant, no fa res anar-hi a veure'ls avui, demà, passat i l'altre amb una predisposició malaltissa. Com dirien aquells, ET FELICITO FILL.

I és que els pàjarus mira que toquen totes les tecles. Pels de la barretina, una mica de "Virolai" amanit amb el "Boig per tu" (seria el moment tontu de la nit en que les respectiva sempre se t'abraça) Si ens volem fotre a la butxaca als radioformuleros de pro, posem-li's "Chiquilla", i per acabar d'ampliar l'espectre i captar la complicitat dels més desperts musicalment, una mica de Madness i Kortatu (OJU!!!) És moment de profunda reflexió veure a la cantant amb aquell vestit de brillantets intentant moviments skatalítics. Pero no ens oblidem del gran moment de la nit. SEMPRE hi trobarem un grup d'agossarats i valents que faran el pilanet de rigor. És en aquests moments on l'alegria i companyonia ens embarga a tots i sota gestos de continguda emoció, molts podem dir i de fet diem: QUINA SORT SER CATALÀ I CASTELLER!!!

En definitiva, potser el problema no és l'orquestra en sí, si no l'entorn girasolero. Pero no ens enganyem. Tota orquestra, per definició, es dedica a versionar grans èxits, i tot gran èxit (ja molt explotat anteriorment) necessita versions imaginatives i ben tocades. Fons i forma que en aquest cas deixen molt que desitjar. Això i l'escandalosa parada/intermig de quasi 1 hora perque la festa acabi molt tard i poder fer honor al lema aquell de "fins que surti el Sol"...fins que el Sol acabi espantat de tants dracs màgics i belles Lolas.

La meva devoció pels RollingStones va tenir durant molt de temps un punt negre imperdonable. Quan vaig comprar l'"Exile On Main Street" (els CD's començaven a guanyar terreny i no teniem eMules salvadors)  tal com va arribar a casa, es va quedar acumulant pols per aquells misteris de la vida, mentre em desféia escoltant el "Beggar's Banquet" o el "Sticky Fingers". Fins que al cap d'uns anys vaig voler fer un remember stonià i vaig reparar en que encara n'hi havia un  amb "el cullons d'envoltori de plàstic molt difícil d'obrir". I vaig maleir-me. Mentrestant, ja havia sentit a parlar de les virtuts d'aquell àlbum i la seva llegendària gravació. I va començar l'idili, sobretot perque la meva opinió favorable sobre el so d'arrels americanes ha anat millorant al cap dels anys (reconec el meu odi visceral d'adolescència cap a sons de l'altre banda de l'Atlàntic que de ben segur obrirà alguna conversa al respecte amb algun bloguero de per aquí que estima de manera excessiva aquest tipus de música)

A part dels imprescindibles riffs i pepinassus stonians, hi trovarem blues, soul, gospel, country, folk, rockabilly i boogie woogie. I és que aquest monument sonor és el triomf incontestable d'un KeithRichard fortament influenciat per GramParsons (amic de correries diverssissíssimes i tótem del country-rock), pero a més també per la seva addicció a l'heroïna i la disbauxa imperant en les sessions. Perque a part de les seves virtuts musicals, també ha passat a la història per la manera còm es va fer.

Era el 1971 i fugiren cap al sud de França empaitats pel fisc britànic. Els lladregots van agenciar-se modestes barraquetes per disfrutar del daurat exili, i el que s'emportava la palma era Vila Nêlcote a Villegranche-sur-Mer on estaven instal·lat els Richards (ell, la seva nimfa escandinava i el nen) Van saber veure que el caòtic moment s'havia de plasmar en allò que millor sabien fer i es van instal·lar amb tota la comitiva de vividors que arrossegaven  a la mansió "belle epoque" esmentada. Van escollir-la perque tenia uns sòtans immensos on poder gravar, pero sobretot (no ens enganyem) perque era la única i remota possibilitat de que Richards assistís a les gravacions. Això i buscar un personal de servei (sobretot cuiners) amb alta capacitat de sumministrar substàncies opiàcies. I a partir d'aquí, el que anà sortint musicàlment i la llegenda veraç o no, de múltiples vicisituts:

Aquí la peça a la que tinc més apreci. Pujeu el volum.

Aquest àlbum marca el punt d'inflexió definitiu pel que fa a la manida comparació entre The Beatles i Rolling Stones. No vull desmerèixer les immenses virtuts dels de Liverpool, pero mai he pogut amb la cara bobalicona de Paul McCartney, i si posem en una balança a fans que ploren de desesperació davant els encants d'uns, i fans que es treuen els sostenidors enbogides per ritmes salvatjes, està clar amb què hem quedo.

No costa res, tireu d'Spotify i disfruteu d'uns moments increïbles del rock&roll més apustuflant.


                                                                                               Satisfaction

Foto el camp. M'he afeitat. Mallorca. Deixem enrera StMagí i desGràcia. A vere si el meu estat gos i la meva incapacitat bloguística es reactiva entre ensiamada de cabell d'àngel i sobrasada amb un punt picant. A vere si algun de la desena de posts en cartera es desencallen i fan que la cosa vagi més rodada. Prenc un iPod a rebossar de rabioses novetats (ansiós per descobrir TheBundles i DumDumGirls) Prenc "Camí de Sirga". Prenc un "fullequipe" per tenir entretinguda a la Nora el temps just, suficient i necessari per poder-me dedicar a mi mateix. Compto (o espero comptar) amb la connivència de l'Ingrid. Sobre tot pel deliciós llibret de papiroflèxia origami que ens van regalar i no és exclussiu per menors. Enguany em perdo StFèlix, pero m'he retrobat amb ElCatllar. Cal enxufar-nos a l'USB per estar onfire. Per LaTorre. Per tornar a veure aquelles cares felines que feieu tots mentre intentava montar la pinya de 5d8 sota l'implacable pluja que em desféia el paper on sortien els vostres noms. Per començar a desfer la nostra llegenda negra dels Xiquets com a colla més extranya. De més contrastos. Castells cada cop més grans a casa i cada cop més petits a fora. Ja ho diuen que "SOM COM SOM" Quan "somcomsom" pel dolent, és desconcertant. Quan "somcomsom" pel bo, és la bomba. Veurem què surt. Pero jo ara surto d'aquí.

PD: el títol del post està plagiat amb tota la bona intenció del món.

Diferents cosetes han posat sobre la taula la numerossíssima (i eficient?) comissió assessora del Concurs, referent a variacions en la reglamentació. I això m'agrada. El fet d'anar introduint canvis per millorar la comprensió i el sentit comú a diferents aspectes a l'hora de valorar els castells. Que no vol dir que m'agradin alguns canvis puntuals que s'han aprovat... Pero això és un altre debat.

Arran de la polèmica sobre el 3d8 dels Sagals i la pregunta formulada pels del PilarDeVuit (ESTÀ CARREGAT EL CASTELL?), parlant amb un company de colla, ja no vam tractar sobre si està carregat o no (debat bastant estèril  que es "zanjaria" ampliant la imatge per veure si hi ha contacte o no) Vam tractar el fet aquest de que l'anxaneta baixi per la mateixa rengla que ha pujat i de com pot afectar en la descarregada del castell. Per tant, el castell estaria carregat. Pero si s'arriba a descarregar, està ben descarregat? En el cas d'una estructura de 3, no creieu que varia moltíssim el fet que l'anxaneta no travessi totalment per damunt els dossos i baixi per la rengla? Molts pensareu que és una obvietat. Doncs si és una obvietat... Perquè no s'ha plantejat mai el fet de no donar-lo com a vàlid? Ull. Ara es donaria com a descarregat amb penalització. I si es donés només com a carregat? I això només seria aplicable al 3? Jo crec que en el 4 no és tan important ni desequilibrant el fet de que l'anxaneta baixi per la rengla que li toca segons l'ortodòxia castellera. En el 4 pesa més el costum que no la dificultat de baixar per on toca. Pero, en el 2 què? I en el 5? Podria passar que l'anxaneta carregués el 5 pero baixés per la rengla del 2 per on puja l'acotxador... Afecta molt això a la dificultat de la descarregada del castell? I és més, jo he vist com anxanetes han fet aquest trucu de l'almendrucu amb total convicció i qui sap si picaresca dels que manen per evitar problemes amb dossos que justejen. Penso que és un tema que si més no, s'hauria de discutir.

Aquí us deixo el iutube dels Sagals.

Escenes costumbristes d'un dissabte matí xafogós. Baixes del miradoiro/Castelo de SaoJorge per múltiples i irregulars escandinhas. Nens semidespullats embruten (encara més) amb total impunitat carrerons serpentejants enguirnaldats amb colors kitsch, els gats llepen les graelles amb les que els veins tornaran a brasejar les sardines cap el capvespre, dones amb delantals llantiats criden a la canalla sense massa convicció tot ensenyant boques desdentegades, i com no, homes sentats a la fresca amb crocs, banyador de colors impossibles, samarreta imperi de color indefinit i la cigarreta penjant d'una manera molt cinematogràfica. Tot això en un barri d'aquells que n'hi ha pocs, dels de roba estesa. ALFAMA. L'autenticitat que has de palpar amb els ulls, nas i orelles. Indret perdut en el temps que contrasta amb l'immens Starbucks multiètnic en que s'està convertint el centre de tota gran urb que es preciï. I malauràdament, a Lisboa li està passant el mateix. A tot arreu us envairan ordes de turistes (de la qual hi formes part, no ho oblidem) Perque això sí, Lisboa s'ha convertit en un monstre turístic de dimensions acollonants. I és que no li falten encants perque així sigui.

Al tantu pero. Perque si consideres inacceptable la lleugera pàtina de brutícia amb que es barnizen la majoria de carrers i façanes lisboetes, t'has equivocat d'indret, forastero. Perque m'entengueu. No és que siguin bruts. Són un pel despreocupats, i això ajuda a donar-li cert encant decadent... Ai la decadència i el record romàntic d'èpoques esplendoroses... Èpoques esplendoroses reflectides en peaços monuments com la Torre de Belem . el Monasterio de los Jerónimos (impressionant i imprescindible) o el poble semiveí (45 minuts en tren) de Sintra (sorprenent). Tot auspiciat  per aquest estil manuelista (mig barroc, mig àrab, mig cuento de fades) I èpoques més romàntiques i asossegades com les que et fan recordar els cafès on Fernando Pessoa passava les tardes, les innumerables confiteries, els establiments on venen ginja o els arxifamosos funiculars grocs.

I el fado? Doncs digueu-me heretje. Res de res. Per la mateixa raó que no vaig anar a veure a Maria La Canastera en la seva zambra del barrio de Albaicín granadí o de la mateixa manera que visitant Calella segúrament no passaria una vetllada escoltant havaneres... Xecs. Massa folclòric per mi. De tant sentir el toc de castells, tals desconexions són més que necessàries. I més si mirant les fotos dels espectacles fadistes, salta a la vista una estètica més que dubtosa... Evidentment, tenia alternativa al fado. O no. Va ser potra marinera. Vam deixar-nos caure per la bulliciosa i imprescindible nit del BairroAlto, i vam encertar-la entrant en un antro on la bossa-nova i les caipirinhas eran religió (estudi a part mereix aquest virus universal anomenat "mojito&caipirinha fever")

I res, gent. Que tampoc vaig poder desconectar d'aquest infame i vuvuzèlic Mundial. Pantalles gegants a totes les places i ràbia continguda de molts nadius pel penalty errat per Asamoah Gyan. Perque això sí. Lisboa és un tros d'Àfrica. I el color negre del tipus mosambiqueny/angolès/caboverdià és part intrínseca d'aquesta ciutat.


                                                               La pèrdua de catxé de Deco

Per cert. Em van oferir més haixix en una horeta passejant per la RuaAugusta, que en tota una tarda deambulant pel Rosse Buurt amsterdamès o 3 dies sencerets a la mítica Marraqueix. " É PARA DESFRUTAR ESTA NOITE, SENHOR"

Després de veure la cantada mundialista del porter anglès, és moment de parlar del bell art de cantar... CASTELLS.

Un to de veu indicat, ritme, paraules claus i precises, motivació, algun toc de comicitat, complicitat i lideratge. Molt tòpic, no? Pero què bonic que sembla i com de punyeteru és aconseguir integrar la veu del jefe perque formi part intrínseca de la idiosincràcia del castell i colla. A tot això, li podem sumar que hi ha caps de colla que no veuen o no volen veure el que passa. O hi ha caps de colla que pujen i el marron corre a compte d'un altre potser menys versat en tals menesters... A partir d'aquí, podem entrar a analitzar expressions folclòriques, onomatopèies que ja formen part del nostre costumari popular, gesticulacions diverses i actituts curioses. Les diferents modalitats de canatr castells són:

EL BEL DEL CANTOR: el que tenim tots més present. El "BEEEEEEE BEEEEEEE" que indica quan es carrega el castell. Claríssimament, no és un adverbi sino un "apreteu el cul i espabil, CABRES I CABRONS"

EL MOTIVADOR INTEL·LIGENT: és allò del "PAREU-LO QUE VA BÉ". Una expressió que la canalleta desitja escoltar per pujar i baixar amb gran serenor. Una frase que val més que cent paperines de txutxes.

L'INTERIORITZADOR: quan el cap de colla parla per sí mateix. Va cantant el castell i narrant-lo amb un to de veu baixet i jo diria que molt baixet. Hi sortiria guanyant al començament del castell amb un "JA US APANYAREU VALTROS, TXONS" Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

EL FLEMÀTIC: jo això ho vaig veure d'una colla on el francès és la llengua habitual. Després d'un meritori 2d6, el cap de colla baixa la vista a terra, comença a donar toms al voltant de la pinya tot aplaudint tranquilament, cara seriosa i sense mirar-se la descarregada. Se'n diu saber estar.

EL QUE REFORÇA LES SEVES ARRELS: qui no ha fet la broma del "AUVENGA" o "ASPAREU-SU LUS SISENG" per una banda, o la cantarella típica que sembla que vagi més dirigida al grup dels castors del cau, o al més estrambòtic "CANYA CANYA" Una canya al costellam.

EL TXUPON: de càmara. El que puja al balcó de l'ajuntament i en la seva versió més desfassada, el que puja damunt del folre. És un remei contra l'afonia?

LA PERVERSIÓ: els que califiquen a les petitones com a boniques, precioses o ratetes. Hi estem avesats, per aquí.

EL CANTOR MUT: el colmo de tot líder. Quan el que veus allà dalt no t'agrada gens i et deixa esmaperdut. Quan crides al crio que baixi i passa de tú. Agafes aire i et disposes a batre el récord mundial d'apnea.

EL CAPO APM: tira d'expressions del tipus "HO HAVEU VIST" o "AL LORO" En moments de gran txibarri, utilitza "ESTO ES EL BRONX" 

Encoratjo al respectable a posar més tipus i subtipus de cantaires amb camisa, ja que la faixa acostuma a brillar per la seva absència, en aquestos casos.

PD: és suficient de moment aquest post/tonteria pels del PILARDEVUIT? Au venga venga