NO NOMÉS DE RATLLES VIU EL MATALASSER

IT'S MORE THAN YOU CAN IMAGINE

2011-06-07T20:27:00.003+02:00

Hola. Això que veieu aquí dalt és part de la Calçada dels Gegants, i em sembla que els que marxeu aquest cap de setmana hi estareu relatívament aprop. Pero es veu que no us portaran a veure-la. A mi "ya me jodería".

Pel que sé, aneu a un poble anomenat Magherafelt que pertany al districte del qual és capital que pertany al comtat de Derry que està a la regió de l'Ulster dintre de l'illa que per uns és Irlanda i per altres és Eire, pero aquest últim és el nom en gaèlic, i si ens posem a parlar en gaèlic "Tá dul chun bheith ina hullabaloo nach bhfuil a fhios sa nuair metio" (que com ja haureu adivinat, vol dir "Se va a haver un follon que no sabe ni donde sa metío" )

De Magherafelt us puc explicar el que he trobat per la whiskypedia, perque com us podeu imaginar, no hi he estat mai. Està a prop del llac més gran de l'illa. Aquest llac és el Lough Neagh, i sé que molts el confondreu amb l'escocés Llac Ness, sobretot depenent de l'estat etílic i conseqüentment de la quantitat d'éssers mitològics que veieu emergir de les seves aigües. El poble està a mig camí de Belfast i Derry, i per tant, és lluny de totes 2 ciutats. Tampoc és un punt a favor. A part de que el nom és raro raro. Important serà de que marxeu tots sabent com es pronuncia això, perquè "es de saber idiomas". És així: MÀZRAFELT. Podeu practicar davant el mirall perque igual d'important és com moveu la boca mentre dieu aquest sorprenent nom. Tant sorprenent com que us trobareu pubs i demés establiments on hi serveixen TOT TIPUS DE BEGUDES. Tingueu-ho clar. Ho dic perque a un amic meu li han dit que "hem de beure Guinness" Davant d'un consell tan colpidor com folklòric, només sento admiració pels que s'atreviran amb la Coca-Cola o altra tipus/marca de cervesa. Jo mateix sóc molt (MOLT) de Guinness, pero encara sóc més (MOLT MÉS) de Murphy's, en la seva insuperable versió Irish Red.

He dit Irish red? Maureen O'Hara

Històricament, sembla que no ha nascut ningú prou important internacionalment en aquest bon poble. A prop, però, sí que va néixer un premi Nobel de Literatura del qual segur tots tenim llibres a casa: parlo del poeta Seamus Heaney. A part de comtes i barons d'èpoques passades, es clar. El més famós és el Baró Harkonnen, pero aquí també tenen els seus orígens el senescal de Minas Tirith i el Rei Boig Aerys Targaryen. El que sí que sembla, és que aquesta zona va ser un dels principals focus de colonització per part dels britànics durant el segle XVII en el procés anomenat The Plantation of Ulster, i per tant, molta implantació del protestantisme. Un niu d'unionistes, vamos. Si veieu els de l'Ordre d'Orange fent el canelo, tireu-li's unes quantes burilles de part meva. De fet, pel centre de la ciutat s'hi van produir abans de l'Acord de Divendres Sant diversos atemptats amb cotxes-bomba amb un total d'11 víctimes mortals entre catòlic i protestants. També va quedar totàlment destruida l'estació d'autobusos, o sigui que no us feu il·lusions per poder agafar els cotxes de línia i fer turisme per les rodalies.

I qué més us puc dir... Que us ho passeu estupendissíssimament bé. Recordeu que anem a fer castells. Que diuen que els de l'equip de rugbi tenen unes ganes bojes per saber com paius i paies normalots i normalotes fan coses tan espectaculars. Que volen experimentar amb el tema. Ja sabeu. Folres i folres i més folres. Només procureu que no us girin les pinyes com si fossin melés, i ja ho tindreu guanyat. Porteu-me algun souvenir, i al meu nen també, que espero hagi sortit ja, i com no, a la seva sofrida mare, i la Nora també voldrà algo, que té l'edat i agafarà gelos... SLÁINTE

dieta equilibrada per l'operació bikini mmmmmm

PD: a dalt l'avió, feu com si no us interessés quan l'hostessa fa lo del xaleco i les portes d'emergència. Com si viatjessiu de tota la vida.

20 ANYS EN ESCENA

2011-05-26T00:27:00.003+02:00

Ha de ser molt difícil actuar initerrompúdament tots aquests anys al Teatre dels Somnis. Pero molt més triomfar al PC Fútbol amb que vai amenitzar bona part de la meva joventut. Estic desvetllant el meu secret, que era començar la temporada i fitxar automàticament a aquest monstre futbolístic perque em tragués les castanyes del foc. I sempre ho provaba amb equips cada cop més modestos per veure si l'estratègia no era infalible, pero res. Fins que l'órdago va ser definitiu, vaig agafar al Sant Andreu, em van donar un préstec estratosfèric (eren èpoques en que els bancs donaven més calers dels que demanaves) el vaig fitxar, vaig convertir el Narcís Sala en un coliseu de 80.000 espectadors, i guanyar la Copa d'Europa va ser la conseqüència evident. Recordo que en la final contra el ParisSaintGermain el PC se'm va penjar unes 10 vegades, pero vai persistir i orgullós estaré sempre d'aquest triomf històric gràcies a la meva tossuderia, pero això és un altre història que potser algun áltre dia us explicaré amb més detalls.

Aquest home es dèia i es diu Ryan Giggs, i era el típic jugador que cada estiu sonava en les travesses a l'hora de fitxar pels principals clubs europeus. I és que la seva irrupció i la dels seu companys de fornada va remoure totalment els fonaments del futbol europeu. Sota les ordres de SirAlexFerguson, aquesta joves descarats (els Fergie Boys) van passar a ser el tresor més preuat d'un històric club (parlo del ManUnited, eh?) que a partir d'aquí tornaria a reviure èxits passats. Ells eren els germans Gary i Phil Neville, Paul Scholes, Nicky Butt, David Beckham i Ryan Giggs.

Eric el Terrible, els Fergie Boys i destraler Keane

Passa que Giggsy és gal·lès, i ser futbolista gal·lès vol dir menjar-se els mocs amb la seva selecció. Com se'ls van menjar Ian Rush o Mark Hugues, i se'ls menjarà el nou heroi Gareth Bale. No va anar mai a cap Eurocopa ni Mundial, evidentment, pero ho tenia clar, ja que ell va ser capità de la selecció anglesa juvenil, pero més tard va renunciar per poder jugar de local a Cardiff i honorar els seus orígens. I què? S'ha cansat de guanyar títols. Podria enumerar-los tots i blablabla, pero com sempre, més valen unas imatges que mil paraules (lliure adaptació d'un tótem del refranero aspanyol)

Pero clar, tot té una explicació. Podeu pensar que el veritable motiu d'aquest post és que amb quasi 38 anys, farà 20 que juga al màxim nivell. Que sobreviurà esportívament a un altre monstre que es diu EdwinVanderSaar. Que ha renovat per 1 any més.... Ah sí, que dissabte pot jugar de titular a la final de Wembley. Pero no. Tampoc. A pocs dies de la finalíssima, se l'ha vist practicant el violí amb una tal Imogen Thomas mentre la seva muller i els fills afinaven el piano de casa.

La professora de música amb cintetes beneïdes

Ryan Giggs, encara que perdi dissabte, que perdrà, és un fenòmenu.

TOTET SES COSES MODERNES...

2011-04-16T15:25:00.003+02:00

El Pauet suspira i apura el contingut de la tercera copa d'anís del matí. Necessita anar ben calent d'orelles a la seva primera actuació de la temporada. La colla en porta 10 pero ell no tenia esma d'anar-hi... fins que l'insistència d'uns quants i algun soparet per arreglar el món, han vençut les seves resistències. Desde que la colla (i la majoria de colles) porten propaganda a la santa immaculada camisa que ell vesteix amb orgull (I AMB IL·LUSIÓ) desde ben jove, ell va abdicar com a casteller, dedicant els caps de setmana a arreglar la parcel·la familiar, tot esperant l'enfonsament del món casteller degut a l'entrada agressiva del capital. S'apropa l'hora de que el passin a buscar i potser que pari. No demanarà una altra copa. Sap que avui serà el centre d'atenció desde la seva famosa intervenció en aquella moguda assamblea de fa 5 anys. I es distreu mirant (de dalt a baix) a la Mamassa. L'explosiva cambrera vinguda de Kinshasa que ja fa un temps treballa al local i ha ajudat a revitalitzar el bar. Una Mamassa, per cert, que porta el nen a l'altre colla de la ciutat. QUI LA VA PARIR... Doncs ara la Mamassa té una petita discussió amb un altre client, el Calixto. Aquest fa temps que la burxa anant-li al darrere i l'exuberant cambrera res de res. Avui el Calixto s'ha presentat amb un exemplar de "Tintin al Congo" i passa les pàgines tot mirant-la de reüll. Ell, tot un expert en còmics, que el més semblant que ha tingut mai a les mans és el Pronto que la seva dona deixa damunt de la taula de la cuina... Un client exemplar, aquest Calixto... Bé, al que anàvem. El Pauet ha quedat amb els germans Virgili, i ja hi serem quan vegin que porta la camisa de tota la vida sense cap ultratjant inscripció publicitària.

L'Abdelkader Girol està més nerviós que mai. Maleït el dia que va acceptar el càrrec de "vocal de vestuari i imatge" en aquesta colla de malparits indisciplinats. No hi ha hagut actuació enguany en que no ha aparegut algú amb una camisa "vella". El dia que no són les indispensables bessonetes Vargas amb la camisa de Panaderías Trullenque (la de fa 2 anys) i la tradicionalíssima excusa de sa mare de que las niñas se la han manchado de allioli (señora, las 2 a la ves? Las camisas no sirven de estovallas!) , és el cabronàs de l'Anselmu amb una camisa d'elaboració pròpia amb inscripció a l'esquena tal com "ESPAI RESERVAT PER PUBLICITAT PEL MILLOR POSTOR". I la de camises amb propagandes d'altres anys que ha hagut de retirar... Està fent més de policia que altra cosa. Pero avui l'Abdel se les veurà amb el Pauet, que ha aparegut després de 5 anys amb la seva impoluta camisa (qui no recorda l'assamblea amb la mítica proclama "AQUESTA CAMISA ÉS VERGE I VERGE ACABARÀ") i si no en tenia prou, tenen l'honor de rebre l'inesperada visita del Dr. Andreu. Déu meu. Desde l'espectacle del pilar de 6 de l'any passat, que no apareixia per la colla. "Les pastilles del Dr. Andreu" va tombar el dret a tamteig de Panaderías Trullenque i és l'sponsor de la colla desde fa 2 anys. Pero sembla ser que aquell feliç espadat va marcar el punt d'inflexió de la confiança que tenia en la colla el famós metge que fa expectorar a l'instant. Pero bé, quan acabi de repartir els nous mocadors amb el logo del puticlub "Smoking Ladies", s'hi posarà. Virgili&Virgili segur que sabran com enfocar el tema.

L'Angelina ha acabat el rostit i comença a tallar els plàtans per la macedònia. Els diumenges no hi ha mai minyona a casa del Dr. Andreu per exprés desig de la mestressa. Li entra una trucada al mòbil. És l'Abdel. El jove d'origen moro (perdó, magrebí) que la satisfà sexualment a l'hotel parador mentre el seu marit es deleix per les probetes i els vasos de precipitació. Contesta i sent la seva veu alterada: "Ens has d'ajudar!" Sent com s'obre la porta de casa i un caminar feixuc i abatut. Al cap de 10 segons el sofà de la biblioteca es desinfla sota el gens despreciable cos del Bonaventura Andreu. Ai! Vaticina ella. Quan entra a la biblioteca, el seu marit s'està passant els dits pel cargolat i engominat bigoti tot observant la fotografia que tan ha detestat els últims mesos. L'instantània agafa l'històric moment en que la colla de la qual sempre ha sigut fervent seguidor i sponsoritza amb orgull (o no tant), carrega el pilar de 6 que decanta el derby local de la passada festa major. Passa que el segon es va canviar la seva camisa xopa de suor per una altra sense propaganda, el terç i el quart són cunyats del famós forner Trullenque i l'ocasió era magnífica per donar el cop, i les 2 nenes porten tantes cintetes a la camisa que fan absolútament il·legible el seu nom. Allò va provocar un bon terrabastall entre la directiva i ell, que es va apaivagar amb les arts disuassòries de la senyora Angelina. Pero ara és diferent. No hi ha res a fer. Avui, el doctor ha vist com es tornaven a produir actes de sabotatje contra el seu bon nom i ho té clar. Ahir va sentir que els armats del Gremi de Marejants volen canviar tota la indumentària i potser una trucada al Capità Manàies ara pot ser de lo més disuassòria.

La Mamassa i el seu fill Biyombo estan mirant la Processó del Sant Enterrament des del balcó de casa. Veuen els armats del Gremi de Marejants passant relluents per sota casa. Es disposen a saludar a l'arquebisbe. Reconeix al Calixto movent el penó amb les sigles SPQR i a sota una llampant propaganda dels comprimits més famosos del país. El canonge, ruboritzat, els fa un gest amb la ma, foragitant-los. Al Biyombo li encanta tot el relacionat amb la Setmana Santa menys una cosa. El so dels tambors. Un africà amb pànic als tambors... Mira la processó amb uns auriculars a l'orella. Está escoltant el nou disc dels menorquins Antònia Font. Ara sona una tema que diu així: "Totet ses coses modernes, totet ses coses modernes, han esperat molt. Totet ses coses modernes, totet ses coses modernes, s'han enfadat molt"

PLANETA KARABATIC

2011-01-13T17:46:00.003+01:00

Mai he jugat a handbol, pero sempre m'ha fascinat. Per la seva rapidesa, duresa i especialització. Sí. És un esport d'especialistes purs, on la defensa i la porteria tenen la paella pel mànec més que en qualsevol altre esport. Esport marcat, per altra banda, per una gran subjectivitat pel que fa a les decisions arbitrals, ja que és absolútament impossible afinar en totes les jugades degut a que estem parlant d'un esport de màxim contacte. L'exemple més paradigmàtic és el frenesí existent entre la parella del centre de la defensa i el pivot atacant, els quals incorren en faltetes, faltes i faltons permanents. A més, no negaré que la norma de la passivitat és el màxim exemple de l'anacronisme en l'esport. Per favor, un rellotge de possessió implicaria una ultrarevolució tecnològica massa difícil d'assimilar per jugadors i afeccionats? Pero què hi farem. Suposo que els capitostes es posen "palotes" amb la bronca constant que hi ha a les grades i les banquetes. Se'ls hi deuen encrespar els mugrons amb els pavellons hongaresos o croates replets per sobre del seu aforament i torturant psicològicament als encarregats d'impartir justícia... És l'essència handbolística, diuen.

L'essència de l'handbol alemany. Heiner Brand amb el bigoti eriçat i Oliver Roggisch esperant una correcta irrigació sanguínia

A part d'això, la meva percepció sobre el joc està marcada per records de retransmissions pretèrites amenitzades amb la mítica veu de Luis Miguel López i el seu famós AAAAADENTRO!!!, encara que he de reconèixer que quan l'analísta tècnic era JuandeDios Roman, em perdia força entre expresions del tipus "este jugador és un claro ejemplo de la escuela malagueña". Doncs això. Per mi tot comença amb aquelles batusses entre Barça i Atlético de Madrid a l'entranyable Magariños, amb un gol impossible de Sagalés contra el CSKA de Moscou i veient una final de la Copa d'Europa entre matalassers i la imparable Metaloplastika de Sabac encapçalada pel barbut Veselin Vujovic. I desde aquell equip "de la escuela balcánica" com diria aquell, vaig començar a interessar-me per l'handbol internacional i les seves estrelles sueques o de la URSS (aka CCCP). Fins que va arribar Valero i ho va canviar tot...

Valero Rivera o la tirania de la defensa avançada

O quasi tot. Ja que pel que fa a seleccions començaven a emergir noves potències com França o Croàcia. I a Alemanya, la Bundesliga començava e erigir-se com un fenòmen de masses capaç de reunir a 15.000 espectadors en fastuosos pavellons i de tractar als jugadors com autèntiques estrelles de rock (vegis Stefan Kretzschmar) Pero l'autèntica estrella estava per arribar. De mare serbia i pare croata, surt una explossiva convinació anomenada Nikola Karabatic. Crescut i format a França, apareix aquest pàiu que llença com Jerome Fernandez, dirigeix com Jackson Richardson i defensa com Didier Dinart. Vaja, que ho té tot. I més. Perque a diferència d'altres ilustres noms del passat, ell guanya. I ho guanya tot. Evidentment molt ben acompanyat en el joc i dirigit desde la banqueta. Pero sense ell, els francesos no serien la màquina invencible que han guanyat l'últim Campionat d'Europa, l'últim Mundial i els últims Jocs Olimpics. Els grans damnificats de tot això han sigut Croàcia i la seva megaestrella Ivano Balic. Comença el Mundial de Suècia i els balcànics dels quadrets blancs i vermells saben que poden trencar aquesta dinàmica de sumissió cap els gals. A França falta el llançador més preuat, Daniel Narcisse, i un recanvi de garanties per Karabatic a l'hora de distribuir el joc. A Croàcia les lesions l'han respectat i ja té conjuntada una nova generació de cracks. Tot sembla a punt per l'enèssima batalla i a l'aguait hi ha outsiders de nivell com la rocosa Polònia, la xispejant Islàndia, l'amfitriona Suècia o l'Espanya que Valero Rivera està tornant a conjuntar amb èxit de cara a Londres'12. No t'ho perdis.

KARABATIC - BALIC . ALTA TENSIÓ

41 VÈRTEBRES

2010-11-15T23:51:00.003+01:00

L'amic Josep frikimésverduscoquelandi Torreño, tot xatejant amb ell el dia de Sant Martí, em va fer un regal de festa major d'aquells que no s'obliden. El regal us l'explicaré al final del post. Pero ve al cas perque tornava d'assistir i celebrar l'enèssima pujada del pilar de 4 per les 41 escales que van de la nostra Plaça del Pou fins la nostra Plaça de l'Església.

Són èpoques de gran exaltació castellera a la nostra vila. Com molts sabreu, els Castellers d'Altafulla han assolit castells inimaginables d'assolir fins fa 2 anys. El 5d7, el 4d7a i el 3d7a ja són realitat per una colla que es banta de ser amfitriona del "poble més petit amb colla pròpia". I durants molts anys va ser sense dubte la colla més petita del món casteller. Pero han crescut molt. Tot fruit d'anar superant etapes potser necessàries per una entitat tan particular.

Remuntem-nos a l'any 1973, que és quan es crea la colla i allò dóna pas a una vitalitat cultural inusitada en una població de poc més de 1000 habitants en aquella època. Si repassem les colles encara existents anteriors al 73, només hi trobarem les 2 vallenques, Castellers de Vilafranca, Xiquets de TGN, Nens, Arboç, Barcelona i Bordegassos. Sempre ha sigut una dada que m'ha agradat. Doncs influenciats per la tradició tarragonina del dia de La Mercè, se'ls hi ocorre crear la tradició del pilar per les escales del dia de St. Martí. No estic parlant d'un pilar digne de ser mencionat per la seva extrema difcultat. Estic parlant d'una tradició que a fi i al cap ha sigut la mare dels ous de la nostra activitat a la vila. Un tret diferencial. Perque ser Casteller d'Altafulla sempre ha volgut dir que un dia d'hivern (el mateix cada any) t'has de despertar amb el so de les matinades, vas a esmorzar l'arengada, pujes el pilar, ESCALA ESCALA!!!, i vas a la processó. I quan desde el 89 fins al 95 no hi va haver Castellers d'Altafulla, uns quants, el dia 11 de novembre vam continuar despertant-nos amb les matinades, vam menjar l'arengada, vam pujar el pilar (sempre ininterrompúdament) ESCALA ESCALA!!!, i vam anar a processó. I al 95, el pilar va anar tan màlament, que no va quedar més que tornar a reempendre la colla. I al 98 tampoc hi va haver castells, pero sí matinades, arengada, pilar, ESCALA ESCALA!!! i processó....

Doncs el Josep em va fer arribar aquesta gravació del 1976 del primer pilar que va arribar a dalt. MIL GRÀCIES. Tot un homenatge a aquesta tradició i a gent com l'IsidreVirgili, AlbertBoronat, JoanVives, la família Blanch, PereVives, Batista, Fortitxo, JordiCalvet, RafelMoreno, AngelPlana, VictorSimó i tants d'altres (i que em perdonin els que no he nomenat) que van fer possible vertebrar l'activitat castellera en 41 escales que han fet del Carrer del Forn la metàfora perfecte de l'ascensió d'aquesta modesta gran colla.

Es pot escoltar que el toc de gralles que hi posen a la gravació no és el més adequat, i que el pilar no acaba de la manera més ortodoxa possible (molts sabem que arbres i cables de l'època hi tenen molt a veure) ... pero què cullons. Pense'm-hi. Això també serà Patrimoni de l'Humanitat.

ENHORABONA I PER MOLTS ANYS, ALTAFULLENCS

FOC LATENT A L'ARCÀDIA MUSICAL

2010-11-05T12:26:00.003+01:00

No sóc un fan acòlit dels canadencs Arcade Fire, i possíblement no ho seré mai. No espero amb candeletes els seus discs dies abans del seu llançament (extrany concepte aquest quan avui en dia tot es soluciona amb mirar si ja l'han penjat a l'emula) Pero m'agraden i no negaré que em fan tararejar d'una manera sorprenent (i quasi ridícula) els seus temes quan al cotxe pujo el volum de la seva música. Música eufòrica, contundent, fàcil d'arribar, a vegades excessiva... Catedralícia diria jo... Pero no cauré en el manit argument de destacar-los per portar instruments cults, com pot ser el violí, a les altes esferes rockístiques. Això queda estupèndament "arty" en els directes, pero amb els temps que corren, en que un pàjaru sentat davant d'un ordinador et pot integra sublímment dintre de qualsevol cançó el soroll (siroll pels puristes) d'una piloteta de ping-pong o el grinyol de les bambes sobre el parket, doncs em sembla bastant (per no dir absolútament) intrascendent.

La qüestió està en que han tret fa poc nou disc. "The Suburbs". I que d'aquí poc vindran a ensenyar-nos-el en directe, en format ambiciós, ja que s'atreveixen amb el Palau Sant Jordi. No sé si són, pero sembla que volen ser la primera "gran banda" del segle XXI, amb tots els pros i contres que comporta aquesta etiqueta.

I què tal el disc? Notable. Pero clar. D'ells s'espera un excel·lent, i tot el que no sigui millorar els 2 treballs anteriors pot decepcionar relatívament. Passa que tenen un so i estil molt definit, i canviar això no és feina (fenya pels puristes) fàcil. Hi trobarem un grapat de cançons marca de la casa, amb abundant instrumentació i atmòsfera carregada (o recarregada segons les apreciacions) i on la cantant dóna via lliure a excessos vocals. I per altra banda hi trobarem altres temes desconcertants, que no dolents. Desconcertants per lo pausades que són, i perque sembla que estiguis escoltant un grup totalment diferent. Pero atenció. Si estic parlant de 7 o 8 cançons, cada una d'aquesta sembla tocada per una banda diferent, i cada una d'aquestes bandes amb un referent clar i determinat. Per tant, passarem d'Arcade Fire a Bruce Springsteen. De Bruce a Arcade Fire de nou. I així anar fent tot passant per Echo&TheBunnymen, ells mateixos de nou, la Blondie més discotequera!!! (fantàstic tall, per cert), algun indeterminat grup punk, un altre cop ells mateixos i... NEIL YOUNG, amb un registre vocal igualet al del geni canadenc per retre-li particular homenatge.

I doncs? L'àlbum, com a col·lecció de cançons funciona estupèndament, i quan més l'escoltes, millor ens entrarà. Pero qui vulgui escoltar ArcadeFire, només podrà fer-ho a mitjes. Qui vulgui escoltar uns nous ArcadeFire doncs haurà d'esperar a altres temptatives i qui vulgui escoltar bona música així en general, s'ho passarà pipa. Com els que puguin anar al concert del dia 21. Pero com a àlbum, és difícil d'entendre què tenen a veure uns temes amb altres. Una dispersió que la passarem per alt perque sempre ens podran oferir moments de tanta ebullició com aquesta:

TROBA LES DIFERÈNCIES

2010-10-26T12:58:00.002+02:00

No és un post per menysprear cap intent. Al contrari. I és més. És un post desde la més absoluta ignorància i total desconeixement alhora de preparar i afrontar un repte tan gran com un castell de gamma extra.

Pero no vull parlar dels castells en sí, sino de perquè unes colles amb una línia molt regular i amb uns registres prou contundents al llarg de la temporada, i també amb una capacitat d'arrossegar moltes camises en certes actuacions i en la majoria d'assaigs, es plantejen i preparen algun d'aquests castells pero els intents que hi surten disten bastant de reeixir. En canvi, es clar, hi trovarem altres colles (amb història apabullant) amb uns resultats més discrets al llarg de la temporada pero amb la capacitat suficient per fotre demostracions com les de la foto gran (immensa, diria jo) Perquè?

Tan lluny estan encara aquestes totèmiques agrupacions de les perseguidores i aspirants? Per una clara diferència tècnica? La de saber solucionar més eficientment, per exemple, l'encaix entre terços amb el folre o quarts amb les manilles? O és la mentalitat? Algú té la teoria de que la clau és fer-ne un i llavors tot canvia. És qüestió de desembussar. Potser. Clar. Clar. Pero fes-lo. I és que aquí en aquest món casteller aparentment canviant, sembla ser que aquella màxima futbolera aplicable al conmbinat italià o alemany (que cada cop s'aguanta més amb pinces, per cert) també es pot aplicar amb qualsevol de les 4 grans, i especialment a les de Valls, que són colles menys contundents en actuacions "menors". Aquí l'abisme es fa més gran si agafem com a referència les 2 colles vallenques i comparem la quantitat i qualitat (suposada) d'assajos dels aspirants amb els assajos dels vallencs. I sí. Sé que molts direu que aquestes colles són capaces d'oferir-nos autèntics bunyols en castells i actuacions on altres foten demostracions de "savoir faire" ("es clar, si no assajen..."), pero quan arriba l'hora dels cohets, CATACLACK CATACLACK ("i assajant lo justet...") En què quedem?

Ja fa anys que s'està qüestionant la supremacia de la Joves de Valls davant d'altres colles que truquen a les portes de l'Olimp. En aquestos casos, sense gamma extra no hi ha premi i sembla que així s'ha entès pels intents d'arribar-hi que hem vist. Pero no fotem. Que uns pujin no vol dir que altres hagin de baixar. No ens ha quedat clar de quin pal van els de vermell? Un pal ben llarg i gros per continuar fotent fortes garrotades.

Ara ve quan els Capgrossos em fan quedar malament. Cosa que em faria content.

QUALSEVOL NIT NO SORTIRÀ EL SOL

2010-09-14T13:35:00.002+02:00

Ja fa dies que ho parlo amb companys. És un fenòmen inexplicable. Un "hype" lamentable. D'aquells que podem emparentar amb els triunfitos, Ventdelplà o Nicolas Cage.

L'Orquestra Gira-sol arrassa allà on va. Arrassa perque potser et xifles per escoltar per enèssima vegada "aquella" versió d'"aquell" hit que tan tou et posava quan fumaves d'amagat, perque hi va la xica que ja fa dies que empaites (hi acostumen a anar la majoria de xiques empaitades de la contrada) o perque els cubates de garrafota et senten estupèndament pel cutis i el sistema biliar. O potser res de l'anterior. Els trobes bons i fins hi tot virtuosos amb els instruments corresponents, i per tant, no fa res anar-hi a veure'ls avui, demà, passat i l'altre amb una predisposició malaltissa. Com dirien aquells, ET FELICITO FILL.

I és que els pàjarus mira que toquen totes les tecles. Pels de la barretina, una mica de "Virolai" amanit amb el "Boig per tu" (seria el moment tontu de la nit en que les respectiva sempre se t'abraça) Si ens volem fotre a la butxaca als radioformuleros de pro, posem-li's "Chiquilla", i per acabar d'ampliar l'espectre i captar la complicitat dels més desperts musicalment, una mica de Madness i Kortatu (OJU!!!) És moment de profunda reflexió veure a la cantant amb aquell vestit de brillantets intentant moviments skatalítics. Pero no ens oblidem del gran moment de la nit. SEMPRE hi trobarem un grup d'agossarats i valents que faran el pilanet de rigor. És en aquests moments on l'alegria i companyonia ens embarga a tots i sota gestos de continguda emoció, molts podem dir i de fet diem: QUINA SORT SER CATALÀ I CASTELLER!!!

En definitiva, potser el problema no és l'orquestra en sí, si no l'entorn girasolero. Pero no ens enganyem. Tota orquestra, per definició, es dedica a versionar grans èxits, i tot gran èxit (ja molt explotat anteriorment) necessita versions imaginatives i ben tocades. Fons i forma que en aquest cas deixen molt que desitjar. Això i l'escandalosa parada/intermig de quasi 1 hora perque la festa acabi molt tard i poder fer honor al lema aquell de "fins que surti el Sol"...fins que el Sol acabi espantat de tants dracs màgics i belles Lolas.

WAKA WAKA EH EH

DISSABTE MÉS

2010-09-09T12:36:00.000+02:00

SENTEM CÀTEDRA

I LICK THIS FUCKIN' SHIT

2010-09-02T13:34:00.010+02:00

La meva devoció pels RollingStones va tenir durant molt de temps un punt negre imperdonable. Quan vaig comprar l'"Exile On Main Street" (els CD's començaven a guanyar terreny i no teniem eMules salvadors) tal com va arribar a casa, es va quedar acumulant pols per aquells misteris de la vida, mentre em desféia escoltant el "Beggar's Banquet" o el "Sticky Fingers". Fins que al cap d'uns anys vaig voler fer un remember stonià i vaig reparar en que encara n'hi havia un amb "el cullons d'envoltori de plàstic molt difícil d'obrir". I vaig maleir-me. Mentrestant, ja havia sentit a parlar de les virtuts d'aquell àlbum i la seva llegendària gravació. I va començar l'idili, sobretot perque la meva opinió favorable sobre el so d'arrels americanes ha anat millorant al cap dels anys (reconec el meu odi visceral d'adolescència cap a sons de l'altre banda de l'Atlàntic que de ben segur obrirà alguna conversa al respecte amb algun bloguero de per aquí que estima de manera excessiva aquest tipus de música)

A part dels imprescindibles riffs i pepinassus stonians, hi trovarem blues, soul, gospel, country, folk, rockabilly i boogie woogie. I és que aquest monument sonor és el triomf incontestable d'un KeithRichard fortament influenciat per GramParsons (amic de correries diverssissíssimes i tótem del country-rock), pero a més també per la seva addicció a l'heroïna i la disbauxa imperant en les sessions. Perque a part de les seves virtuts musicals, també ha passat a la història per la manera còm es va fer.

Era el 1971 i fugiren cap al sud de França empaitats pel fisc britànic. Els lladregots van agenciar-se modestes barraquetes per disfrutar del daurat exili, i el que s'emportava la palma era Vila Nêlcote a Villegranche-sur-Mer on estaven instal·lat els Richards (ell, la seva nimfa escandinava i el nen) Van saber veure que el caòtic moment s'havia de plasmar en allò que millor sabien fer i es van instal·lar amb tota la comitiva de vividors que arrossegaven a la mansió "belle epoque" esmentada. Van escollir-la perque tenia uns sòtans immensos on poder gravar, pero sobretot (no ens enganyem) perque era la única i remota possibilitat de que Richards assistís a les gravacions. Això i buscar un personal de servei (sobretot cuiners) amb alta capacitat de sumministrar substàncies opiàcies. I a partir d'aquí, el que anà sortint musicàlment i la llegenda veraç o no, de múltiples vicisituts:

Es diu que la casa va ser ocupada per tropes nazis, i ja instal·lades les tropes stonianes, van trobar en un amagatall múltiples càpsules de morfina que es van haver de fer desaparèixer abans no les trovés KeithRichards.
Explica Bill Wyman que tot intentant assajar, es va adonar que al seu baix li faltava el cable elèctric. El va trobar lligat al braç d'un tècnic que acabava de posar-se una injecció de pantomàquet.
L'amistat amb GramParsons va produir fruits musicals tan intensos i el pàiu i la seva família es van erigir de tal manera en l'epicentre del caos i la disbauxa que es vivia en la casa, que van haver de fotre'ls fora.
Les baixades de tensió eren contínues i es diu que per evitar-ho van connectar-se a la catenària de la línia de tren que passava per allà a prop. Difícil de creure, pero fàcil que algú en ple ús de les seves facultats mentals proposés tal arriscada empresa.
Jagger assistia atònit al desenvolupament musical de tal monstre sonor. Gelós per la torrencial inspiració sorgida d'un penjadíssim KeithRichards, sempre ha defensat que aquest àlbum està sobrevalorat. PORQUÉ NO TE CALLAS LA BOCA, MICK!!!

Aquí la peça a la que tinc més apreci. Pujeu el volum.

Aquest àlbum marca el punt d'inflexió definitiu pel que fa a la manida comparació entre The Beatles i Rolling Stones. No vull desmerèixer les immenses virtuts dels de Liverpool, pero mai he pogut amb la cara bobalicona de Paul McCartney, i si posem en una balança a fans que ploren de desesperació davant els encants d'uns, i fans que es treuen els sostenidors enbogides per ritmes salvatjes, està clar amb què hem quedo.

No costa res, tireu d'Spotify i disfruteu d'uns moments increïbles del rock&roll més apustuflant.

Satisfaction

MODUS LLEGANYA: ON

2010-08-23T10:12:00.009+02:00

Foto el camp. M'he afeitat. Mallorca. Deixem enrera StMagí i desGràcia. A vere si el meu estat gos i la meva incapacitat bloguística es reactiva entre ensiamada de cabell d'àngel i sobrasada amb un punt picant. A vere si algun de la desena de posts en cartera es desencallen i fan que la cosa vagi més rodada. Prenc un iPod a rebossar de rabioses novetats (ansiós per descobrir TheBundles i DumDumGirls) Prenc "Camí de Sirga". Prenc un "fullequipe" per tenir entretinguda a la Nora el temps just, suficient i necessari per poder-me dedicar a mi mateix. Compto (o espero comptar) amb la connivència de l'Ingrid. Sobre tot pel deliciós llibret de papiroflèxia origami que ens van regalar i no és exclussiu per menors. Enguany em perdo StFèlix, pero m'he retrobat amb ElCatllar. Cal enxufar-nos a l'USB per estar onfire. Per LaTorre. Per tornar a veure aquelles cares felines que feieu tots mentre intentava montar la pinya de 5d8 sota l'implacable pluja que em desféia el paper on sortien els vostres noms. Per començar a desfer la nostra llegenda negra dels Xiquets com a colla més extranya. De més contrastos. Castells cada cop més grans a casa i cada cop més petits a fora. Ja ho diuen que "SOM COM SOM" Quan "somcomsom" pel dolent, és desconcertant. Quan "somcomsom" pel bo, és la bomba. Veurem què surt. Pero jo ara surto d'aquí.

PD: el títol del post està plagiat amb tota la bona intenció del món.

UN TEMA PENDENT

2010-07-14T12:59:00.001+02:00

Diferents cosetes han posat sobre la taula la numerossíssima (i eficient?) comissió assessora del Concurs, referent a variacions en la reglamentació. I això m'agrada. El fet d'anar introduint canvis per millorar la comprensió i el sentit comú a diferents aspectes a l'hora de valorar els castells. Que no vol dir que m'agradin alguns canvis puntuals que s'han aprovat... Pero això és un altre debat.

Arran de la polèmica sobre el 3d8 dels Sagals i la pregunta formulada pels del PilarDeVuit (ESTÀ CARREGAT EL CASTELL?), parlant amb un company de colla, ja no vam tractar sobre si està carregat o no (debat bastant estèril que es "zanjaria" ampliant la imatge per veure si hi ha contacte o no) Vam tractar el fet aquest de que l'anxaneta baixi per la mateixa rengla que ha pujat i de com pot afectar en la descarregada del castell. Per tant, el castell estaria carregat. Pero si s'arriba a descarregar, està ben descarregat? En el cas d'una estructura de 3, no creieu que varia moltíssim el fet que l'anxaneta no travessi totalment per damunt els dossos i baixi per la rengla? Molts pensareu que és una obvietat. Doncs si és una obvietat... Perquè no s'ha plantejat mai el fet de no donar-lo com a vàlid? Ull. Ara es donaria com a descarregat amb penalització. I si es donés només com a carregat? I això només seria aplicable al 3? Jo crec que en el 4 no és tan important ni desequilibrant el fet de que l'anxaneta baixi per la rengla que li toca segons l'ortodòxia castellera. En el 4 pesa més el costum que no la dificultat de baixar per on toca. Pero, en el 2 què? I en el 5? Podria passar que l'anxaneta carregués el 5 pero baixés per la rengla del 2 per on puja l'acotxador... Afecta molt això a la dificultat de la descarregada del castell? I és més, jo he vist com anxanetes han fet aquest trucu de l'almendrucu amb total convicció i qui sap si picaresca dels que manen per evitar problemes amb dossos que justejen. Penso que és un tema que si més no, s'hauria de discutir.

Aquí us deixo el iutube dels Sagals.

Mala època pels "oranje"

CIDADE GLOBAL ALFA

2010-07-05T23:34:00.006+02:00

Escenes costumbristes d'un dissabte matí xafogós. Baixes del miradoiro/Castelo de SaoJorge per múltiples i irregulars escandinhas. Nens semidespullats embruten (encara més) amb total impunitat carrerons serpentejants enguirnaldats amb colors kitsch, els gats llepen les graelles amb les que els veins tornaran a brasejar les sardines cap el capvespre, dones amb delantals llantiats criden a la canalla sense massa convicció tot ensenyant boques desdentegades, i com no, homes sentats a la fresca amb crocs, banyador de colors impossibles, samarreta imperi de color indefinit i la cigarreta penjant d'una manera molt cinematogràfica. Tot això en un barri d'aquells que n'hi ha pocs, dels de roba estesa. ALFAMA. L'autenticitat que has de palpar amb els ulls, nas i orelles. Indret perdut en el temps que contrasta amb l'immens Starbucks multiètnic en que s'està convertint el centre de tota gran urb que es preciï. I malauràdament, a Lisboa li està passant el mateix. A tot arreu us envairan ordes de turistes (de la qual hi formes part, no ho oblidem) Perque això sí, Lisboa s'ha convertit en un monstre turístic de dimensions acollonants. I és que no li falten encants perque així sigui.

Al tantu pero. Perque si consideres inacceptable la lleugera pàtina de brutícia amb que es barnizen la majoria de carrers i façanes lisboetes, t'has equivocat d'indret, forastero. Perque m'entengueu. No és que siguin bruts. Són un pel despreocupats, i això ajuda a donar-li cert encant decadent... Ai la decadència i el record romàntic d'èpoques esplendoroses... Èpoques esplendoroses reflectides en peaços monuments com la Torre de Belem . el Monasterio de los Jerónimos (impressionant i imprescindible) o el poble semiveí (45 minuts en tren) de Sintra (sorprenent). Tot auspiciat per aquest estil manuelista (mig barroc, mig àrab, mig cuento de fades) I èpoques més romàntiques i asossegades com les que et fan recordar els cafès on Fernando Pessoa passava les tardes, les innumerables confiteries, els establiments on venen ginja o els arxifamosos funiculars grocs.

I el fado? Doncs digueu-me heretje. Res de res. Per la mateixa raó que no vaig anar a veure a Maria La Canastera en la seva zambra del barrio de Albaicín granadí o de la mateixa manera que visitant Calella segúrament no passaria una vetllada escoltant havaneres... Xecs. Massa folclòric per mi. De tant sentir el toc de castells, tals desconexions són més que necessàries. I més si mirant les fotos dels espectacles fadistes, salta a la vista una estètica més que dubtosa... Evidentment, tenia alternativa al fado. O no. Va ser potra marinera. Vam deixar-nos caure per la bulliciosa i imprescindible nit del BairroAlto, i vam encertar-la entrant en un antro on la bossa-nova i les caipirinhas eran religió (estudi a part mereix aquest virus universal anomenat "mojito&caipirinha fever")

I res, gent. Que tampoc vaig poder desconectar d'aquest infame i vuvuzèlic Mundial. Pantalles gegants a totes les places i ràbia continguda de molts nadius pel penalty errat per Asamoah Gyan. Perque això sí. Lisboa és un tros d'Àfrica. I el color negre del tipus mosambiqueny/angolès/caboverdià és part intrínseca d'aquesta ciutat.

La pèrdua de catxé de Deco

Per cert. Em van oferir més haixix en una horeta passejant per la RuaAugusta, que en tota una tarda deambulant pel Rosse Buurt amsterdamès o 3 dies sencerets a la mítica Marraqueix. " É PARA DESFRUTAR ESTA NOITE, SENHOR"

OBRIGADO

SING SANG SUNG

2010-06-25T13:31:00.004+02:00

Després de veure la cantada mundialista del porter anglès, és moment de parlar del bell art de cantar... CASTELLS.

Un to de veu indicat, ritme, paraules claus i precises, motivació, algun toc de comicitat, complicitat i lideratge. Molt tòpic, no? Pero què bonic que sembla i com de punyeteru és aconseguir integrar la veu del jefe perque formi part intrínseca de la idiosincràcia del castell i colla. A tot això, li podem sumar que hi ha caps de colla que no veuen o no volen veure el que passa. O hi ha caps de colla que pujen i el marron corre a compte d'un altre potser menys versat en tals menesters... A partir d'aquí, podem entrar a analitzar expressions folclòriques, onomatopèies que ja formen part del nostre costumari popular, gesticulacions diverses i actituts curioses. Les diferents modalitats de canatr castells són:

EL BEL DEL CANTOR: el que tenim tots més present. El "BEEEEEEE BEEEEEEE" que indica quan es carrega el castell. Claríssimament, no és un adverbi sino un "apreteu el cul i espabil, CABRES I CABRONS"

EL MOTIVADOR INTEL·LIGENT: és allò del "PAREU-LO QUE VA BÉ". Una expressió que la canalleta desitja escoltar per pujar i baixar amb gran serenor. Una frase que val més que cent paperines de txutxes.

L'INTERIORITZADOR: quan el cap de colla parla per sí mateix. Va cantant el castell i narrant-lo amb un to de veu baixet i jo diria que molt baixet. Hi sortiria guanyant al començament del castell amb un "JA US APANYAREU VALTROS, TXONS" Tota semblança amb la realitat és pura coincidència.

EL FLEMÀTIC: jo això ho vaig veure d'una colla on el francès és la llengua habitual. Després d'un meritori 2d6, el cap de colla baixa la vista a terra, comença a donar toms al voltant de la pinya tot aplaudint tranquilament, cara seriosa i sense mirar-se la descarregada. Se'n diu saber estar.

EL QUE REFORÇA LES SEVES ARRELS: qui no ha fet la broma del "AUVENGA" o "ASPAREU-SU LUS SISENG" per una banda, o la cantarella típica que sembla que vagi més dirigida al grup dels castors del cau, o al més estrambòtic "CANYA CANYA" Una canya al costellam.

EL TXUPON: de càmara. El que puja al balcó de l'ajuntament i en la seva versió més desfassada, el que puja damunt del folre. És un remei contra l'afonia?

LA PERVERSIÓ: els que califiquen a les petitones com a boniques, precioses o ratetes. Hi estem avesats, per aquí.

EL CANTOR MUT: el colmo de tot líder. Quan el que veus allà dalt no t'agrada gens i et deixa esmaperdut. Quan crides al crio que baixi i passa de tú. Agafes aire i et disposes a batre el récord mundial d'apnea.

EL CAPO APM: tira d'expressions del tipus "HO HAVEU VIST" o "AL LORO" En moments de gran txibarri, utilitza "ESTO ES EL BRONX"

Encoratjo al respectable a posar més tipus i subtipus de cantaires amb camisa, ja que la faixa acostuma a brillar per la seva absència, en aquestos casos.

PD: és suficient de moment aquest post/tonteria pels del PILARDEVUIT? Au venga venga

ASIMBONANGA

2010-06-10T13:39:00.001+02:00

Diuen que comença l'espectacle. Hi estic d'acord. El problema està en definir espectacle. N'hi ha que pensen que l'espectacle sempre és merament futbolístic i esportiu. En canvi, jo veig més això del futbol (i la seva CopadelMón) com una font inesgotable d'icones pop.

Per molts, parlar de la Copa del Món és parlar de Pelé, Maradona, Beckenbauer, Eusebio, Zidane o Zagallo. Per mi, també pero a mitjes. Perque em quedo amb moments únics de no-futbol que per sort o desgràcia han marcat la història d'aquest esport. Pels malalts de la meva generació (1974 i colindants) el Mundial 1982 és un referent tan esportiu com social. I és en aquest, potser per proximitat, on les anècdotes i curiositats són més sucoses. S'hi va veure un dels millors equips que ha trepitjat mai un terreny de joc. Era el Brasil de Zico, Sócrates, Oscar o Junior. Una França amb un centre del camp que va marcar època (Fernandez, Tigana, Giresse i Platini) i una Itàlia que va anar trobant el puntillo fins acabar aixecant la preuada copa. Pero jo recordaré sempre aquest Mundial perque un emir kuwaitià va baixar a la gespa per aplacar la ira dels seus envers l'àrbitre. Perque Sandro Pertini no va poder reprimir l'eufòria a la llotja del Santiago Bernabéu. Perque Àustria i Alemanya van amanyar l'eliminació de la sorprenent Algèria. Perque Sarrià per primera i única vegada va ser el centre del món balompèdic o perque Manolo el del Bombo va irrompre definitiva i fatàlment en les nostres vides.

Pero clar. Copes del Món n'hi ha hagut múltiples. S'hi ha vist caure inexplicàblement a autèntiques Disneyworld futbolístiques com la mítica Hongria de Puskas i Kubala o l'Holanda de Cruyff. Pero com dèia, fora d'anàlisis futbolístic, hi podem trobar imatges per la posteritat. Plujes de paperets sobrevolant el Monumental de River. Materazzi i Zidane en una instantània putxinel·lística. La sombra de la bola punxeguda damunt la gespa de l'Azteca mexicà o LuisEnrique cridant amb la cara plena de sang mentre Tassotti ho cel·lebra d'una manera molt transalpina. Pero si hi ha un nom que defineix aquest torneig, és el de DiegoArmandoMaradona. 4 mundials amb un protagonisme descomunal. Al 1982 debuta i es fa famós amb l'expulsió davant Itàlia. Diego ja no podia aguantar més patades de Gentile i decideix autoexpulsar-se. Al 1986 ho fa tot i més. Mano de Dios, Barrilete Cósmico i bronques diverses amb Bilardo. Campió. Al 90 provoca una mena d'esquizofrènia patriòtica en la Nàpols en la qual ell era reietó, mentre crida "hijos de puta" als que xiulen l'himne argentí. I al 94 ha de deixar la concentració amb ulls vidriosos i la farlopa al necesser. I ara Diego ha tornat. Ell pensa "que la chupen y la sigan chupando" y Messi intentarà treure-li el protagonisme que sempre ha acaparat en tal aconteixement. No és tarea fàcil.

Ara porten tot el tinglado a la caòtica Àfrica. No és mala idea per aquest esport contradictori en quant a valors. Àfrica ja ha tingut alguna vegada la seva quota de protagonisme en el torneig, amb el Camerun de Roger Milla a Itàlia 90 al capdavant. Pero qui ha marcat la història africana als mundials va ser Zaire al 1974 amb el 9-0 rebut contra Iugoslàvia (el seleccionador dels africans era un iugoslau anomenat Blagoje Vlidinicde) i la tarjeta groga rebuda per Alunga Mwepu per entorpir (per dir-ho d'alguna manera) un llençament de falta. De la mateixa manera que CoreadelSur va arribar a semis fa 8 anys, ara es pensa que una africana pot arribar igual de lluny. Seria divertit que en aquest any de mètode mourinhístic, el caos tàctic africà ens donés una petita treba.

Pero no ens enganyem. Àfrica no viu pel futbol. ÀFRICA ÉS MÚSICA. Quan escolteu la cançó d'aquesta autèntica musa surafricana, direu:`"òstia, sí"

Jo de moment, com cada mundial, ja he fet el repàs rutinari i innecessari de totes les plantilles, i he respirat tranquil veient que a Mèxic sempre hi haurà algun integrant el nom de pila del qual és Cuauhtemoc. D'una altra manera, no es podria permitir i seria gravissssim.

ÍNDEX DE DOBLE TALL

2010-05-19T15:23:00.001+02:00

14+1=15. 15-10=5. 5-2=3

Els númerus són clars. Al Concurs hi aniran les 14 millors colles de l'índex en data 31d'Agost. Com que els Minyons volen continuar marcant paquet, ens anirem fins la colla 15. Com que el TOPTEN sembla bastant claret, ens fixarem en les 5 darreres places lliures. I no. Perque tothom sap que en realitat només queden 3 vacants. Per tant, d'un putejat grup de colles de la classe mitja, sortiran les 3 que agònicament entraran a participar-hi.

Dic agònicament perque sembla clar que les colles que estan en la tessitura no s'han estat per romansos en aquest inici de temporada. Es procura anar a plaça sempre amb un programa de màxims, i jo tinc seriosos dubtes de que aquest efecte causat per les tisores concursils pugui beneficiar a les colles en disputa. No coneixo realitats internes de les colles, pero em fa l'efecte que planificar la temporada en base a l'ansietat que provoca no saber si tindràs dret a participar, pot causar estralls futurs en colles on no acostuma a haver-hi l'exigència i/o pressió mediàtica que sí pateixen colles de més nivell per assolir certs objectius. Insisteixo que això és una percepció meva, al qual li han sorprès (gràtament) els bons resultats (fins ara) de les colles en qüestió, i que molts poden argumentar que aquest tipus de colles sempre es mouen còmodament en aquest primer tram de calendari, pero totes estan millorant registres respecte l'any anterior. Un altre debat és la idoneitat o no d'aquest índex que subliminàlment entra en les ments dels encarregats tècnics de les colles i influeix en les preses de decisions. Per tant, així com les topten+2 només concursen aquell dia (excepte les colles que disfruten/pateixen profundes rivalitats ancestrals) hi ha un altre grup de colles que concursen durant un any. Heus aquí la qüestió.

Deixem doncs la moralina, i anem de cara a barraca. Al tomatomate. Jo aposto per Gràcia, Terrassa i Xicots. Són pures sensacions subjectives i no vull que ningú se m'enfadi. Perque la pròxima amb pràcticament les mateixes possibilitats per mi, és Reus. Pero ara ho arreglaré. Reus potser serà, pel seu tarannà, de les que no entrin gaire en el joc d'apretar. Fins hi tot, si entren, es plantejaran en assamblea la conveniència o no de participar. S'ho miren "molt" (i que ningú llegeixi "massa") a l'hora de tirar castells de 8 o el 2d7. Pero pot canviar si es troben en bona forma i encadenen algunes clàssiques. De fet, és la colla que per mi té més nivell una vegada agafa el punt de forma que necessiten. Faltarà veure en quina alçada de temporada arribaran a trobar aquest puntoG. A partir d'aquí, altres noms: Sagals, Marrecs, StCugat, Sabadell, Granollers, ElVendrell, Mallorca, Sitges, Guissona... Colles que el pitjor castell que segurament podrien oferir al Concurs seria igual o millor que el castell més valuós de les 2 últimes...

I NINA HAGEN D'EXTREM ESQUERRA

2010-05-13T20:53:00.006+02:00

Tot gran port comercial es prolonga dintre la ciutat en barris on la taverna i el prostíbul són punt neuràlgic. L'habitual és que en aquests obscurs racons, la gent de pas o els que passen per allà tot perdent-s'hi sabent el que s'hi trobaran, vagin a aplacar baixos instints fisiològics. Rarament hi veurem sortir de les reunions que es destil·len, manifests o iniciatives que apel·len a elevades ideologies. Tot tendeix a la sordidesa. Posem per cas, pero, que estem parlant de la zona portuària del segon port europeu en quant a importància comercial. On les reminiscències de la Lliga Hanseàtica encara estan presents. HAMBURG. Enclabament de la quadriculada Alemanya, on en la dècada dels 80 hi bullia un frenesí punk i okupa que ho arrasaba tot. Doncs en un d'aquest tuguris portuaris, elements de les classes més desfavorides i diferents minories socials van decidir apoderar-se d'un club de futbol modest i van voler convertir-lo en un aparador ideològic antisistema. És evident que la iniciativa era un pel quimèrica... si més no, pel que fa a la seva durada en el temps. I una vegada que l'ideologia calés entre els feligresos, calia posar-se mans a l'obra amb el tema esportiu. Encara més pelut.

Ah. Doncs el FC Sankt Pauli, el 2on equip d'Hamburg, el club del barri portuari amb la famosa Reeperbahn Strasse (carrer del pecat per excelència), el club que en els seus estatuts apela a ideals progressistes i declara la guerra obertament a les ideologies feixistes i d'ultradreta, el club que quan militava a la 3ª divisió tenia més assitència que clubs de la 1ª, el club de la samarreta marron com el tabac (per no dir el costo) el club l'estadi del qual té el porcentatge més alt d'assistència femenina (majoritàriament putes i lesbianes), estadi que rep als jugadors amb el "Hell's Bells" d'AC/DC... Doncs ha pujat a la Bundesliga.

Esperem que això els esperoni per contiuar participant en la FIFI Wild Cup que ells van organitzar al 2006 en el seu modest estadi Millerntorn mentre la resta del món incomprensiblement només tenia ulls per la FIFA World Cup. Buenu. La resta del món menys superpotències com Zanzíbar, Xipre del Nord (o turcoxipriotes) Gibraltar, Groenlandia o Tibet.

Rogeret. I tu em parles del Livorno com a club "autèntic"? Al Millerntorn-Stadion els marcadors són manuals i un homenet entrañable actualitza el marcador. El mateix homenet que deu encarregar-se de col·locar els 4 banderins pirates als respectius córners. HO SUPERES?

EYJAFJALLAJÖKUL

2010-05-10T19:54:00.004+02:00

Ho provarem. Serà una mica light perque com diuen per aquí, no es pot dur a la vegada americana i camisa de pana. Sé que sereu comprensibles i m'excusareu per no penjar els FINET I PEL MIG i els VAAAAAA....PAREU-LO. O millor dit, estic convençut que us sua la polla que desaparegui el FINET I PEL MIG i en canvi el VAAAAA...PAREU-LO us posa catxondus. Pero ara he de fomentar el bon rollu, amics.

Poca cosa us explicaré sobre la meva colla. Primer perque no vull, i després perque se suposa que ja tindreu cada 50 dies l'informe periòdic del nostrucapdecolla desde el seu espai/exaltació de la canalleta matalassera. Se't gira feina, xatu. Mentre m'estàs exclamant emmig del pati d'assaig allò tan vangaalià de "TUNOTIENESJRITMO", podràs pensar en futures entrades al matalasseritis.

Áixò sí. Pel món passen coses. Desde la pròxima presentació d'una altra colla Jove (ja tenen pensades les coreografies?) en una població on la castellística necessita CLARÍSSIMAMENT ser reactivada, fins el sorpasso del lobby periodístic dintre de la comissió assessora del Concurs, tot passant per les pseudomanilles d'una colla universitària. Universitaris que han passat de ser repudiats en un principi, a rebre fa poc premis i reconeixements. No ens oblidem tampoc de les inclemències de la naturalesa. Us imagineu que el volcà islandès Ellafollasòcul entri ara en la fase més virulenta i incomuniqui tot l'espai aeri des d'aquí fins a Shangai? Cap a finals de més? Esperem que no. Amenintzem-ho amb imprevistes (o no tant) baixes de castellers històrics en colles G-4 que provocaran alguna que altra revolució... Això i més suposo que ens ho explicaran els deI PILARDEVUIT, programa que ha esperat escandalosament la meva sortida per reforçar equip, augmentar emissions i recursos. Programa que amb uns mitjans i pretensions modestes sembla que comenci a tenir la repercussió i reconeixement que es mereix i hastaquí puedo leer perque sino em pelaran. En definitiva, que "unaltreboomcastelleréspossible" Més camises, més espectació, més exigència. Deixem estar el Concurs. Abans ens queda un apassionant estiu en el qual haurem de continuar avituallant les nostres venes i les nostres malmeses neurones d'això que tan malaltíssament ens apassiona.

El final de LOST, la justícia futbolística (espero), la maleïda crisi, la irrupció de blogs de coneguts... No podia aguantar-me. Una erupció més controladeta que la del impronunciable volcà que dona títol a la primera entrada d'aquesta nova etapa.

REENGANXEM-NOS. JO TAMBÉ US ANYORAVA, CABRITS.

HO MATEM?

2009-11-17T12:19:00.003+01:00

TICS CONTRA LA CENSURA

2009-10-06T22:57:00.005+02:00

Aquí tenim un des moments estel·lars (el més estel·lar, diria jo) del millor programa que recordo haver vist mai per televisió. El "Persones humanes" dirigit per Miquel Calzada. Va ser el 20-01-1994, en un monòleg del Quim Monzó sobre la reialesa que va portar molta cua. De fet, no existeixen còpies complertes, i veureu que en aquest vídeo està afegida la part tallada mitjançant una lectura subtitulada del que falta. Dies després, el Monzó havia d'anar a un programa del Wyoming de RTVE i el programa es va cancel·lar. Estem parlant del 1994. Quins cracks... amb la infanta Elena apareixent constantment en els monitors... DISFRUTEU-LO

DIUMENGE BAIXAREM A VEURE QUÈ PASSA

2009-09-28T19:55:00.013+02:00

Diumenge 4 es celebra a La Torre el VII Concurs de Castells Vila de Torredembarra. Perque ens entenguem: EL CONCUR7. Un esdeveniment que va començar al 1997 i que ha mantingut la seva particularitat al llarg de tots aquests anys. És la 7ª edició perque si no m'erro, algun any es va suspendre per la pluja. I crec que algun any ha passat per algun que altre entrebanc i problemes d'organització, pero el que és cert, és que fins a data d'avui, la seva continuitat fa que no sigui gens despreciable el seu atractiu per les colles petites.

I més que un concurs, jo el considero més com un actuació/aparador per a colles que durant la temporada no tenen l'oportunitat de participar en una diada més o menys multitudinària. Aquí els participants. Si mirem la normativa, podrem veure en un dels seus punts que poden participar les colles que ho demanin i no hagin fet un castell superior al 9d7 abans de certa data d'enguany. Si agafem el rànking, es veu que excepte les 15 primeres colles, pràcticament totes les altres compleixen aquest requisit a data d'avui. Per tant, falta que ho demanin. Perquè la majoria no ho fa? Jo no ho sé. Només m'ho pregunto. Potser és aquest punt el que fa més evident la mancança del terme "concurs" No hi ha ganes o motivació de venir a competir? No va bé per calendari? No compensa econòmicament? No intento desprestigiar ni reventar res. Sóc conscient de l'esforç que implica la seva organització per part dels Nois de La Torre. I a més, m'agrada. Sempre que he pogut (potser 3 o 4 edicions) he baixat (els d'Altafulla baixem a La Torre) a veure el Concurs. És una bona oportunitat de veure colles que no acostumen a venir per aquí i amb qui poques vegades puc coincidir. Sempre et portes bones sorpreses. Quan les sorpreses són dolentes, faig esforços per no marxar, pero el fet que pugui plantar-me a casa en 5 minutets ajuda a no prendre tal decissió. AI... EM DESVIO... Bueno, que una vegada allà, doncs a les colles sí que els hi fa certa gràcia el fet de competir entre elles per veure quina és la millor colla de la diada. Pero si no fos concurs? Seria una trobada de colles petites amb igual o més èxit? Es veurien els millors castells de cada colla? Jo, evidentment, baixaria igual...

Crec recordar que allà a la Plaça del Castell els Castellers de Lleida van fer els primers pinitos amb els castells de 8, el Minyons de l'Arboç van recuperar el 5d7, la Nova del Vendrell (l'extinta Musha Nova Musha Nova eh eh) va inaugurar la febre pel 3d7a esperonats per la seva inclussió en la taula de puntuació, els Castellers d'Altafulla van recuperar el 3d7... I pel costat negatiu, allà va ser on els Ganxets de Reus van començar a dir-nos adeu amb una faba descomunal de 5d7, o sempre es veu alguna colla incapaç de bastir amb garanties castells bàsics de 6... Pero són danys colaterals de l'assuntu. El fet és que diumenge s'hi tornarà.

I s'hi tornarà amb un punt d'atenció bastant concret. Es viurà un nou episodi de la rivalitat baixgaianenca Altafulla-LaTorre. A voltes amb el 3d7a... Sembla ser que aquest castell és l'escollit per les 2 colles per intentar superar el nivell dels castells bàsics de 7. Pels turrerus serà una nova oportunitat d'assolir quelcom notori en aquest concurs organitzat per ells on sempre han intentat acaparar cert protagonisme (evidentment) Pels altafullencs és l'intent de superar el seu sostre històric (parlem d'una colla fundada al 1973) Les actuacions prèvies han evidenciat una millor forma dels liles, pero res no es pot descartar.

Apa-li doncs. Espero que els qui tenien l'excusa de que coincidia amb la Diada del Mercadal per no anar-hi, se'ls pugui veure per allà.

No si... amb la propaganda que els hi estic fent... VINGA TXONS

LA POSTDATA: a ningú se li ha ocorregut penjar els resultats d'edicions anteriors? Palmarés? Per exemple? A la vikipèdia no hi és.

PATIREM, HI ARRIBAREM I MÉS QUE HO DISFRUTAREM

2009-09-20T21:39:00.009+02:00

Comencem a tenir la perspectiva adequada que requereix un anàlisi profund de l'actuació 20S. I sóc conscient que pot semblar precipitat no esperar a SantaTecla, pero és que la intensitat dels fets, la dura prova psicològica (extrema, diria jo)presentada ahir i la sensació d'estar vivint un moment històric pel que fa a la crescuda de camises i d'ambicions castelleres, fa que lo d'ahir quedi en les retines ratllades per sempre més com el dia catàrtic en que vam començar a ser grans de veritat sense assolir objectius, en que les vam passar putes i a la nit ja voliem treure'ns collarins per atacar StaTecla, i en que un 3d9f carregat (atenció!) ens va saber a poc.

I és que a les primeres de canvi ja estavem lluitant ferotjement contra inclemències imprevistes. El nostre tronc de 3 té la indestructibilitat estretament lligada a la seva exclussivitat pel que fa a l'aliniació, i és allà on la mala llet es va cebar amb naltros. I llavors va aparèixer un altre cop "ése extraño elemento" matalasser... Aquell canvi megaimprovisat sobre el qual ningú (amb un mínim de coneixement del context i dels protagonistes) tenia cap dubte de que seria exitós. El SergiFeijoo no pujava ni assajava des del 2002, pero era la solució perfecte per suplir al David. Un casteller d'aquells de "quien tuvo retuvo", i evidentment que no va fallar a la colla (ara falta veure si la Blanca no irromp a StaAnna dimecres matí amb un katana a les mans, amenassant a tot cristu amb camisa ratllada) Un d'aquells puntassos castellers per emmarcar, digne de ser recordat en pròxims llibres que recullin anècdotes castelleres sucoses. Precisament, un que acava de publicar-n'he un, va encoratjar-me exposant la seva convicció de que aquests "canvis matalassers èpics d'última hora" sempre acaven sortint bé (devia estar pensant amb la dupla Aix/Piju que van entrar a última hora en el 3d9f del 07?) I de fet, el canvi va funcionar, pero aquí va ser precísament quan es va veure que el dia aniria tort per molt que ens hi esforcessim. Per tant, ahir havia massa factors en contra. Òstia de 3d9f i 5 peus desmontats.

A més, el sistema de rondes ens va anar complicant la feina. Jo li veig un puntillo de mala llet, al sistemilla. Diguessim que agafa una mena de vida pròpia que va premiant als que van bé i va castigant als que no tant, amb llargues i ansioses esperes. Potser un replantejament en aquest sentit milloraria la diada. O sigui, en diades de "gran format" potser li falta el sentit que té en altres tipus de diades com StMagí, en la qual, la participació de colles petites fa que hi hagi menys grans peus desmontats i allà sí que és útil per donar agilitat a la funció.

Per últim, el repte del 4d9f... Bé, els assajos han sigut més que correctes, la il·lusió era aquesta, i el plantejament era l'adequat. Ara... ja que es comenta que d'aquesta actuació treurem grans lliçons, jo plantejo el tema del nostre esperit combatiu. És evident de que ens va la marxa i que la rivalitat comporta algun cop actuar d'aquesta manera, pero reflexionem quants cops ha funcionat sense que l'actuació vagi rodada. Pensem quan un intent d'aquests ha repercutit beneficiosament en un futur immediat o a mig termini. I tinguem clar que créixer a partir de certs nivells, és fer-ho a petit-grans passets. Tot això és a "toru" passat, ho sé. Aquí no hi ha retrets cap a ningú i jo mateix assumeixo que també un servidor ha caigut en aquest parany. Fer aquell 4d9f després de 8 peus de castells de 9, totalment extenuats i psicològicament aturdits, doncs desde fora la colla, la veritat és que sorprèn. Pensem quines colles estan capacitades per enfrontar-se a tal barbaritat. La tècnica va obrar segons lo demanat per la colla. Molt bé. Pero potser que la colla reflexioni sobre el que s'ha de demanar i el que no segons els esdeveniments.

I ja està. Ja hi tornem a ser. Colpejats i entumits toca sobreposar-nos. I d'això sí que en sabem un tros. I quan en sapiguem un tros de lo altre, i no ens surtin les cartes més dolentes (només demano que no ens surtin les més dolentes, fixeu-vos) ja estarà fet. I serà cosa sèria. A que ja estem convençuts de que aviat hi arribarem?

PD (de tota la vida): només pel fet de plantejar-nos castells de 9 pel 23, fa que m'estigui quedant acollonido.

PD2: immensos Feijoo i Piju. Ho has tornat a fer, tros de cabró. Avui segur que la coca amb xocolata te l'has currat amb més passió que mai.

PD3: queda pendent la foto de l'Altafulla Power Matalasserensis Ampliat i Millorat de Llarg. POCA BROMA

PD4 (vaig ampliant PD's): OUR TIME IS NOW... perque aquest NOW marca l'inici.

UN BIGOTI AL PEU DEL CANÓ

2009-09-14T19:47:00.014+02:00

Per a temps convulsos, la distensió no té preu. En aquesta setmana on ja ara podem vislumbrar forces estats catàrtics (pilarets de la Mercè i tot això) què millor que sortir-nos de guió i parlar de personatjes que estan en la memòria col·lectiva de tothom (sempre que aquest tothom sigui algú amb una edat més apropiada per seguir les diferents exposicions fotogràfiques enlloc d'estar a les tantes de la nit per places i carrers amb un barrilet penjat del coll) Després del post del Mágico González, aquí va una mena de segona part de la meva particular llista de: PERSONATJES DE CULTE (llegeixis amb la veu del caçador de bolets)

Si heu parat atenció a la foto adjunta, veureu a un dels ciclistes més carismàtics dels 80, el petitó Vicente Belda. Pero no, error. L'home de qui toca parlar és d'aquell de l'esquerra que tan desvergonyidament aconsegueix xupar càmara. L'home del bigoti. Jo, si hagués d'erigir un olimp de les figures més carismàtiques del ciclisme (pel que fa a la meva joventut) doncs posaria a Hinault, Perico i Jaime Mir, que és el nom de l'home anunci més famós de la història televisiva. I realment la seva funció, encara que semblés una altra, era la d'anunciar a la casa que li pagava. Perque ell semblava que fos l'assistent més ràpid del mundillo, pero si ho pareu a pensar, no sempre guanyaven corredors de l'equip de qui lluïa maillot (TEKA) pero ell...PAM... allà a portar l'ampolla i tovalloleta encara que el vencedor fos del Huesitos o el Colchones Dormilon. Per tant, d'assistent dels corredors del seu equip, resderesderes. I ull no volguessis treure-li quota de pantalla, perque el pàiu es liava a cops i empentes per acabar només ell, entrevistador i entrevistat. Pero no voldria que us quedessiu amb una mala impressió de l'home, ja que aquest codi ètic formava part del seu ofici. Diuen que era (és, vaja) un tiu encantador, simpàtic a més no poder, i amb una qualitat per les relacions públiques fora del comú. La seva carrera "esportiva" trancorregué en equips de gran reputació com poden ser el Kas, Teka o Festina, i últimament encara se'l pot veure als seus 80 anys (vaja, jo el vaig veure ahir mateix darrere el guanyador de l'etapa de Sierra Nevada tot mirant a l'infinit) amb els colors de l'Andalucia-Cajasur. Infalible, l'home. Pero a aquestes alçades ja sabeu que tot gran personatje té cops amagats. El seu és...

EL CINEMA, en la seves accepcions més glamouroses, em fa l'efecte. Investigant (peasso recerca) he pogut apreciar que ha treballat en peces cinematogràfiques del calibre de "Chicas de alquiler", "Los bingueros" (què dir d'aquesta magna obra), "La basura está en el ático", "Las que empiezan a los quince años", "Makarras connection", "Nunca en horas de clase" o la que deu ser la seva millor actuació i es deu trobar com peix a l'aigua, perque el "guinyu" és antològic, "Mi serpiente multicolor".

En definitiva... Sempre a punt per ensenyar bigoti.

PD(com no): la marca Teka va enfonsar la seva reputació irremisiblement quan prescindint dels serveis d'aquest bon home, es posa a patrocinar a un equip balompedístic del reino.

PD2: a la colla dels Xiquets tenim algun que altre personatje que li va a la par pel que fa a txupar càmara (encara que sense bigoti)

PD3: OUR TIME IS NOW per si no havia quedat clar

LA QUE ES POT LIAR...

2009-09-09T19:50:00.020+02:00

Alguna cosa excitant està aconteixent a Tarragona "la increïble" (segons la revista Descobrir Catalunya) Estic parlant de castells. De 2 setmanes per emmarcar. Calentes. Festives. ACOLLONANTS

Que la Jove vagi a fer el que va a fer, és lo esperat desde fa un temps... per què enganyar-nos. La cosa està així, doncs, perque els Xiquets tornem a sorgir amb aquesta explosiva dinàmica positiva que alguns anys ja s'havia fet evident. Parlo d'explosiva perque fa 2 mesos ningú hagués donat un duro per naltros, i perque el que pot arribar a ser m'aventuraria a dir que alguns el consideraran com un affaire paranormal. Pero no. Tot això és fruit d'una manera de treballar de fa uns quants anys (al 2007 ja es mostra una bona eficiència en el 3d9f), d'un curtiment per haver superat situacions durilles (greu caiguda del 2008) i d'un caràcter intrínsec al fet de portar aquesta camisa tan particular i l'escut més preciós de tots (AFIRMO) Quan al "3Rondes" de diumenge passat es van anunciar les nostres intencions, l'expressió que es va fer servir fou "UAUUUU QUINA SANTA TECLA ENS ESPERA" Doncs això. Estem.

La qüestió és que comencen a mostrar-se tàctiques motivadores força punyents. Desde el "team purple" (segons un guiri que va penjar vídeos de StMagí al youtube) estan tirant via facebook per la via espartana. I a simple vista et fa posar tiesu, la veritat. ÉS LA GUERRA. Uiuiui. En seriu?... Després s'aclareix que la guerra és contra ells mateixos... Llàstima perque estem perfilant abdominals d'una manera... Desde el "team red stripe" es va optar, abans de la festa major petita, per començar l'assuntu amb les samarretes negres del OUR TIME IS NOW. Castellers i castelleres en plan "aquí estic jo, què, què de què". O sigui, un bon desplegament de testosterona (si ens fixem atentament amb les fèmines de la samarreta matalassera, segurament faltades de tal hormona, no estan)

Bé. Realment penso que estem davant d'un dels moments més apassionants de la història. Castellers històrics amb la camisa pseudoretirada a l'armari s'han apresurat a passar per l'assaig per veure què passa. A veure si després de tants anys, us penseu que es perdran això. El primer pas està donat. Hem catat el 4d9f i tothom se'l creu (fet inèdit a StaAnna) La gent ve a assaig i cada dia veiem cares noves. Ho estem assimilant. Analitzant. Fent càbales. Interioritzant batalles pròximes (contra els castells, en aquest cas) i preveient imprevistos d'última hora o algun mal assaig. Comencem a estar-hi avesats. Castells de 9, tripletes, pilars... AL LORO com diria aquell.

L'11S és la prèvia, i després... Peaço setmana, gent. CAL DIR QUE HO HEM DE DISFRUTAR?

PD (com és de costum en aquest blog): potser és el post més patriòtic que m'ha sortit mai. Serà cosa de la cinteta que em van regalar a Igualada amb tot el carinyu i socarroneria del món. Serà que està fent efecte...

WASP (WOMAN AUNQUE SOBRADAMENTE PINTORESCA)

2009-09-01T09:04:00.020+02:00

Atenció. Aquest escrit conté spoilers de la trilogia aquesta del Larsson. Pels no iniciats en la terminologia, un spoiler és qualsevol indicació o pista que reveli punts fonamentals de la trama i que impediran un gaudi de la lectura posterior o t'alliberarà del suplici (segons els punts de vista) En definitiva, sóc conscient que aquest post és una tocada d'ous i desconsideració total cap als potencials lectors de la trilogia, pero no puc analitzar a la xati sense referir-me a determinats fets cabdals de la seva història. Marxa o puteja't per sempre

Deixant de banda la qualitat literària de l'assumpte (Larsson intenta bolañejar d'una manera bastant impresentable, afirmo) cal remarcar que aquest senyor nòrdic s'ha treballat alguns personatjes d'una manera gens despreciable. A vere. Tots tenim clar que són uns llibres per les masses i no estem parlant d"El lobo estepario" ni del "Libro del desasosiego", p.e., i que si una cosa sembla clara, és que així en termes generals, hiperventes no és sinònim de qualitat, precisament. Pero per aquest motiu, la creació de tals personatges, més de còmic o cinematogràfics que literaris, doncs és una molt bona notícia. Sí. Estic parlant de la Lisbeth Salander i aquell angelet amb sobredosi d'àcid acetil salicílic anomenat Ronald Niederman.

El gegant ros no té gaire més història que el personatge grotesc en sí. Anem a la xica, doncs. Xica l'existència i característiques de la qual són totalment inverossímil, i per tant, més atractiva si cap.

LISBETH SALANDER I L'ESTÈTICA
Diguem-n'he que és la part d'ella més creïble, i per contradictori que pugui semblar, més normaleta i/o esperada. A algú li impacta el fet de que vagi totalment tatuada, foradada per infinitat de peces metàliques, i que barreji estètica punk en el seu maquillatje i abillament? Qui així ho pensi... que continui visionant "Ally McBeal". Val a dir que quan vaig veure les primeres fotos del film, vaig començar a sospitar, ja que la vèia massa tia bona, pero a la peli dona el pego. Sí. Molt punki.

LISBETH I LA PIRATERIA INFORMÀTICA
Una superhacker amb poders infiltratoris il·limitats. Totalment inverosímil el fet que pugui potinejar amb una eficàcia escandalosa ordinadors de la policia, premsa i grans magnats de la indústria. Aquests són tractats com tontus del cul pel que fa a la informàtica. Tinc el convenciment de que si l'autor hagués apretat una micona més, la Salander s'hagués pogut quedar per a ella soleta mitjançant complexos moviments fiduciaris tots els diners de l'Erari Públic o gravar amb alta qualitat de so la conversa a Perpinyà entre Carod i Josu Ternera (& others)

LISBETH I EL SEXE
Fem-la més morbosa. Li va tan el peix com la carn. Evidenment, el que interessa és que la bomba xineta amb qui practica assíduament estigui com una tarrineta de gelat de préssec amb formatge. I posem-li una mica de làtex, també... Irresistiiiiible. Donat el seu físic poc apropiat al ligueteo, quèvoleuqueusdigui... A més, la Salander és totalment insaciable. Li van nois caribencs imberbes i madurs casats amb profunds remordiments de consciència. I dies després que la violin "espelusnantment", la tia es llença als braços de l'irresistible Mikael Blomqvist (pronunciïs Blumkfist) Què passa amb aquest paiu? Si us fixeu, se'l volen follar i de fet se'l folla tota escandinava que passa a mig metre seu. VAAAAA PAREULOOOOO.

LISBETH I EL MÓN
Un drama de proporcions bíbliques, pel que ha hagut de passar. Sóc conscient de que estic analitzant ficció i la ficció té uns límits difusos. Pero les aptituts intelectuals intactes de la Salander després d'estar-se nosequants anys lligada en un quarto d'aillament en un manicomi, drogada, sense menjar, maltractada.... nose. Ciència ficció? Per no parlar de les aptituts paranormals... Les seves batusses victorioses amb els esbirros del Moto Club Svaveljö o el moments KillBill: quan consegueix desenterrar-se ella soleta o sobreviu a un tret al cap... Amic Stieg (D.E.P.) m'ha faltat el famós cop de la tècnica dels 5 punts.

Txecs, no penseu pero que no m'ho he passat bé llegint la trilogia. És un bestseller que se surt de la típica i cansina temàtica mitjeval-eclesiàstica-misteriosa. Amb temes actuals i moderns. Hi ha una mica de despreci cap a la existència humana. Això sí. Maltractament. La majoria les passa bastant putes. Tot el dia bevent cafè, sense dormir, amagant-se... Hi ha un HAPPY END (JAJAJAJA, M'ENCANTA FER AIXÒ) totalment inexplicable si analitzem tota la maldat de l'obra. Pero el que dèia... PUR CÒMIC.

PD1: on cullons està la germaneta bessona?
PD2: Paolo Roberto és real. Té un conegut gimnàs de boxa i campa per Estocolm. Apareixerà en la segona pel·lícula.
PD3: la peli em va sorprendre. No m'esperava una adaptació tan aproximada.
PD4: friso per veure en carn i ossos al gegant ros. Me l'imagino amb la cara de Chygrynskiy. Manies meves.

AD AUGUSTA PER ANGUSTA

2009-08-20T15:52:00.013+02:00

Ja està? L'esfereidor despenjament de StaTecla 08, el final d'aquella temporada i el difícil començament d'aquesta han servit per redimir els nostres pecats? N'haviem comès? En cometrem més? És la nova i definitiva oportunitat per donar un pas més (el més important) en el nostre lent i a vegades tortuós camí? El fet de que aquest 19A va ser més inoblidable i sonat (ho confirmo) que ara fa un any, ho atestigua? Maybe... M'asseguran que sí, i jo, "senissu" i incrèdul convençut, doncs començo a creure-me'ls.

Dia 18A/2009

Dia anterior al 19A/2009...

Jornada en principi prou tranquila pel que fa a mi, lluny (11 km.) del mundanal siroll tarragoní per vigília. Decideixo passar un StMagí diferent, sense estridències verbeneres. Igual ni penso en la matinal que ens ve a sobre fins que no em sona el despertador...i pam. "Algú" em deixa anar per la tarda que li han dit que sortirem de 2d8f i m'ennuego. Truco ipso facto a "algú altre" que ja s'imagina perquè truco. PERQUÈ SORTIM DE 2? Sense preàmbuls.Un petit pero genial detall del que són els castells fora dels patis d'assaig i places. Algun renec (cap a ningú en particular) paraules de consternació, resignació i ànims. L'edat comença a aplacar el nostre esperit més belicista. Homes de poca fe. Shan carregat la meva plàcida vigília... pero continua imperturbable al costat de la família

Dia D...

Continuo necessitant més relax. Esmorzo solet a Altafulla. Suculent esmorzar sense diaris locals...no vull prèvies. I ja hi som. Conscient que estem a punt d'entrar de ple en el dia favorit de tot casteller tarragoní. I l'ambient de la Plaça del Forum ho atestigua. Em convida a fer l'imprescindible tastet de chartreusse (i què faig jo sense cintes penjades a la camisa?) Allà ja em trobo el Nando buscant una motoserra o instrument similar per desfer-se del guix que inutilitza el seu braç, que l'impedeix participar en la diada i el converteix en el nostre motxil·leru santmaginenc 09. I només entrar veig una nota discordant. Un tarragoní fortament lligat als castells, amb la samarreta taronja aquella dels Xiquets de REUS. M'ho intenta justificar amb l'excusa de que és una diada de guiris, QUAN SAP QUE NO ÉS JUSTIFICABLE. Què tal si haguessiu repartit (tenia compinxe) prospectes de la Ruta Gaudí?

I els castells en sí...què us he de dir que no sapigueu... El folre del 2 va ser dels millors que hem fet donat que no les teniem totes (jo particularment...home de poca fe) Debuto d'agulla al folre. DING DONG. PLENO. Jo era dels que pensava que el castell difícil era el 2d8f. Si aquest sortia bé, la nostra mentalitat pels núvols ens ajudaria pel 3. COM NO. La descarregada del 3 va ser duríssima allà dintre, pero dirigida amb serenor per homes de darrere i daus. Especial menció als companys serrallencs que s'aboquen amb il·lusió desfermada als nostres grans intents. GRÀCIES. Debut talismà als folres del meu amic Marc (quantes copes dius que vas pagar al Tupaquito Festival?)

Doncs hem tornat. Estic convençut que altres colles del nostre nivell (els nostres rivals no perque ens coneixen) deuen pensar com ho fem. D'on sortim. Sortim d'anys de decepcions, d'entrebancs, de camins tortuosos... PROU, CONY, PROU!!! Manel, Gerard & Co... alguna idea per aplegar i moure masses segur que teniu.

I el que queda en la retina de la posterior, llarga i càlida tarda&vespre d'agost... Obertura d'ampolla de mític chartreusse tarragoní amb degustació serena. Aparició del Roger amb barret estil Pete PERLAVENA Doherty. Passada de processó pel Carrer Major com poques. Algun estat realment etílicolamentable. Especial predisposició de conversa entre membres de les 2 grans colles. Intent frustart d'accés a piscina...xapusson que donavem per fet... I un cansament apoteòsic... Adeu, et recordaré sempre...Sant Magí 2009.

I em desperto amb la convicció de que tenim dintre alguna cosa molt grossa que no teniem el matí abans. La portada d'El Punt m'impacta. Aquell MiquelÀngel que no se si està de retaule, si les cintetes l'aixequen gràcilment o ens perdem algun detall clau en el seu "endoll" inexplicable. Lo lleig que arriba a ser, el cabró (i bona persona) Tant bona persona pero molt més petit que l'Àlex Daniel. Ho haveu vist?

Toca també mencionar a la Jove. A la meva colla havia pocs dubtes de l'èxit de la seva empresa. Cal felicitar-los. És un escenari perfecte aquest en que les 2 colles fem algo molt gran i assolim plenament els objectius. Queda clar que les 2 aspirem a més, i atenció amb lo que pot passar a Tarragona a partir d'ara. Podem treure pit, no?

Bé, aquest cap de setmana ens pot reafirmar MOOOOOOOOOLT. No ho deixem perdre. Jo a la fresca (merescuda), pero a veure que podem fer...Potser una escapada improvisada...

LA IMMENSITAT EN UN DIA...I EL QUE VINDRÀ. Ho diu un home de poca fe.

PD: queda clar que això va dedicat a la Carla Sabaté & family, no?

DE MOMENT...

2009-08-20T00:14:00.003+02:00

ALTAFULLA POWER MATALASSERENSIS ON SANTMAGÍGLORIÓS'09

NO ACTUALITZO

2009-08-11T13:14:00.006+02:00

Perque estic de vacances i la droperia em supera.

O sia, no em surt de la punta glàndica.

Perque espero esdeveniments santmaginencs castellerament parlant. ENCARA TINC UNS DIES DE COLL.

Perque no espero esdeveniments nocastellerament parlant.

També perque volia penjar un post sobre La Bisbal i un senyor que ha marxat a meditar m'havia de passar dades trascendentals pel post, i no ho ha fet. QUINS CULLONS!!!

Perque estic fins a les gònades de la cançoneta del tonight tonight i tot el seu clima meditarràniament etílicosexual. Neu a Formentera, neu. Com a molt, aspireu a fer fotos a les xiques que revolquen les mamelles pel fang terapèutic aquell. Titulem-ho "Instantànies d'un estiu meditarràniament onanístic"? (paràgraf evidentment només destinat al sector masculí... o no)

No ho considereu com una actualització. És un deslís.

PD: potser sí que enguany caldria adquirir un bon grapat de cintetes beneïdes a la Brufaganya. NOSESIMEXPLICO.

JO EN VULL UN

2009-07-25T12:40:00.002+02:00

No se si ja l'heu vist algun cop per TV o n'heu sentit a parlar. La qüestió és que farà uns 4 anys, uns cocos de la Pompeu es van currar una joguina tremenda. Si a començaments del segle XX es va crear el Theremin per a major glòria de les venideres pel·lícules de ciència ficció, 100 anys després es crea aquesta espectacular i enginyosa taula per aunar creació, entreteniment i didàctica, amb l'afegit de que es va idear espressament per a ser utilitzat alhora per tantes mans com es vulgui (sempre tenint en compte la corpulència dels participants, ok?) El traste es diu REACTABLE. Només n'hi ha 10 en tot el món, repartits en diferents museus de la ciènica, i entre ells el CosmoCaixa. Ganes tinc ja de que ma filla tingui edat per fer una visita. Ah! La senyoreta Björk Gudsmundsdóttir, sempre a la última ella, s'en va comprar un per a ella soleta, i de tant en tant el va ensenyant en els seus concerts.

VEAN, SIGNORAS I SIGNORES (IMATGES NO APTES PER ACÈRRIMS FANS D'IMMARCIBLES GUITAR HEROS)

2 DEMOS DE COM FER ANAR L'ASSUNTU...

I UNA JAM SESSION

EM SEMBLA L'ÒSTIA

EL CASTELL ÉS ALTÍIIIISSIM!!!

2009-07-15T20:49:00.011+02:00

Paraules definitíves del locutor a l'hora d'expresar què estava veient aquell 25 d'octubre del 1981 (diada de Sta. Úrsula) a la Plaça del Blat.

Segurament hi ha poques coses més a dir sobre aquest castell i el que significa i va significar. Pero cada any que passa, més em sorprèn la seva gran execució. Com s'ho van fer per lligar aquell folre de quatre en una època bastant primària encara folrísticament parlant? Allà no va començar la Segona Època d'Or dels castells, ja que es podria considerar que la data clau és el Concurs'70, pero sí que es van obrir noves vies d'expansió. Si li sumem a la diada el primer 5d8 descarregat del segle XX per la Joves, doncs el resultat devia ser de baba i sacsejades de cap dels més incrèduls i mitòmans.

MICRO-CRÒNICA SENTIMENTAL D'UNA ÈPOCA: al despatxet de casa va estar penjat durant una pila d'anys un póster del castell en qüestió, i jo vaig estava forces estones mirant-me'l, comptant els nou pisos una vegada i una altra, observant l'esclat del públic i "autoritats"... SNIF. Aquesta fotografia, el "FEM PINYA", la primera època dels Castellers d'Altafulla... van condemnar-me irremisiblement.

QUEIXA COMENTARI AL VOLTANT DE L'ENQUESTA: cabrons. He tingut la sensació d'estar assistint a una cursa/competició de clicks diaris (anava a ratxes) per veure si el castell favorit acabava essent l'agraciat. M'ha sorprès els pocs vots cap el 4d9 dels Minyons a Girona. Serà que els egarencs no tenen afany competitiu... Buenu. Aquí teniu l'oportunitat de comentar quelcom sobre el castell, o per ampliar l'enquesta. No estem parlant del castell que us ha canviat les vides, o us ha fet més content...Estem parlant del castell més important de la història, jojone.

Acabo i deixo aquí baix el videu que l'amic FrikilandiTorreño va penjar al Iutup. Friki el qual encara em deu el premi del concurs aquell de la foto. EMOCIONA (el videu, no lo del premi)

U2 TRES PICAPARET...AMB EL CAP BEN FORT

2009-07-07T11:11:00.016+02:00

Farà uns mesos vaig rebre una trucada de ma cosina sòcia del Barça. Havia estat agraciada amb vàries reserves d'entrades pel concert de U2. Que si volia anar-hi. (GRÀCIES RALA) Li vaig respondre amb celeritat que no, sent lleial als meus "elevats" ideals. Després de penjar teléfon, vaig obrir una llauneta de cervesa i vaig estar mitja hora de rellotge pensant-m'ho millor. No hi va haver manera. La meva caparroneria comença a tenir nivells força preocupants.

Sóc dels que odio al grup irlandès desde fa quasi 10 anys (per descomptat que n'hi ha més com jo...espero) Odi precedit per la més absoluta devoció en els meus anys més mossos. Reafirmada amb la sorprenent i novedosa etapa "Achtung Baby-Zooropa-POP" amb reverses cap aquest últim. I a partir d'aquí... xiulet de vent emmig del no-res. Com diu el seu últim pastix...NO LINE ON THE HORIZON. Amb l'agravant de que s'han trastocat totalment. El messianisme grandiloqüent que pateix el cantant de les postures, fa panteixar. La parafernàlia de gran espectacle, contrasta amb l'oenegisme que ens volen colar a cada entrevista o concert. Si realment teniu ganes de treballar per la causa, la Fundació Vicenç Ferrer us acollirà amb els braços oberts i unes sandàlies i túniques de la vostra talla. El diumenge abans dels concerts a BCN, La 2 al programa "En portada" (crec) va oferir un reportatge dels 4 pajarus a Fez en ple rodatge d'un videoclip, on va quedar claríssim que estan en el planeta Namak. Tot el que dèien semblava d'una trascendència imprescindible. Parlaven mirant cap a l'infinit. Tot eren tonteries metafòriques del que representava el grup, actuar en directe, les noves cançons, la superficialitat del diner, puajpuajpuaj . ES CLAR, NO VA FALTAR ALLÒ DE LA RELACIÓ AMOR- ODI. OH. SEGUR QUE HAVIEN VIST FA POC "LA NOCHE DEL CAZADOR". De moment no he trobat per la xarxa el reportatge en qüestió. Si algú va veure'l, que hi digui la seva, perlamordedéuhermós.

Pero com que a mi aquests tius m'agradaven molt, doncs m'assaltaven grans contradiccions. L'espectacle va ser immens i m'ho vaig perdre. Pero què em vaig perdre? Una parafernàlia més protagonista que les cançons i els cançoners. Una estructura monstruosa digna de la Guerra de los Mundos, amb unes pantalles circulars hig-tech, un escenari semi-giratori per enfervorir les masses...No sigui que les noves cançons refredin l'ambient. I per rematar l'assuntu, una conexió en directe amb l'estació espaial aquella. Va fer Bono simultàniament alguna posse tipus Superguerrer de l'Espai? Cony!!! Josep Maria Bachs ja va fer algo semblant al "3 i l'Astròleg" fent aparèixer pel plató al cometa Halley de tant en tant.

Va, provaré tirant de repertori. Trempa escoltar com toquen WHERE THE STREETS... 20 anys més tard, quan ja els hi ha passat la vena èpica juvenil? O UNFORGETTABLE FIRE? O la sobrevalorada SUNDAY BLOODY SUNDAY? Us agradaria tornar a escoltar a Johnny Rotten envellit i acomodat, bramant el GOD SAVE THE QUEEN, sense aquells ulls desorbitats a punt d'escopir al respectable? Segur que la principal missió dels assitents era això: escoltar els temes de tota la vida estassiats per la puresa del directe. Doncs missió complerta. Poseu els discs d'estudi i disfrutareu molt més. Poseu BOY, o la cara B de THE JOSHUA TREE i al·lucineu. Ja no són els mateixos. I on està la que per mi és la millor cançó que han fet mai? STAY!!!!!!!!!! O MISTERIOUS WAYS!!! En seriu, estan megalòmanament perduts.

PD: apliqueu-ho a d'altres bèsties pretèrites tipus Bruce Springsteen o Rolling Stones.

JA HE PONTIFICAT

SHAKEN, NOT STIRRED

2009-06-29T19:49:00.009+02:00

O MAX MIX d'estiu. Ara que ja he sortit victoriós d'un llarg litigi amb Toni Peret i Jose Maria Castells per utilitzar el nom de tan afamat pupurri... Pero bé, deixem els esfereidors beats italo-vuitanteros per ocasions més efusives. Ja que l'època és època d'apoltronament en exclusives butaques de vímet, nits plàcides amb lleugers rumors marins, envoltat d'espelmetes, una cambrera amb pareo servint còctels lubrificants... Si algú coneix un establiment amb les característiques anteriors , que no tanqui terrasseta a les 2:00 i que no estigui a les Pitiuses, que m'ho faci saber...

Al que anavem... CASTELLS... Ja em perdonareu pero estic seguint simultàniament l'emissió del nou "Toc de gralla" i pot sortir-me una redacció més entrebancada del compte.

Cap de setmana realment calent (per catxondo) entre Fòrum i Rambla Vella. Uns perque es veu que continuen estassiats enmig de tanta multitut, i altres perque passen de cagar-se en déu i sa mare, a passar el rosari com la més fervorosa de les feligreses. O sia, ja ens ho creiem TOT. Som dignes d'estudi, la viritat. Algun satèl·lit que estava present en la tarda serrallenca va resumir-ho amb franca cara d'incredulitat: "Pero si estaveu tan fotuts..." Això ho assaborirem amb una cerveseta, en clar homenatge als companys del barri mariner. ANEM AL BAR ANEM AL BAR.

Una mica més avall... piquen fort. Pero no tan fort, es veu, com predeien per St. Joan certs estaments periodístics de l'entorn. Res res. Tranquilitat. Que si s'acava baixant marxa, tot s'arregla amb un efectiu gir traient cert mèrit al castell més important del rival. Comparem graus de veterania entre el 3d8 lila i el 3d8 ratllat??? Això només es pot assaborir amb un calimotxo, companys. I amb tintorro de tetabreak, molt millor/pitjor.

Pero s'ha de preparar la coctelera, eh? Les actuacions de Terrassa, Altafulla, Torre, Mataró, etc... abans d'entrar en època santmaginenca/santfelixenca (avui estic generós posant la barreta...) fa que la cosa es presenti exhuberant. S'han de provar els daikiris, caipirinhas, mojitos, cosmopolitans, bloody marys, negronis i manhattans... Uns més dolços que altres, uns més secs que altres... Tots diferents, cada un al seu moment... Per cert, avui a lamalla.net he descobert un nou terme per designar la trileta en versió borinot: TRIGRISA. Agafat amb pinses, podriem dir... A mi em sona més a nom de cóctel.

I aquí estic, amb el meu dry martini... les olivetes... tan relaxat. Llàstima que hagi aparegut del seu cau profund un escarabat famèlic, lleig, desagradable, fent rodolar una bola de merda tan grossa que per poc no l'engulleix a ell també. Flop, cap al forat!!! Crec que m'hi posaré una mica d'alfàbrega, a la copa.

"Three measures of Gordon's, one of vodka, half a measure of Kina Lillet. Shake it very well until it's ice-cold, then add a large thin slice of lemon peel. Got it?"

UNA TONTERIA EN EL COCO

2009-06-17T17:39:00.017+02:00

Tot va començar en l'immens i entranyable Mundial 82 del Naranjito. S'hi va classificar la selecció d'El Salvador, per primera i única vegada, encapçalada per la seva estrella Jorge Alberto González Barillas (anomenat "el Mago") Aquell equip va perdre els 3 partits de la fase de grup (una d'elles va ser per 10-1 contra la "potentíssima" Hongria) i va protagonitzar alguna tangana per entre mig per acabar d'amenitzar la cosa. Pero "el Mago" va causar tal sensació que va sortir escollit entre l'11 ideal del campionat. El PSG va posar el punt de mira sobre aquest increïble salvadoreny... i ja hi vam ser!

El dia de la presentació, no va aparèixer perque es va acollonir davant la seriositat francesa. Es va posar el Càdis a tiru, va escoltar unes quantes txirigotes, i no va dubtar-ho ni un moment. Li van canviar el nom pel de Mágico González (a Andalusia es porta molt canviar els noms d'esportistes extrangers, p.e. Rafaé per Dasaev, Manolín per McMinn o Pepe per...Hadzibegic) i va ser allà on es va forjar el mite de futbolista i fiestero (fifty-fifty) Alternava actuacions memorables amb no menys destacables ausències o faltes d'indisciplina. Li agradava consumir el seu talent i la seva carrera diluïda entre glaçons de gel. Se li permetia tot perque al Carranza no havien vist mai un futbol semblant. Es va fer íntim amic de Camarón de la Isla, un altre geni aficionat a passar les nits desvetllat (no rumiant, precisament) Havia partits en que arribava 5 minuts abans de començar, sense haver dormit després d'alguna monumental farra, i l'entrenador l'enviava a la suplència. Pero ui. L'afició gaditana començava protestar perque sortís i l'entrenador havia de cedir davant la monumental bronca. El club va haver d'encarregar a un empleat que es dediqués a despertar-lo cada dia a certa hora abans de l'entrenament.

Un dia va declarar: "Reconozco que no soy un santo, que me gusta la noche y que las ganas de juerga no me las quita ni mi madre. Sé que soy un irresponsable y un mal profesional, y puede que esté desaprovechando la oportunidad de mi vida. Lo sé, pero tengo una tontería en el coco: no me gusta tomarme el fútbol como un trabajo. Si lo hiciera no sería yo. Sólo juego por divertirme". GRAN. Tema apart són els nombrosos fills que se li atribueixen. Ens ho poden imaginar...

Sabieu que al 1984 el Càdis CF va baixar a 2a i el Barça va estar a punt de fitxar-lo? ULL. El van arribar a prendre a una gira pels USA i allí van coincidir ell i El Diego. El Pelusa sempre ha dit que Mágico González era millor jugador que ell. De fet, qui dominava millor "la culebrita" (mantenir la pilota damunt el peu i fer un quiebro en l'aire) era el Mágico. Aquí tenim una prova gràfica de la participació de Mágico en la gira.

I perquè no va acabar fitxant? El van advertir que al Barça tenia que ser molt més disciplinat. En aquesta gira americana, es va disparar l'alarma antiincendis de l'hotel on passaven la nit, i van sortir tots fora menys el salvadoreny. Estava a l'habitació amb una amiga recitant als millors poetes de la generació del 27. I Menotti allà fora "fumando espero"

CARLOS SASTRE ÉS EL NOSTRE HOME

2009-06-08T12:17:00.015+02:00

AQUEST POST ÉS UN REFREGIT CICLISME-CASTELLS.

Intento fer un símil optimista entre la nostra trajectòria 2009 (la dels Xiquets) i la capacitat d'aquest ciclista que anomeno al títol, per sobreposar-se a les dificultats inicials i agafar un ritme adient per aparèixer amb veritables opcions de victòria en els moments claus de la cursa.

Prenc la paraula dels nostres responsables ja que han posat la data dels primers castells de 8 ratllats. 24 de juny St. Joan. I abans, tenim un cap de setmana complert actuant a Reus i BCN on hauriem d'estrenar "un 2d7". Que sembla que no és "el 2d7". Per desengreixar, oi? O sigui... arriben corbes.

Corbes com les de l'ascensió que teniu aquí al costat. La mítica ascensió a l'Alpe d'Huez amb les seves arxifamoses 21 corbes (diuen, perque jo en compto més...) que normalment marquen la història de tot Tour que passa per allà.

Doncs bé. Carlos Sastre (per si no ho sabieu, l'últim guanyador del Tour de France, cunyat del difunt i magnífic escalador Chava Jiménez) és un corredor atípic. Amb una força de voluntat poc comú dintre el pilot. No és un ciclista explossiu. Prefereix iniciar les ascensions estudiant el ritme més adient al seu estat de forma/capacitats. Moltes vegades rere el grup principal, sempre amb cara de lleuger patiment. Quan hi han tarrascades fortes, sempre arriba per darrere al tran-tran, com se sol dir. Costa molt tenir la sang freda i la mentalitat per estar a l'alçada dels favorits veient com t'agafen uns metres i després saber dossificar-te per arribar a agafar-los i fins hi tot estar en millors condicions als quilòmetres finals. Aquest és Carlus Sastre i aquesta sembla la tàctica (amb el sofriment que implica) que han volgut aplicar els que manen a Sta Anna.

Ara, si mirem l'esplèndida foto, veurem un primer tram fins un petit nucli urbà. És el que acabem de passar de temporada castellera, on les principals colles doncs han fet el que s'esperava d'elles i han posat la directa (segurament amb menys alegria que en anteriors edicions) i on els Xiquets, que venen engripats i amb algun genoll pelat (encara que de tant en tant ens txupem les polles amigablement, són "ginolls" pelats per les caigudes de l'any passat, OK?) doncs les estem passant putes putes, i veiem com se'ns escapen i el treball és de coco per superar la crisi. A partir d'aquí, ningú ho sap, i APEL·LO A L'ESPERIT D'AQUEST CICLISTA. O sigui, un segon tram (el principal) fins l'altre petit nucli (torno a parlar de la foto) que és la posada en marxa d'aquests castells abans de festes majors, on ens hem de començar a retrobar amb millors sensacions, començarem a posar la punteta per lubricar l'assuntu, on la pissarreta on posen la ventatja respecte els que persegueixes ha d'anar baixant de güarismes, on comences a notar l'alè esperituós dels bojos que corren al teu costat animan-te amb les banderes i disfraços en qüestió (DE L'ATLETIC DE MADRID? CRESPO?) I per fi, el tram final i definitiu. Aquí només sé que ho hem de fer bé. Que podem anar desbocats, segur. Que podrem atrapar i passar als que anaven davant, nusé... Depèn de la ventatja agafada en els quilòmetres inicials.

Hi veig l'inconvenient de que enguany no ampliem calendari tardorenc (de moment) quan féia més falta que mai. O sigui, ampliar quilometratge d'ascensió. Bueno va... Ens avituallem?

VARIACIONS POSSIBLES:

Enguany participa un crack anomenat Contador. DIFÍCIL. Ep! Pero al seu equip hi té una pedreta anomenada Armstrong. INTERESSANT. Apliquem un altre símil als castells.
Sastre, procura que no et pillin amb un positiu d'EPO de 5ª generació. M'esgarriaries el post.

AQUEST FORMATGE HA D'ESTAR DE PUTA MARE

2009-05-27T13:38:00.007+02:00

És el Double Gloucester. Anglès. Dur. Consistent.

Sabeu perquè és famós aquest formatge?

En aquesta setmana de grans aconteixements esportius (la final de Roma, il Giro, Roland Garros...) hi destaca especialment el Cooper's Hill Cheese-Rolling and Wake. Ja? Sí, gent. Aquella animalada que fan a Anglaterra rodant pendent avall darrere un formatge (el formatge) Realment una mina pels programes de zapping.

Doncs la barrabassada aquesta es fa cada primavera al Cooper's Hill ("condado" de Gloucestershire) per celebrar nosesapquè. En serio. Es té constància dels prop de 200 anys de la tradició, pero ningú sap del cert el seu sentit o significat. En principi, la cosa consistia en agafar el formatget mentre rodolaves, i llavors guanyaves=t'emportaves la peça a casa. FANTÀSTIC!!!. Es veu que el formatge es deixava anar uns segons després que tothom es llencés a autoimmolar-se, pero la picaresca es va anar perfeccionant al llarg del temps, i es va decidir llençar-lo 1 segon abans que tothom. Com que el quesito pot agafar velocitats de 110 km/h, agafar-lo desde darrera és pura SciFi, i ara guanya qui arriva primer a baix (sencer o sense cintura) Trobem varies anècdotes en el temps, com l'any 97 en que el formatge va impactar allà baix contre el respectable amb més d'un ensurt, o l'any 2005 que es van quedar sense ambulàncies degut a la magnitut de la tregèdia (MESUENAMESUENA, no per lo de la tragèdia, sino per la falta d'ambulàncies) Peasso estadístiques eh? Aquí l'element clau és el pub "The Cheese Rollers" que es troba a prop d'allà. Els valents que volen baixar aprofiten per embrutar-se com les guilles, i els que ja han baixat i necessiten xarop reparador, ja ho saben...

Aquí l'edició 2009. Hi trobarem autèntics especialistes, alguns que es disfrassen d'una manera impresentable i/o inexplicable (veureu el del cap del caball...) monumentals col·lisions i uns safadors a la línia d'arribada que s'ho passen de putíssima mare. Reconec que la cursa femenina em fa una especial gràcia. Oju oju.

Ja em perdonareu, pero hi ha pinyacus que els trobo...ESPECTACULARS. Heu vist com reboten?

ATAJASOLACES, DESBARATADOR I ESGARRIACRIES

2009-05-20T20:33:00.013+02:00

Tots ells sinònims del que en "castellano" seria "aguafiestas".

Peasso actuació a El Morell, no? I què contents que estem ara amb la canalla. Ja estan aquí!!! No se si imaginar-me dient la frase en qüestió a la nena de Poltergeist o a lo puto Gussilús.

Que quedi clar que no pretenc atacar a l'estat actual de la qualitat/quantitat de la nostra canalla ni als que estan treballant en aquest apartat. La meva crítica va dirigit als que s'han emocionat en excés per la solvència amb que la canalla va executar els castells de l'altre dia. Per mi, l'acció més adhient per qualsevol matalasser després dels pilars de comiat havia de ser: treure's la faixa i al mateix moment sospirar com a clara mostra d'alleujament. Per varis motius. Per el normal desenvolupament dels castells per la part de dalt, perque havien acabat les ganes d'assajar de la colla que ens acompanyava (home, ens van demanar una quarta ronda i no era qüestió de provocar una crisi institucional entre 2 entitats ben avingudes desde temps immemorials) i per la generossitat del mossèn del poble ja que gràcies a ell vam poder gaudir del microclima morellenc (segons Pedro Ortega) en aquelles hores de màxima exposició solar. Va quedar clar qui mana aquí???? Entre ronda i ronda (entra tercera i quarta, em refereixo) doncs el tema estrella amb el gran dels Guim era "Quina és la tècnica correcta per lligar-se les espardenyes de pagès" ? O sigui. Jo sempre me les lligo així... de l'altra manera (mitjançant demostració) és de maricona... Trobo bastant genial que l'Enric hagi identificat de manera maricona o no-maricona les modalitats de lligar espardenyes. El que dèia. JA ESTAN AQUIIIIII.

Al tema, doncs. Amb la canalla s'està treballant espectacularment bé i sembla que no tindrem problemes. Encara més. Sembla que pot ser de les millors fornades ratllades. Fins aquí correcte. Pero... com és que hem tingut problemes de la magnitut de la qual "no quiero acordarme"? El que ens ha passat no és propi d'una colla del nostre nivell. EP! Assumeixo part de culpa per la poca implicació de la majoria a l'hora d'executar la busca i captura d'aquests petits i preuats éssers. O de mantenir-los. No respondré a la pregunta, sobretot perque cadascú exposarà un motiu diferent. O no. I perquè alguns estan tant contents, ara? Doncs perque venim d'una situació bastant fosca. Pero sius-plau. Mire'm-ho en termes absoluts (els relatius aquí poden sonar a excusa) Que no haguessim hagut de fer aquesta actuació el primer dia a la Plaça del Rei? Sí cony, la mateixa que "ells" utilitzaran per substituir a la Confluència de l'Esperidió per celebrar algo. Perdoneu el tradicional lapsus (the others lapsus) Un 5d7 a meitats de maig és motiu de jòia? I un pilar de 5? Si així ho creieu, fotuts estem. Esperem als resultats que de debó ens fan somriure. Tenim un juny desèrtic que es farà llarg. Calma.

Buenu. I ara? Esteu tranquils amb l'actuació de diumege a Granollers? Granollers. A 1 hora de viatge. Tema escabrós, i en època de pretemporada... Tan de bo no, pero... a que pot ser un drama pel nombre de camises? NO NOMÉS DE CANALLA VIU EL MATALASSER, podriem dir. Torneu a la realitat els que somieu castells rient en excés, i si no, ja acabo i callo.

Em fa molt poca GRÀCIA

2009-05-12T09:24:00.007+02:00

La més que probable multa per excés de velocitat, ja que un servidor es va encantar a l'hora de sortir de casa.
Les poques camises ratllades a la diada de diumenge.

Per extensió, la imatge donada per la colla.

El fet de que hi hagi gent que es plantegi que potser no hauriem d'agafar aquest tipus de diades.

La patxorra de la matalasserada i la facilitat de trobar activitats alternatives en diumenges amb diades poc engrescadores
Que el tema estrella sigui el de com canviar aquesta dinàmica autodestructiva
El 4d6 amb l'agulla

El no-pilar de 5

Per extensió al quadrat, la imatge donada per la colla.

Els problemes amb la canalla

Els problemes amb la gent de tronc

Els problemes amb la (poca) gent de pinya

Tal com va anar el diumenge

O sigui, actuació per oblidar (encara que hagués pogut ser pitjor), la festa infantil que vaig haver de txupar-me per la tarda, i el gol del Vilareal en temps de descompte.

Només tornant de l'actuació de GRÀCIA, vaig notar un moment de treva. El "random" de l'MP3 enxufat al cotxe (ho sé, comença a fotre fàstic la meva pijeria) va anar a parar per atzar a un tema dels Manel l'"estribillu" del qual fa "I A VEGADES ENS ENSORTIM, I A VEGADES ENS ENSORTIM" Profecia? Tot i les meves insistents crítiques per manca d'ambició (pobre Roger, li tinc massa confiança) me'n faig càrrec de la situació. Estic convençut que la calor actuarà com un beneït balsam a Santa Anna. Que tornarem a trobar el camí per gestionar brillantment els escassos pero valiosíssims recursos humans de què disposem.

Encara que diuen que pròximament han de baixar les temperatures...

ALEGRIA, CONY!!!

2009-04-30T15:54:00.004+02:00

Aviso. No se que li passa al teclat (o al blogger) que no puc accentuar correctament les paraules. GRIP NOVA??? Observeu. Esdr´´uixola, Ximpanz``e, Cap´´ullu. Juro que no faig trampes. Per tant, escrit sense tildes.

Ho reconec. Fa unes setmanes que no soc capaç de trobar cap tema casteller interessant (queda clar per tant, que no penso parlar del 9d7 d'ells, afirmo) Fins que aixo no s'animi un pel mes, res. Per tant... farem un petit kit-kat humoristic.

Una oda a la caloreta que arriba. A les manigues curtes, i a les no-manigues, i a la morenor obscena, al "long hot summer", i a la conya marinera, i ETC ETC. Amb la imminent pandemia, que ens queda? Si hem de follar, follarem amb mascareta igual (amb el sexe oral ja no m'aventuro a donar cap solucio) La Curia segur que es remoura escandalitzada per aquesta nova mesura i tindrem un motiu mes per portar-ho a la practica (Merde! Havia promes no parlar de politica...) I els imminents i crucials partits del Barça, tamb´´e (se m'ha escapat) mirem-los amb mascareta, que aixo del JuandeMadridismo i el Peter Cech xutant directe a l'``area (un altre) del Valdes, tambe son pandemies de l'ostia. O no?

APA -LI

THE SCENE OF THE SCENES

2009-04-16T13:22:00.012+02:00

Colofó rematadament genial de l'obra mestra de la ciència-ficció en format cine. Caçador caçat, l'abrumadora por davant la mort i l'acció definitiva que demostra l'amor absolut per la vida que està a punt de perdre. Monòleg final tret de la xistera per un Ridley Scott que va adaptar "Els androides somien xais elèctric?" de Philip K. Dick amb una visió fosca i trencadora, encara ara avançada al seu temps. BLADE RUNNER.

Aquí teniu un altre cop l'escena, ampliada i millorada, en versió original, pels qui vulguin delectar-se amb la tremenda veu del replicant de replicants Roy Baty. Com a curiosité, apuntar que en anglès no existeix la reflexió de Rick Deckard. Està clar que van pensar que els aspanyolitos necessitaven una explicació que fes entenedora aquesta honorable acció. "No hase falta que disses nada más"

M'hi jugo els meus pantalons blancs texans amb l'entrecuix esquinçat (devia aquest peasso guinyu al Matalasseritis) a que l'anonadament de Harrison Ford és tan real davant tal demostració, com que Rutger Hauer ha estat el dolent més impressionant que s'ha vist mai en una pantalla. Aquí i prop de la porta de Tanhäuser. I "la pose" amb el colom... com mola.

PD: les cassettes desapareixen, pero aquesta escena no marxarà mai. TDK forever.

LA DRETA PER DINTRE I L'ESQUERRA PER FORA

2009-04-06T19:26:00.009+02:00

"Obriu escoles per tancar presons" (Víctor Hugo)

Aquí el sentit figurat és tant o més important que el literal. A més, no era presó, el nostre local? És que l'he clavat!!!

Doncs sembla que hi ha ganes d'Escola de Castells. Molts dijous (el dia assenyalat) han estat molt animats, i que en podriem treure alguna cosa de profit, també sembla. I que pot motivar... i que pot servir de ganxo per a nous i no tant nous... De moment, sembla que ja s'han trobat les persones encarregades de desenvolupar el projecte. El que siguin les adequades o no, o deixo per valtros. A mi, evidentment, no em toca. Només diré que dels proposats, ningú ha dit que no. Hi ha ganes de participar i enjegar un projecte maco per la colla. Ara, a veure com evoluciona. Si realment se'n pot treure profit o acabarà en divertimento... Jo estic en que serà les dues coses. Potser també, el fet de crear-la, és un clar símptoma de la necessitat de buscar solucions noves (hastaquipuedoleer)

No vull extedre'm. Qui pensi que hem descobert la sopa d'alls, només dir-li que no, pero sí que la podem arribar a fer més bona, o reinventar-la. O no. OIKMNTNS?

Ja està. Contenció típica d'aquestes dates de Recolliment Carnavalero. Sobretot, dejú i abstinència (en totes les seves accepcions)

In BOD we trust

2009-03-22T11:56:00.017+01:00

Justícia. Per fi. La gran victòria de la brillant generació de la triple O: O'Driscoll, O'Gara i O'Connell. Del petit Peter Stringer, de Gordon D'Arcy, Fitzgerald, Hayes, Murphy, etc... Una generació encapçalada i capitanejada per un 3quarts centre ja legendari. Brian O'Driscoll (el BOD del títol) Un jugador que va agafar el relleu del gran i temperamental Keith Wood i que ha estat un munt d'anys sota la sombra del fracàs. De les innombrables possibilitats d'aconseguir el torneig de les 6 Nacions i no guanyar en la última jornada. De la gran oportunitat de brillar en el Mundial 07 i caure estrepitosament a primera ronda sota la demoledora 1ª línia dels Pumas argentins... I dissabte van trencar amb una sequia de 24 anys sense portar el torneig a la illa color maragda, i 61!!! després del primer i únic Grand Slam (guanyar tots els partits)

I semblava que la cosa es podia tornar a tòrcer. El partit definitiu era un Gal·les-Irlanda a Cardiff amb el drac més furiós que mai. Al minut 74 el resultat era 12-14. Al 75, l'apertura gal·lès Stephen Jones aconsegueix un drop que fa estremir a tots els irlandesos, al 78 és O'Gara qui marca un drop que sembla definitiu i al 79 l'àrbitre assenyala cop de càstig a 49 metres dels pals defensats pels verds. La sombra d'una altra oportunitat perduda sobrevola el MillenniumStadium. Pero Jones es queda curt en la patada... i FINAL

De tota la vida, recordo a Irlanda com la sempiterna candidata a la Cullera de Fusta (trist premi per la selecció que perd tots els partits) quan el torneig era 5 Nacions. Semblava inconcebible com un país tan entregat a la seva terra, als seus colors, a la seva identitat... era incapaç d'arribar mai al mateix nivell que els seus rivals britànics. Per fi ha arrivat el moment d'Eire. Illa que vaig poder visitar d'una manera molt ràpida i on vaig poder iniciar-me exitosament en la conducció per l'esquerra no sense algun problemilla inicial (pausa autoafirmativa) El moment d'aquesta increible illa orgullosa del seu color verd, de la lira, el trèbol, dels penya-segats de Moher, la Calçada del Gegant, les illes d'Aran, la Trinity College o la zona del Temple Bar, de la cervesa Guiness, dels seus pubs, de la turba, del seu futbol gaèlic o el hurling, dels Gaeltacht, de l'entrayable i pràcticament remodelat Lansdowne Road amb el tramvia passant per sota la graderia, de Joyce i el Bloomsday, Wilde o Beckett, dels milers d'emigrants que van fer les amèriques, del conflicte de l'Ulster, de Saint Patrick, de U2, Van Morrison, The Pogues, My Bloody Valentine o Undertones, Michael Collins, Eamon de Valera, de Innisfree i "El hombre tranquilo", de "La filla de Ryan", Peter O'Toole o Daniel-Day Lewis, Sean Kelly, Stephen Roche o Padraig Harrington... De L'IRELAND'S CALL

CONY DE ROY KEANE. ALLÀ AL CAMP MIRA QUE ERA PESAT, DONCS FINS AQUÍ ME L'HE HAGUT DE MENJAR. I AIXÒ QUE MANO JO.

DELS CRONISTES AL QUART PODER?

2009-03-14T20:25:00.019+01:00

Debat apassionant aquest, el de la premsa castellera. I ara que és època de tranquilitat (i a Sta Anna de "chuparnos las pollas", remember) i com que sembla que ningú estigui especialment sulfurat per cap imparcialitat impresentable (sí, aqueixos moments Diario Español tant tarragoninament entranyables) doncs abordem-lo.

És indubtable que el tractament del fet casteller (terme d'una arcaicacitat considerable, per altra banda) per part dels mitjans de comunicació, ha canviat molt en els darrers anys, degut sobre tot a una major implicació de certs periodistes especialitzats en el tema. Aquest tractament va desde l'extrem de la simple i plana crònica dels fets en qüestió fins a l'altre dels intents (amb menys o més èxit, amb més o menys encert) d'influenciar en certs aspectes de la reglamentació i desenvolupament de la nostra activitat. I entre mig... hi hauria d'haver els que es dediquen a analitzar en profunditat qualsevol diada, a realitzat repassos històrics, a informar-nos de les novetats més rabioses, etc... pero ja està? Aquí està el tema.

Un dels moments claus el trobem abans del Concurs 06 quan un grup de periodistes decideix fer una proposta de nova taula de puntuació per a l'esdeveniment. I s'acaba aprovant. I amb encert. Aquí tenien clar que la seva imparcialitat (se'ls hi suposa) era un factor molt important, i el fet que tot estigués en mans d'una comissió de bases formada per la Tarragona castellera, doncs podia restar credibilitat a l'assuntu. Digueu-me heretje, excomulgueu-me, desterreu-me (com a molt, m'enviarieu a 11 km. extramurs, JAJA) pero sempre ho vaig veure així, i l'any que vaig participar en aquesta comissió, vaig reafirmar-me en aquesta idea. Mai m'ha convençut el protagonisme que intentem atribuir-nos les colles de la ciutat pel que fa al Concurs. Aquest va ser el moviment més ambiciós del lobby periodístic, lobby que alguns desde dintre l'han rebatejat amb certa dosi d'ironia com a "lobby judeo-massònic". I com que va sortir bé la cosa, per l'últim Concurs van fer una altra proposta (només permetre 1 peu desmontat enlloc dels 2 tradicionals) i sembla que la mesura ha agradat. Jo personalment veig en la mesura algun punt fosc, pero això és un altre debat. A part d'això, hi podem trobar declaracions o articles en els que es demana una modernització més o menys rabiosa de l'activitat castellera. Com els articles publicats al Webcasteller del Josep Almirall que proposa una sèrie de mesures per fer front a la suposada crisi després del boom dels 90, o el del Guillermo Soler fent una aferrissada defensa del casc per la canalla en l'època en que el debat estava candent. En aquest últim cas, reconec que era una mica reaci a introduir el casc i el temps ha donat la raó a l'encert en la seva introducció. Són exemples un pel distants dels intents de Joan Beumala de farcir la nomenclatura castellera d'expressions més típiques de l'esport i l'alta competició. El "3 rondes" m'agrada, pero quan carrega una crònica de termes futbolerus, internament quelcom em grinyola. I que consti que segurament el Beumala és el periodista que em posa més, per la informació que transmet i com la transmet (a banda de l'esmentat abans) Segurament sigui el periodista casteller més influent?.

Tot això ho escric perque l'any passat vaig sentir molts comentaris i queixes envers els periodistes. Si ells no fan castells, que no txarrin tant...PERO SÍ QUE SABEN VEURE QUAN UN CASTELL ESTÀ BEN O MAL FET. Cap on porta i perquè es fa aquest i no aquell. Perquè la trajectòria de la teva colla no és prou bona i perquè... No es prou motiu per opinar-hi? No és el·logiable el fet de que mirin per una bona salut de la nostra activitat? Que són uns visionaris? No han demostrat que gran part de les seves propostes són vàlides? Gràcies a ells, s'han creat programes com el "Quarts de 9" amb els seus insufribles questionaris a dubtoses figures mediàtiques, pero també amb les seves retransmissions EN DIRECTE de St. Fèlix o el Concurs, o l'especial de La Bisbal (impensable fa pocs mesos) No ha valgut la pena? Gràcies a ells la revista "Castells" ha evolucionat de l'insuls patufet a l'interessant revista amb continguts sucosos (com el tema de la rivalitat Vilafranca-Minyons que ens exposa el Xavier Brotons a l'últim número) Gràcies a les retransmissions del Jordi Suri i La Raquel Sans, sabem què vol dir seguir una diada amb ritme i bons comentaris. Gràcies a les recopilacions del Joan Borràs, podem saber saber què ha fet aquella colla tal dia...I segur que continuaran treballant per millorar la informació que demandem els que estem àvids d'ella.

Els hi faig la pilota? Digueu-ho com volgueu. L'únic que faig és defensar la seva manera d'entendre els castells, perque hi coincideixo força. Perque tenen un criteri prou ponderat. Perque és darrerament que trobo que el periodisme casteller comença a agafar una forma que permet oferir una informació gens despreciable. Quan se'ls ataca, és només perque la crítica ens toca d'aprop. Quan li toca al veí o al de més enllà, ens agrada més. Pense'm-hi. No pot ser que de tant en tant (i es clar, uns més que altres) ho fem malament? Allò de "la pell fina del casteller" a vegades és massa evident.

I què seriós m'ha quedat.

PD: i perquè no penso el mateix del Diari de Tarragona? Doncs perque els seus criteris d'imparcialitat i els filtres de qualitat són més que dubtosos. Mai s'han preocupat per abordar la informació castellera seriosament. Sempre ho han deixat a les mans del col·laborador de torn. I quan es sucumbeix (gustosament?) a les reiterades pressions de certa entitat per reafirmar la seva autoestima...

TROMPETES, BARRETS, MERDA DE CAVALL, ESPECTACLE

2009-03-09T16:37:00.013+01:00

(He canviat el títol. L'anterior no m'agradava)

A l'agost del 2005 (sempre després de St. Magí) vaig fer una ruta per la Toscana italiana. És una regió amb unes possibilitats turístiques apabullants, amb la ciutat de Florència i el vi del Chianti com a grans marques de cara a l'exterior. Una regió amb fastuoses viles campestres rodejades de xipresos i suaus turonets. Una regió esquitxada de poblets encantadors, d'aspecte medieval en perfece estat de conservació. I també, perquè no dir-ho, una regió en la qual t'hi deixaràs una quantitat de diners molt més elevat del desitjable. Sabedors del seu atractiu turístic, ho aprofiten moooooooolt. En saben, els putes. Pots fer tastets de Chianti a tot arreu, i no veuràs un control d'alcoholèmia enlloc.

I dintre la Toscana està Siena. Una petita i opulenta ciutat on es respira un clima particular. Una ciutat que té com a epicentre la inigualable i espatarrant Piazza del Campo, amb la seva característisca forma de petxina, el seu curiós pendent, rodejada d'uns increibles edificis, el seu Palazzo Pubblico que atresora el fresc del Bon i Mal Govern, i sempre vigilant, l'altíssima Torre del Mangia. Aquí baix està un servidor intentant fent brandar la campaneta de la torre en qüestió (tocant els ous, vamos, pero l'hora llarga de cua s'ho va merèixer)

I podem continuar recorrent els estrets carrers que serpentejen fins arribar al característic Duomo, RATLLAT blanc i negre. Tot molt armoniós. Diferent. Sí. Siena em va impactar. Va coincidir la meva visita amb la celebració de la contrada guanyadora del Palio d'aquell agost. I me'ls vaig topar de cara en una plaça on hi té la seu l'arxifamós Monte Di Paschi. Era la contrada dels banquers. Il Drago. I va ser llavors que vaig interessar-me per aquest esdeveniment...que vist el magnífic teatre, havia de ser l'òstia.

El Palio és la competició de cavalls més famosa i antiga del món, que enfronta a les 17 contrades sieneses. Al cap de l'any s'efectua 2 vegades: el 2 de juliol (di Provenzano) i el 16 d'agost (dell'Assunta) Els dies anteriors a la cursa, hi ha el sorteig dels cavalls per a cada contrada (només hi poden participar 10) i el mateix dia abans de la cursa, es fa la desfilada històrica que rememora l'esplendor de la República Sienesa que un dia va ser rival de la totpoderosa Florència. La cursa pròpiament dita consisteix en 3 voltes al Campo en el sentit de les agulles del rellotge, on hi val de tot. Un fet curiós és que si el cavall que arriba primer, ho fa sense fantino (genet) pero manté l'estandard de la contrada, la victòria és vàlida. Al final, no és extrany veure esbatussades entre membres de contrades rivals. Qui guanya, adquireix el dret de tenir il palio (la tela que decorarà la iglesia de la seva santa patrona) durant una any.

És ben normal que un casteller (humil com jo) se senti atret per un esdeveniment tan passional i tan arrelat al seu poble. Una dada a tenir en compte és que el reglament oficial del Palio es remodela contínuament i s'adapta als temps. No s'explicaria la seva longevitat i menys el seu èxit sense aquesta adeqüació. Qui pren nota?

EL TEMPS DE LES GRANS PETJADES

2009-03-04T08:43:00.007+01:00

Si hi ha dinosaures que han sobreviscut al canvi climàtic, per alguna raó serà. Sí, les meves conviccions són profundament darwinistes. Per tant, em toca afirmar que tot bitxo de tals característiques que manté l'ascendent sobre les joves criatures velocirràptiques de StaAnna, doncs és perque la teoria de l'evolució té en ell un clar i encoratjador exemple. A més de saltar-se a la torera la implacable norma de la cadena tròfica que diu que tota bèstia grossa es menja la petita, o ho intenta.

Dissabte, el Manel Nadal (el dino en qüestió) va agafar la presidència de la colla amb l'objectiu de tornar a marcar un nou camí dintre la nostra entitat. Amb la seva argumentació, va quedar ben clar que no busca cap revolució (doncs coneix la colla) pero sí busca una nova empenta segons els projectes plantejats. Si mirem enrrere per repassar la seva trajectòria com a cap de colla (94-95) podem veure que la seva etapa va ser clau per a que els Xiquets encaressin amb garanties el boom casteller. En aquells difícils i resclosits Xiquets de Tarragona dels primers 90, va iniciar i avançar en el camí dels folres (entre d'altres fites) que no és poca cosa. Doncs aquesta dada ja podria ser una mínima garantia per pensar que desde la directiva s'intentaran buscar noves vies per impulsar l'entitat. Tenim molts temes candents. M'agradaria que se'l recordés com el president que va deixar marques tan bèsties com les de la fotografia adjunta.

Divendres a l'assaig, el Manel em va deixar anar que no seria una junta presidencialista. Crec que tota junta és presidencialista pel fet de que és el mateix president qui marca fins a quin punt ha de passar tot per ell o delegar més les feines. O sigui, que un president omnipotent marca, i un president que sap confiar en els seus col·laboradors també marca. De totes maneres, crec que el vaig entendre. O sigui. A part de que gestionarà un equip humà força competent, aquí hi té molt a dir la figura del Gerard, amb un càrrec de recorregut ampli (coordinador) Veurem.

De moment, ja han pres l'encertada decissió de linkar aquest lloc d'opinió i entreteniment , per fi (d'un punyetera vegada) a la web de la colla. Està clar. És època de "chuparnos las pollas". I què passa?

L'ESPECTACLE...

2009-02-23T19:43:00.014+01:00

Era això

Prometo que és el vídeo amb la millor qualitat d'imatges que he trobat. Pero la veritat...en quan a contingut, no te l'acaves.

Aquell equip tenia sobre tot a un pàiu simpatiquíssim que mirava cap aquí i la passava cap allà. Que ho feia tot, perque amb els seus 2'05 metres, jugava de playmaker. Tenia un escorta tirador com a perfecte escuder, infravalorat llavors i reconegut ara el seu paper cabdal. Hi havia 3 pàius més amb unes ulleres estratosfèriques. Un que intentava emular a López Iturriaga de palomero. Un altre que tenia una curiosa i infalible tècnica de llançament d'esquena a l'anella...i el darrer, "aneguet blanc" ell, gafapastes cul-de-got, que no ens enganyem...ni Magics, ni Jordans, ni Birds. Aquell va ser l'autèntic ídol baloncestístic de la nostra infància. No ho negueu!!!

Earvin Magic Johnson (32), Byron Scott (4), James Worthy (42), Kareem Abdul-Jabbar (33) i...KURT RAMBIS (31). Amb fantàstics i també pintorescs secundaris com Michael Cooper (21), AC Green (45)o Bob MacAdoo (nosélnúmeru). Amb un sempre modat Pat Riley dirigint (fent-ho veure, enteneu-me) desde la banqueta el ja arxifamós i mai igualat SHOWTIME. Jugaven de conya, eren simpàtics i a més se les tenien amb uns que anaven de verd i eren més seriots. L'elecció era òbvia. I si afegim que a les primeres files del Forum d'Inglewood sempre apareixia el sonat de "Alguien voló sobre el nido del cuco" que era el mateix que empaitava a la seva família a "El resplandor"... I si hi afegim que quan es parava el partit apareixien unes gràcils i rosses damisel·les fent saltironets...

Aquests Lakers dels vuitanta van guanyar 5 anells i van arribar a 3 finals més. Moltes contre els Celtics de Boston. Els 2 títols més famosos són el del 80 i 85. Al 80, els Lakers jugaven contra els Philadelphia 76ers de Julius Erving. Al 5è partit, Kareem es va lesionar i Magic el va suplir al 6è en la posició de pivot. La va liar guanyant el partit i el campionat. I el més famós del 85, on a l'últim segon en un intimidant Garden, uns Celtics que esperaven l'infalible sky hook de Kareem, es van trobar amb un baby hook de Magic.

El millor bàsket vist mai. Per molt que uns marrulleros de Detroit acabessin amb ells a cops de colze. Per molt que un brau jovenet (ho pilleu???) els hi traiés la llengua cada cop que esmaixava. Aribava tard

Màgia i purpurina. Una època que no marxarà mai.

CONJUNCIÓ

2009-02-17T20:31:00.010+01:00

Un altre maleït post per netejar la roba bruta de casa, quan molts no els hi agrada que entrin al seu quarto de rentar. Pero tranquils, matalassers, que no tenim cap calçotet serigrafiat sospitosament (i si és així, cargoleu-lo i "dingú" es donarà compte)

Ara tenim eleccions a la junta directiva. Som de les poques colles (la única?) que directiva i tècnica s'escull per separat, i no estan integrats tots dintre un mateix equip. És evident que hi ha més inconvenients que avantatges. Potser una adeqüació a temps d'aquest apartat en els estatuts (bufff, les cacarejades modificacions dels estatuts) hagués permès una més ràpida solució de certs conflictes passats, que per desavinences entre tècnica i directiva, van enquistar-se perillosament. És vital un bon feeling entre els que manen al pati d'assaig i els que manen als despatxos. Que vagin al mateix pas. Potser moltes vegades s'ha intentat que així sigui, pero també sabem dels cops que s'ha acabat com el rosari de l'aurora... que no es refereix a l'objecte devot d'una tal xica anomenada Aurora, sino a les processons de trenc d'alba que hi havia "antes".

Per cert, crec que el Jordi Andreu serà protagonista d'una xerrada a La Bisbal la mateixa tarda que escullim president. La del 28 de febrer. Una llàstima que no poguem acompanyar-lo tots. Li han encarregat parlar sobre tècnica castellera. Farà una demostració del seu deslumbrant i definitiu joc de cintura???

Ja està. Escrit curt d'stage de pretemporada. Una abraçada. Tinc ganes de sortir de l'exili tafullenc.

UNA FORMIDABLE EXPERIÈNCIA

2009-01-31T14:41:00.009+01:00

El blog ja porta un any en funcionament. I la veritat és que us he de donar les gràcies pel seguiment i participació. M'estalviaré els típics"sense valtros..." i "el blog el fem entre tots..." Suposo que ningú ho espera a aquestes alçades.

Ha sigut un any intens amb emocions contraposades. Repassem. Al gener vaig presentar-me en societat i homenatjar a la Plaça del Blat. Al febrer vaig apostar per una nova febre pilanera 2008, al·lucinar amb les novel·les d'Orhan Pamuk, rememorar l'any 1999 en que vaig entrar a la colla i buscar els noms més autèntics de pelis porno. Al març vaig apostar per la implantació del rellotge per marcar els tempos en el Concurs i repassar les clàssiques "monuments" dels ciclisme. A l'abril parlava de les tertúlies castelleres montades al pati després de l'assaig, de les bones perspectives de la colla per aquella època i ploravem que ens deixava una companya. Al maig adelantava que Capgrossos i Sants la farien grossa, explicava la meva matinal primaverenca a les Fires de Maig vilafranquines i em fèia ressò del curiós fenòmen Chikilicuatre. Al juny em féia palles mentals sobre un possible 4d9f ratllat, analitzava la mala actuació per St. Joan i m'enrecordava de les polèmiques de la Jove. Al juliol calentava motors per Altafulla, els apagavem amb un bona tempesta estiuenca i celebrava el bitllet per Beijing de la Berta. A l'agost féia la llista per vacances, pillavem al Faraonet en una pose imperial, superavem per St. Magí la força dels superguerrers que supera la força dels superguerrers i em féia una foto de família al Parc Nacional d'Aigüestortes tot embadalit (i Encantat) Al setembre intentava pujar la temperatura de la rivalitat Nois-Altafulla, reflexionava sobre l'assistència desmesurada pels pilanets de la Mercè i ens despediem del pocavergonya Paul Newman. A l'octubre estava a tope. Féia les manides prèvia i post del Concurs, al·lucinava sobre el canvi de parer del Negre, anava al "teiatru" a veure "Rock'n Roll", anyorava el monument rugbístic France-New Zealand del 99, repassava l'inici de "Lolita" de Nabokov, buscavem equips matalassers "around the world" i ens iniciavem en la teoria charteussiana (la pràctica està aprovada desde fa una pila d'anys) Al novembre repassava la temporada agridolça dels Xiquets, la Festa Major d'Altafulla, homenatjava als Sabater via Mrozek, al·lucinava amb les haka dels "All Black's", destacava els moments castellers de l'any, i flipava amb la caldera gal·lesa del Millenium Stadium. Al desembre em féia ressò del "Pilar de vuit" d'Altafulla Ràdio, descobria una perla musical catalana anomenada Manel, buscava les gamberrades de Bansky, repassava la "ratllosfera" i destacava el que m'havia agradat més del 2008. Ara al gener m'han ocupat les reflexions pessebrils i he rememorat el gran Milan de Sacchi.

I he tingut temps per penjar vídeos musicals, fotos, fases cèl·lebres, llistes de blogs interessants, alguna enquesta i la secció "FINET I PEL MIG - VAAAAAA...PAREU-LO" ara de vacances. Ja veurem que ens depara el futur. Més? Menys? Canvi de rumb? Tot ha de permanèixer igual per que tot canvïi? O era al revés? (Que lampedussià que estic...)

Sí. El dibuixet de dalt és mooooooolt cursi. Fa grima pero a la vegada mola mazo. Està posat amb tota la intenció del món. És perque us estimo i l'amor estova. És un amor dels de veritat. La prova és que no hi ha sexe i aguanta. Ara necessito ésser correspòs i que em regaleu més comentaris. És fàcil. MMMMMMM...Aquest intercanvi d'opinions, podria ser "la copulació internàutica"? Potser sí que alguns es foten un fart de follar i no ho saben...

LA MÀQUINA PERFECTA

2009-01-25T19:53:00.008+01:00

Corria l'any 1986. Maradona era més idolatrat que San Genaro en la convulsa i calenta Napoli, i la "quinta del Buitre" ja començava a merèixer la Copa d'Europa que se'ls hi suposava. L'AC Milan era un equip mediocre de la Serie A després que l'affaire del Totonero els condemnés uns anys abans al descens, i llavors va aparèixer un pàiu carregat de diners anomenat Silvio Berlusconi disposat a fer-se notar en el milionari calcio d'aquella època.

Aquell 1986, el Milan (pronuncïis amb accent a la I i no a la A, com acostumen a fer els "professionals" del periodisme esportiu) va perdre una eliminatòria de Copa Italia davant un Parma que jugava a Serie B i entrenava un tal Arrigo Sacchi. Berlusca, tot capritxós, va fer allò que s'acostuma a insinuar tot fent broma. El va fitxar. Evidentment, "Il cavalliere" devia xulejar-lo amb un xec en blanc, i Sacchi, després de posar-hi per ell una quantitat gens desdenyable, va pensar: "Prepara't, calvorotti". Darrere el xec va esciure 3 noms: MARCO, RUUD, FRANK. I Don Silvio va fer brillar la seva dentadura i la seva calva (per aquella època tenia menys cabell que ara... coses de la natura) dient-li que no sabia amb qui es jugava els quartos. Evidentment, la realitat no és aquesta, perque primer arriba el de les melenes, un any després Van Basten, i al final Rijkaard.

No va ser fins la 87/88 que la maquinària no va començar a funcionar. Aquell any van acabar amb el regnat de Maradona al calcio, pero també van patir la última derrota abans de començar a ser invencibles, contra l'ESPANYOL!!! de N'Kono, Lauridsen, Pichi, Soler, etc... Va ser en els vuitens de la UEFA i l'Espanyol els va guanyar a l'exili de Como (no recordo el motiu) abans d'arribar a la trista tanda de penaltis de Leverkusen (recordeu alguns a Tita i Bum-Kum Cha a les files del Bayer?) Doncs això. Arrigo Sacchi, tot un maniàtic tàctic, adelanta la defensa, la qual utilitza la revolucionària defensa en zona, i es fa servir de Franco Baresi (el gran "uomo scopa" que netejava els forats deixats pels seus companys de la defensa) per elevar a categoria d'art la tècnica que feia caure en fora de joc als rivals una i altra vegada. Un parells d'anys després, la International Board de la FIFA, abrumada pels aconteixements, decideix anular el fora de joc quan defensa i davanter es trobaven en línia. Aquell innovador per l'època 4-4-2 (Galli, Tassotti, Baresi, Costacurta, Maldini, Rijkaard, Ancelotti, Colombo, Donadoni, Gullit i Van Basten) començava a defensar per dalt, amb una pressió espatarrant que s'iniciava quan Rijkaard o Baresi llençaven el crit de guerra: MILAN!!! El primer defensa era Van Basten (començava a pressionar a dalt) i el primer davanter era Baresi (sempre adelantant la defensa quasi al mig del camp) A més, Frank Rijkaard va esdevenir el paradigme del pivot mig defensiu, Ruud Gullit el migcampista que jugava de tot (i més), Donadoni i Colombo (aquell ros que va ser el que més desapercebut passà per l'equip) percutint per les bandes i dos joves promeses (Maldini i Costacurta) agafant una responsabilitat defensiva inusual.

I va arribar la consagració definitiva el 19 d'abril de 1989 en les semis tornada de Copa d'Europa contra el gran Madrid a San Siro. I allà destrossaren amb un 5-0 a l'únic equip que podia fer-li's sombra. La "quinta del Buitre" arribava a la seva fi sense assolir la Copa d'Europa.

La feina estava feta, i la final al Camp Nou contra l'Steaua de Bucarest va ser un pur tràmit (4-0) La Fossa dei Leoni va instalar-se al gol nord culé i 100.000 tiffosi van festejar com mai la 3ª Copa d'Europa dels "rossoneri". A l'any següent van tornar a guanyar-la al Prater de Viena (actual Ernst Happel Stadion) contra el Benfica per 1-0. És la darrera vegada que un club en guanya 2 de consecutives, i això encara dóna a aquest equipàs molta vigència. Aquesta història té un final trist (com no podria ser d'altra manera) A la següent temporada 90/91, en la tornada dels quarts de final al Velodrome de Marsella contra l'OM, hi ha un "apagon" i quan torna la llum el Milan es nega a tornar al terreny de joc. La UEFA sanciona a l'equip sense jugar a Europa la pròxima temporada. Van Basten i Sacchi es barallen i aquest se'n va de seleccionador azzurri. Van Basten comença el seu calvari amb el tormell, i arriba l'anti-Sacchi. Bingo. Fabio Capello. Un pesat que ho va guanyar també tot pero que aburria a les pedres. També va acabar amb un altre gran equip: el Barça de Cruyff. Pero això és una altra història.

I aprofito per reinvindicar una idea que sempre he defensat. NO CREC EN ELS ENTRENADORS. O al menys en la seva genialitat. O en la manera en com poden ser de determinants pels seus equips al llarg d'un temps considerable. O al llarg de la seva carerra. L'èxit puntual d'un entrenador és fruit d'un temps, d'unes casualitats, jugadors, etc... Sacchi, que va construir un autèntic corró (rudillu pels incults) que s'ho emportava tot per davant, va fracassar posteriorment en els seus altres projectes. I Maljkovic després de la Jugoplastika? I Valero Rivera ara al mundial d'handbol? I Van Gaal després d'aquell brillant Ajax? I tants d'altres. A veure, estem parlant d'un pàiu, aquest Arrigo, que va deixar una perla tal com aquesta allà per l'any 1985: "La màgia en el futbol és una fàbula que convindria prohibir". Al final ho va portar a terme allà per on va passar, un cop enemistat amb el mag Van Basten.

AQUEST VERDET PERD EL COLOR

2009-01-12T21:41:00.008+01:00

Ja he trobat caganers castellers. Ara només falta trobar-li's pessebre. Qui els pessebreritzarà? El pessebreritzador que el ............

Vaig anar abans de Nadal a fer la visita (militant) al pessebre que es fa al pati d'assaig any rere any. Ma filla no hi va arribar. Va preferir els "caballitus" de la Plaça Verdaguer. Tinc testimonis (un company que em precedia en el recorregut i habitual amenitzador dels nostres blogs) que poden donar fe de la seva absència. La meva reflexió posterior va ser: això és una prova definitiva de l'allunyament conceptual entre pessebre i gent jove. Massa FranzKafkià?

A final de temporada es va haver d'assajar a l'intempèrie perque teniem el pessebre ja instal·lat al pati d'assaig. Vam fer una doble funció: la d'entretenir als despistats vianants de Sta. Anna i la de taponar el trajecte als no tan despistats vianants de Sta. Anna. Es clar. Si haguéssim actuat per Tots Sants o Altafulla al novembre, haguéssim tingut que assajar al tinglado del port per respectar la prioritat pessebrística d'aquestes dates. Igual passa amb els assajos de canalla que ara s'inicien. Com que el pessebre s'ha de desfer ben entrat el febrer (és degut a una destripada pessebrística per amortitzar fins a l'extenuació el txiringo o és que, tal com diu la decimonònica tradició, els pessebres no es desfan fins La Candela?) dons s'han de començar les activitats amb els crios (d'una prioritat evidentment inferior tractant-se d'una colla castellera) en remots indrets de la nostra circumscripció. A enganyar Déu. És temps de pessebres, xatos. La colla està pessebreritzada. El despessebreritzador que.....

Aquell dia dels caballitus de la Verdaguer, jo vaig voler pujar de totes totes a visitar als pessebristes perque crec que s'ho mereixen. És una obvietat dir que hi ha molt de treball darrere i que mereixen any rere any un reconeixement, i no seré jo el que despretigïi el que fan. És digne d'elogi i sempre reben la visita de multitut de tarragonins. El pas de "Las termópilas", per exemple, està molt currat, la veritat. Pero jo tinc la sensació que aquest pessebre s'està allunyant cada vegada més de la colla castellera. És difícil trobar-hi un nexe a banda de que s'utilitza la infraestructura matalassera. No sé quants s'hi senten identificats. El fet de que entorpeixi el calendari d'assajos no ajuda gens. No sé si posar el caganer-pilaner d'aquí dalt per allà emmig ajudaria a apropar-lo a la nostra activitat. El que segur que no necessitem és un pessebreritzador que ens el faci aburrir fins l'extenuació, ni un despessebreritzador que trenqui amb un acte que és referència nadalenca a la city. Una mica d'enteniment i adequació als temps que corren.

I com no, aprofito per mencionar l'enquesta feta aquests passats dies sobre el pessebre aquí mateix. Els resulats són obvis i esperats. Pero tots aquells que no hagiu vist reflectida la vostra opinió sobre l'"assuntu", aquí teniu el vostre espai. Tres pajarus van votar RES DE L'ANTERIOR. Doncs a veure.

ME'N RECORDARÉ SEMPRE

2008-12-31T18:00:00.010+01:00

DEL 2008

un disc

"THIRD" de Portishead

un llibre

"EL SINDICAT DE POLICIES JUEUS" de Michael Chabon

una sèrie

"LOS TUDOR" de Michael Hirst

una pinícula

"ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO" de Sidney Lumet

un temazo

2009...HO SUPERES?

LADIES AND GENTLEMEN WE ARE BLOGGING IN SPACE

2008-12-29T12:33:00.009+01:00

Qui ho hagués dit fa uns 3 anys, que la situació de la Ratllosfera (m'atribueixo amb tots els honors el bateig d'aquest nou terme -encertat???-) gaudiria de tan bona salut. Lluny queden aquells temps on alguns matalassers anònims (pocs) s'atrevien amb les polèmiques del web de la Jove, on lluitaven contra les "inclemències" baietes, i on alguns fins hi tot optaven per l'autoimmolació (gran moment Dídac-Dimitri, el que es va viure; permet-me la llibertat) I ara, guaiteu. Pero el panorama és millorable (sempre), i molt, sobretot per l'escassa i inexplicable participació del respecable. Perquè? Està clar que falta l'empenta de molts: uns perque no s'atreveixen amb un espai propi per la por a no donar la talla, altres que no es decideixen a escriure perque infravaloren les seves opinions (aquí n'hi ha amb clares tendències voyeurístiques i enquistats en no ajudar al nostre enriquiment) i altres perque tenen el PC ple de titaranyes. Lamentable. Us prometo que d'aquests últims n'hi han, i els podriem incloure, en un principi, dintre la "gent jove" de la colla.

REPÀS DE L'ESTAT DE LA NACIÓ:

MATALASSERS.COM: el primer blog que va tractar plenament i quasi exclusivament de temes matalassers. El nostre dia a dia vist per un pàiu o filibusteru (el Ru, encara que a mi m'agrada més dir-li Roger) que desde que va currar-se la criatura, sempre ha estat movent palanques i apretant cargols del nostre engranatje casteller... el que importa, vaja. Jo l'anomeno El Butlletí no-oficial pero oficiós de la colla, per aquesta raó. Sempre vaig pensar que necessitava un petit contrapunt (espereu que em repentino) per la "possible" (que quedi clar aquest incís de les cometes) poca crítica que hi poguéssim trobar en els seus posts. Escrits curts, intensos, directes, amb punts i apart, a vegades tan reflexius com la cara que li queda a ell després d'alguna prova poc definitòria... Moltes visites. I molts punts suspensius, Roger, que donen molt de joc i els he adoptat moltes vegades. Molta canallitis i algo de folritis, encara que es troba a faltar la foto-monument de la celebració que va marcar un abans i un després. Se suposa que estàs treballant en la nova imatge. Aquest gris és un estat d'ànim? El blog que va animar al (segons tu) autoanomenat Batista del Baix Gaià (reitero que és un símil poc afortunat) crear el Nonomésderatlles...........

LA MEVA PETITA VISIÓ DEL MÓN: curiós nom, quan a l'adreça s'ha reservat la fantàstica expressió "el món és ratllat". Aquí tenim a l'Arnau, un dels de la nova fornada, supurant testiculina, destripant i/o enaltint a polítics, futbolerus, baietes, tradicions, etc... Redaccions torrencials, escrits periòdics mostrant estats d'ànims i vivències a remarcar. Evidentment, el seu escàs recorregut com a matalasser pot limitar la seva crítica cap a l'entitat, pero estem parlant d'un pàiu jove amb molt de camí per davant. Llarga vida als nous Xiquets...els de les comilones...els del local clandestí...els malalts del facebook... Vull recordar però, que aquelles píldores sota l'encapçalament de "Al loro...." i "Ho haveu vist..." són plagis impresentables del "Finet i pel mig" i "Vaaaaa... pareulo" que ara fan vacances merescudament aquí en el meu espai. Mereixo una compensació. Per cert, els curiosos verd i groc que decoren el teu blog, què representen... el chartreusse??? Quan llegeixo aquest blog, una cançoneta em revé amb subtileza: "puta TV3 puta TV3 puta TV3 alé alé"

CARRER SANTA ANNA NÚM. 1: l'últim blog en arribar. El blog de la Leyre (matalassera desde fa molts anys, pero inactiva per motius laborals) és una miscel·lània amb tocs culturetes (literatura tan en versió prosaica com poètica, cinema, música, TV, turisme, pedagogia...) O sigui, que intenta cultivar-nos perque no caiguem sota la vulgaritat que ens envolta actualment. També amb una marcada predilecció per la canalla (remarcable esforç, el de currar-se una rondalla amb els petits com a protagonistes) La foto capçalera, una fotografia nostra a La Plaça Vella de El Vendrell, potser ens indica el seu anhel d'incidir en la nostra particularitat com a colla tradicional i amb l'encant que això comporta (???) Va inaugurar l'espai a començaments de novembre, per tant, fins que no comenci la nova temporada, no descobrirem el seu perfil com a crítica castellera. Lost in traslation entre novembre i abril??? Fons blanc neutre, i una plantilla del blogger que ho apreta tot una mica, no creus? Anyora al Sagués.

JORDI ANDREU AL WEB CASTELLER: aprofitant-se de l'eina creada per Cigró&JoanBo, el Jordi fa una ampliació del camp de batalla després de fer un repàs desde el seu programa radiofònic. Anàlisi exhaustiu de les colles, amb tecnicismes i noms propis. Uns temes només analitzables per castellers entesos de la matèria. És un apassionat i ho demostra en els seus escrits. Potser la gent no els comenta perque abrumen (potser), pero són necessaris. No es poden esperar anàlisis similars desde el nostre periodisme. A la retina queda la polèmica sobre la no-actuació d'Altafulla al juliol. 60 comentaris, pàiu. Menys mal que vas escriure més com a alafullenc que com a matalasser. Ara que ho dic... no hagués estat malament...els que ens va la marxa (sí, m'hi incloc) desde una i altra banda, ho haguéssim agraït, no?

JORDI SAGUÉS: el patriarca. Actualment inactiu. El molt puta és va quedar el terme "xiquets" a l'adreça. Hi trobarem un treball de divulgació i recerca força remarcable i curiós. Curiós perque...com ho trobaves, tot això? El patriarca ja va sortir al seu dia al QD9 ensenyant el seu blog. Va crear-lo per contrarrestar la seva poca disposició purament castellera. Vull anunciar que últimament ha donat senyals de vida al blog de la Leyre i... al Traveler Casteller on actualment va el 24 del rànking!!!

EL TOC DE GRALLA MATALASSER: l'espai dels nostres grallers, una mica abandonat últimament. Blog sense gaires pretensions, que compleix la funció de punt de trobada dels grallers i el seu entorn. Jovenalla sana, que no abunda, eh pajarus? En el seu entorn, podriem destacar el blog del Raúl, graller d'arrels andaluses amb una predilecció especial cap a la veneració d'icones de la Cristianitat (podeu veure que en tenim per a totes les mides i colors), el de la Laura referit al món del bàsquet, la Bea , la Mirèia i el Jordi Giménez.

XIQUETS TGN AL FACEBOOK: l'espai creat pel Pep Martí (ara anomenat Pepoak... no ho entenc perque jo diria que el sufix euskera -ak és pels plurals, no?) per obrir temes (encara no ho hem fet), per compartir fotos i vídeos. Bé... algo inevitable.

WEB DE LA COLLA: l'espai oficial (i oficiós) de tots naltros. Sempre he pensat que les webs, si es renoven cada 7,8,9,10 anys???, doncs s'han de fer a consciència... innovant molt, perque és un producte que envelleix molt ràpid i malament. I la web de la colla és molt normaleta. Crec que tots ho tenim clar. Amb uns serveis mínims de fotografies i agenda. Amb poca txitxa i disseny molt auster. Va haver-hi un projecte de fòrum claussurat per por a que es convertís en una verduleria. Potser ara ja no fa falta. Ja tenim el blog del Roger JAJAJA. Es pot arreglar?

Acabo ja, pero abans de tot, heu vist les fantàstiques aventures peregrines del Gerard, Joan (pare), Mitxi, Betty i demés? Gaudiu-les.

Evidentment, no m'oblido dels comentaristes habituals Manel Nadal (dinosaure de dinosaures), Joan, Nando, Jeroni, Piñas, Sergio o com no, germans Guim (plens de lírica ells) I els que no anomeno, ja m'ho perdonareu, pero és que no us heu esforçat prou. I els que no dieu ni piu, que us donguin! Gràcies.

Ha quedat clar que tots aquests enllaços d'aquí dalt no són competència? Ens retroalimentem. Cony! Que us estic fent propaganda!

Si em deixo o m'he perdut alguna cosa pel camí, feu-m'ho saber, sius-plau.

L'ANTI$I$TEMA MÉS MEDIÀTIC

2008-12-22T16:46:00.047+01:00

L'altre dia, tombant per l'FNAC, em va cridar l'atenció un d'aquells llibres gruixits de fotografia tan ben editats que són tan bonics i agradables d'observar pero tan cars per emportar-te'ls a casa previ pagament per caixa (evidenment, vaig fullejar-lo tot sota l'inquisitiva mirada d'un altre curiós que volia fer el mateix i es va esperar els seus 20 minutets allà al costat) Era d'un artista que ja havia sentit a parlar i feia coses com les que teniu aquí dalt. El pajaru que fa això es fa dir Bansky. Dic "es fa dir" perque pràcticament és l'únic que se sap d'ell. És un autèntic artista emmascarat que, això sí, té un representant que es dedica a explotar la seva obra. Les seves ravates de creativitat es produeixen bàsicament al Regne Unit (London, Bristol, Liverpool...) i bàsicament són grafittis amb "spencils" (sí home sí, les plantilles que es curren els grafitteros) Ja podeu veure quins són els motius amb que treballa. A més de tenir un alt contingut polític, hi trobem altres sobre la cultua pop, pero tot amb aquest humor irreverent, encara que no sé si s'ha fotut alguna vegada amb les coses de misa. Realment sempre juga amb el factor sorpresa. Una nit es va fotre dintre d'un zoològic de no se on i pel matí va apareixer la seva firma al costat de les bèsties més fieres, com ara el tigre, el rino, l'ós polar o els pingüins. Ho sento perque no he trobat per "ahí" cap foto de l'esdeveniment, pero creieu-me que les he vist en el llibre mencionat abans.

Doncs Bansky, un dia, emprenyat, va decidir anar cap a Palestina i va decorar una miqueta el trist "mur de la vergonya" que van aixecar els jueus per aïllar als àrabs. Aquí teniu alguns exemples.

A més de treballar al carrer, el pàiu, un bon dia, va decidir donar una mica més de vida als grans museus, i va penjar furtivament revisions actuals de grans obres mestres o d'altres treballs seus. És veritat. S'apropava a una paret del museu i els penjava. També surt al llibre un fotoreportatje dels grans moments. Penjava dibuixos com aquests.

El problema va sorgir quan els senyors que porten els museus ( que són molt llestos) van pensar que per acabar amb aquest gamberrisme, podien exhibir obres del personatje en qüestió d'una manera oficial, m'imagino que amb una bona bitlletada pel mig. Ara podem veure obres seves a la Tate Modern de Londres o al MOMA de Nova York. O sigui, la història de sempre. Més vell que l'anar a peu.

Pero una cosa no treu l'altre, i la veritat és que el que fa Bansky està molt bé. Jo he pensat...(ep... al tantu) Amb els quartos que es recauden al pessebre amb els calendariets, perquè no li paguem un dels seus grafittis (amb motius matalassers, es clar) en alguna indret de fort calat mediàtic? Per exemple...a Esperidió's Square (o Esperidió's Crossing, si us agrada més) I no, no tinc ni la més remota idea de quin és el catxé del grafittero ni del que recauden els pessebristes. Mirem-ho.

I el que m'ha costat ordenar una mica les imatges, no ho sabeu prou. I encara no m'ha sortit com cal. Cadascú ho veurà més o menys ordenadament depenent de la confinguració gràfica del trasto que faci servir.

Aquí us deixo el link de l'artista per si voleu veure més genialitats.

TRAVELER CHALLENGE CASTELLER

2008-12-16T20:25:00.010+01:00

Ara que els castells els hem de disfrutar tancats a casa... he aprofitat l'eina del TravelPod per crear un divertimento pels malalts.

És una mica limitat. L'eina no dóna per més (o sí i hauré d'investigar-ho) No es pot fer un zoom més gran de Catalunya, no puc posar més nivells, ni fotografies per identificar...pero què carai. Ja podem picar-nos. S'han de localitzar amb el cursor 15 colles/places/diades/efemèrides/etc.. Es tracta de ser precís amb el ratolí, i ràpid. Hi he introduït més de 60 "preguntes" i surten al·leatòriament. Perque surti el teu nom i careto a la classificació, has de registrar-te al Facebook. Qui no ho està, no és d'aquest món. Viu en un altre planeta.

En definitiva... Accepto (a través del meu mail o safata del Facebook) suggeriments de "preguntes". Pero una cosa l'heu de tenir clara. EL QUE INTENTI COPIAR-ME LA IDEA...EL PELO!!! I que ruli. OK?

M'he passat de friki?

UN "HYPE" CATALÀ

2008-12-07T09:13:00.005+01:00

Vaig sorprendre'm quan fa unes setmanes va sortir a El País en les pàgines de cultura un article a bombo i plateret d'una banda barcelonina que no havia sentit a parlar mai. Aquesta banda és Manel i acaba de treure el seu primer disc anomenat "Els millors professors europeus". Allà l'etiquetaven de "última sensació musical", i la describien com a grup folk pero amb una visió molt particular sobre tot pel que fa a les lletres. Al cap de pocs dies, al TN Nit van tornar a mencionar al grup i el seu nou treball. Encara més sorprenent si tenim en compte que no acostumen a parlar de música "minoritària" (per molt que sigui feta a Catalunya) en horari estelar. Dèien que les lletres estaven a mig camí de Sisa i Joan Miquel Oliver (Antònia Font) Pero ho vaig trobar una mica suspitós. Tot el que ens volen fer empassar mitjançant el corrent general (anomenat "mainstream") acostuma a ser d'una qualitat més que dubtosa. Per últim, la setmana passada, a El món a RAC1, el Jordi Beltran i el Guille Milkyway (el de La Casa Azul) van recomanar i tornar a parlar bé del grup. I ja no vaig poder-me aguantar. Primer vaig fotre una ullada al seu Myspace, i després, com no podria ser d'una alra manera, vaig tirar d'eMule (reconec que fa anys que no m'he comprat un putu disc, i que tinc el PC saturat d'arxius MP3)

I la veritat és que m'hi he enganxat. Potser sí que tenen peces purament folk (és dolent?) pero n'hi ha d'altres de pur pop (una miqueta Belle&Sebastian) I les lletres entren molt bé. N'hi ha de normaletes i n'hi ha d'excel·lents, amb una punyeteria encoberta que et fa escoltar amb un mig somriure constan. Jo us transciuré una que m'ha agradat força (no la millor). És del tall "Els guapos són els raros", i amb la seva música amb un trombó marcant el ritme, doncs funciona molt bé.

UN HOME D'ULLERES DE PASTA GRUIXIDA PASSEJA PEL PORT NERVIÓS

JA FA MÉS D'UNA HORA QUE LA SEVA DONA L'ESPERA AL DOCTOR RAMON

QUE AVUI S'HAN OMPLERT DE CORATGE I HAN DECIDIT OPERAR-SE EL COS

LA DONA ES VOL TREURE PAPADA I L'HOME ES FARÀ FER UN PENIS MÉS GROS

PERO NO SABEN QUE SER ATRACTIUS TAMBÉ POT COMPORTAR VIURE EN UN MALSON

I ELS DOS CANTEN DE PUTA MARE MOLT MILLOR QUE JO, QUE FAN CANT CORAL

I BALLEN SARDANES A PLAÇA SANT JAUME, I HO FAN DE COLLONS

I EL PEPE ÉS UN NOI QUE HA FET PANXA I ES PASSA EL SANT DIA ESTIRAT AL LLIT

AVUI EL RODEJEN 3 METGES I UN JOVE BECARI AMB UN BISTURÍ

AMB UN PERMANENT DELIMITEN L'ESÈNCIA GREIXOSA QUE LI EXTREURAN

I ELL SOMIA PRENENT UN WAIKIKI RODEJAT DE SENYORES QUE MARQUEN MUGRONS

PERO EL PEPE NO SAP QUE ALGUNS BENPLANTATS TAMBÉ VIUEN EN UN MALSON

I EL TIU ORGANITZA TROBADES D'AMICS DEL SIS-CENTS, I EN TÉ UN DE VERMELL

I QUAN PUJA AL POBLE ELS NENS LI DEMANEN QUE ELS PORTI A FER UN TOM

NO SABE QUE ELS GUAPOS SÓN ELS RAROS

HO SAP TOTHOM PERO NO HO DIU NINGÚ

TAMPOC NO S'AGRADEN I TENEN COMPLEXES PER SER DIFERENTS

I NO SABEN QUE ELS GUAPOS DESAFINEN

NO TENEN SWING I NO BALLEN BÉ

TAMBÉ ES PREOCUPEN I TENEN PSICÒL·LEGS

I NO PASSA RES...I NO PASSA RES...I NO PASSA REEEEES.

Jo, desde que vaig escoltar-lo, cada dia prenc (amb més o menys mesura) la meva dosi de "Els millors professors europeus". I reconenc que els "hypes" també poden ser justificables, si és que existeixen els "hypes" en la música cantada en català. Molt recomanable.

Sí, semblen un freakies de l'òstia, pero funcionen.

TOT EL QUE VOLS SABER DELS CASTELLS...

2008-12-01T17:23:00.004+01:00

Aquesta és una de les frases de l'encapçalament (amb la veu del JordiSuri i fantàsticament amenitzat amb música de Pascal Comelade) del programa setmanal "Pilar de vuit" que fan el Jordi Andreu i la Gemma a Altafulla Ràdio. Un programa que ha complert 2 anys en antena augmentant el nombre de col·laboradors/comentaristes/convidats (tota una fauna de periodistes, castellers, afeccionats i frikies de diferent pelatge i condició) Un espai que no sé quina repercussió té al poble i rodalies (com la majoria d'espais emesos per la ràdio local) pero que gràcies al seu blog, ho pot escoltar tothom. Un espai que sé que els hi costa realitzar cada vegada més per les hores de dedicació que comporta, amb unes instalacions força apanyades (una ràdio local prou envejable) pero amb un altruïsme total. PER AMOR ALS CASTELLS. I que gràcies a la malaltia absoluta que pateix el Jordi per aquest nostre mundillo (de fet, no és periodista), hi trobem un tractament força global (es parla de les colles del voltant com Altafulla, Nois i TGN, pero també es fa un especial seguiment de les grans) i un coneixement força elevat del que s'hi cou. I a més s'han sentit declaracions inèdites i sorprenents en exclussiva (com burxes, pàiu) com les del Xevi Castellví demanant que Valls es plantejés la possibilitat d'obrir la Plaça del Blat a colles de fora, o la possible alineació d'un hipotètic 2d8 de la JoveTGN per part de l'anterior cap de colla... Declaracions que en altres mitjans haguessin tingut una repercussió major, pero potser (???) han ajudat a que el programa tingués un major ressò.

Penso que aquest programa ha servit perque els de l'Ona La Torre es posessin les piles. Desde fa poc ja tenim un altre programa al Camp de Tarragona/Baix Gaià, anomenat "La Torre...de 7", on hi trobem una versió més tertuliana i en clau local torrenca. Potser aquest programa hauria de fer reflexionar als Castellers d'Altafulla, ja que crec que aprofiten molt poc el programa emès a Altafulla. Si voleu escoltar el programa torreru, el trobareu penjat al blog de l'Huguet.

Aquesta és la meva manera d'agraïr la confiança que han tingut en mi sempre que m'han demanat de participar-hi, encara que moltes vegades hi he estat de mer convidat de pedra (com aquest en que els altres tertulians i gran parella Ocaña&Brotons ho van bordar)

Us encoratjo a seguir. Espero tornar a sentir ben aviat la musiqueta (que així m'agrada definir-la) del geni de la Catalunya Nord, per obrir el vostre programa.

Sí, m'ha quedat tot un pel seriós, pero l'ocasió s'ho valia.

NO ENFURISMESSIU AL DRAC GAL·LÈS

2008-11-24T15:32:00.008+01:00

No vull fer-me pesat amb el tema rugbi/haka, pero es que dissabte, en el Gal·les-Nova Zelanda, va passar una cosa brutal. Van tancar el sostre retràctil de l'espectacular caldera del Millenium Stadium de Cardiff, la pressió va pujar, i el XV del drac va fer bramar als presents després d'una altra haka Kapa O Pango provocadora. Mireu la impotència de l'àrbitre. Els All Blacks com marxen i tornen...

Sí, ja ho se. Espectacular el pilier gal·lès Adam Jones (aquell que és una barreja de Hugo de "Lost" i Rubeus Hagrid de "Harry Potter")

I ara, enregistrat desde les grades. Pujeu el volum. Aviso: fa olor a sofre. Ho celebren com una victòria.

S-U-P-E-R-I-O-R

El drac només va aguantar 40 minuts, pero beneits 40 minuts. 9-6 al descans. 9-29 al final.

ORGASMATRÒNIC 2008

2008-11-20T10:42:00.023+01:00

GEMEC Nº 10: dia 28/09/08 Lleida-Plaça de la Paeria

Una de les efemèrides de l'any. Feia temps que una colla no s'estrenava en folres (potser Sagals van ser els darrers?) i els Castellers de Lleida van reafirmar la seva progressió amb un castell, el 2d8f, que van atacar amb poc èxit per St. Miquel 07. El seu bagatge en castells de 8 els hi va donar la confiança necessària per pujar aquest crucial esgraó. A més, aquest 2d8f no va ser puntual. N'han fet 4!!! I han aprofitat el pilar i el treball de folres per estrenar el pilarde7f (carregat) Lleidatans, valtros com els cargols, no?

GEMEC Nº 9: dia 19/08/08 Tarragona-Plaça de les Cols

Els Xiquets de Tarragona veniem de "subidón" i a Els Pallaresos vam montar una festeta prèvia per mantenir-nos eufòrics. St. Magí sempre ha sigut sinònim de primera prova de foc (normalment en forma de 2d8f) i enguany vam donar-li un tom més a la rosca. En l'execució del 3d9f (ai aquell folre...el galliner més gloriosament escandalós que recordo) hi va haver dosis de sabiduria per part del tronc i la canalla, pero també testiculina en la descarregada (que em perdoni el sector femení) i un fenòmen molt emocionant: una pinya plagada d'afeccionats ratllats i castellers d'altres colles empenyent com si els hi anés la vida. Gràcies. A més, va haver-hi "gatillazo" dels rivals. Les reserves de chartreuse després d'allò, es van haver de restituir. Ja tenim la foto desitjada.

GEMEC Nº 8: dia 09/11/08 Barcelona-Plaça Valentí Almirall (El Clot)

Cal destacar el 4d8a carregat d'aquell dia, perque els Castellers de Barcelona porten 40 anys de castells a l'esquena i aquest els hi era inèdit. Anteriorment havien aconseguit descarregar per fi el pilar de 6, i llavors es van llençar a pel que ha acabat sent el millor castell dels vermells. Només per això ja recordaran el 2008, que per altra banda se'ls hi ha torçat totalment pel que fa als castells de 9. Potser s'ho hauran de mirar més a partir ara, ja que mai han acabat de mantenir-ho com cal, i mira que fa anys que apreten en aquest camí. Segurament ajudarà el fet que a la urbe ja n'hi ha uns amb millors regitres. Un gemec tímid, pero agradable.

GEMEC Nº 7: dia 05/10/08 Tarragona-Plaça de Toros

Els Castellers de Sants han sigut, amb el permís de les grans, els triomfadors de l'any. I aquella jornada va ser la catarsi d'una fenomenal feina que en 2 o 3 anys els ha portat aquí dalt. Gran 3d9f que tothom tenia coll avall que acabaria sortint. Es treien l'espina dels intents desmontats per Tots Sants 07 i passaven davant de l'eterna dominadora d'entre les colles de BCN. Que aquell dia només carreguessin el castell és ben normal i fins hi tot típic sempre que una colla s'ha estrenat en aquest castell (ja se que hi ha excepcions, necessàries) Un mes més tard el descarregaran en 2 ocasions. Ja sentim veus de 5d8, i amb aquesta línia que porten, el resultat només pot ser un.

GEMEC Nº 6: dia 14/09/08 Tarragona-Plaça de la Font

Després d'una pila de temptatives decebedors (unes més afortunades que altres) va arribar el dia en que la Jove de TGN va sortir del pou de la trileta (beneït pou, per altra banda) i es va espolçar la llosa dels fantàstics anys 90. Al final es van haver de canviar els plans (vist l'èxit de St. Magí) i el 3d9f va sortir a la perfecció. L'eufòria lila estava més que justificada, ja que el van acompanyar d'un 5d8 (carregat) també car de veure últimament al Cos del Bou. A més, va haver-hi "gatillazo" dels rivals. Les reserves de chartreuse, després d'allò, suposo que també es van haver de restituir. La Jove ha tornat?

Ja veieu que estic intentant ser el més imparcial que puc. Crec que me n'estic ensortint (menys mal que no veieu les ganyotes que faig...)

GEMEC Nº 5: dia 20/07/08 Mataró-Plaça de Santa Anna

Dos anys després de la tràgica diada del 2006, els Capgrossos tornaven a portar un programa de màxims per Les Santes. I com quasi tot el que es proposen (com tenir un local Star Trek) van conseguir la tripleta. Ja ho havien fet per Tots Sants 07, pero aquesta, per ser on era, tenia un significat i una importància molt més gran. Molt emocionant. A partir d'aquí, la trajectòria de la colla ha continuat sent brillant pero un pel erràtica, amb el debat sobre el possible atac als gammes extres a l'aire. Segurament els hi està costant mantenir aquest nivell, pero continuen sent referència i una enveja (SANA, no ens deixem mai aquesta cueta, que si no la liarem) per la majoria de colles. Capgrossos, i ara què?

GEMEC Nº 4: dia 30/08/08 Vilafranca del Penedès-Plaça de la Vila

Primer gemec sonorament rotund i alliberador de plaer. D'aquells que fan que els veins que ho senten, es mirin tímidament i s'engeguin mecanismes i rituals que ara no cal detallar.

La Joves de Valls sempre ha sigut una colla capaç d'oferir el millor (per la qualitat -innata?- dels seus castellers) i del pitjor per les poques camises que arrossega i per les contínues convulsions internes que ha sofert en els darrers anys. Pero l'any passat ja van mostrar un espectacular 5d8 que tenia que culminar sí o sí en el dia gran/St. Fèlix d'aquest 2008. El 5d9f dels vermells va ser el castell més admirat i aplaudit de tota la plaça, i ni la sòbria pero brillant demostració dels locals va eclipsar aquesta obra d'art que ens han regalat els vallencs. Només han tingut la ensopegada del Concurs, perque per Sta. Úrsula la van tornar a liar (mirant riallerament cap a l'altre costat de la Plaça del Blat) I això que "estaban de parranda"!!!

GEMEC Nº 3: dia 23/08/08 El Catllar-Plaça de la Vila

Comença a tremolar la paret contigua i la cosa s'esvalota.

Estareu d'acord amb mi que el fet de que surti El Catllar en els momentassos de l'any no deixa de ser un fet inaudit. I no perque no s'ho mereixi, sino perque no entra dintre dels plans de les grans, fer-la grossa a El Catllar. Pero la Vella, ai la Vella... (m'estic aguantat de dir el tòpic aquell) Van preparar una emboscada d'aquelles per sortir en totes les converses post-sopar i "remembers" diversos. I la veritat és que la diada, per tothom menys per ells, va sortir rodona. Pels rivals (aquell dia de color verd) perque va reactivar-los, i pels demés perque ens ho vam passar pipa (confessaré que no vaig poder assistir-hi i un company de colla em va trucar tot emocionat per telèfon preguntant-me: A veure, Eloi, on collons estàs!!!") I a la Vella, doncs el castell el van fer (ja haureu endevinat que parlo del 3d8ambl'agulla) pero l'estratègia no va ser la que tenien planejada (es veu que Xamalí va equivocar-se triant l'ordre d'actuació) i van sortir una mica amb la cua entre cames. Ja és significatiu que el millor moment de la Vella enguany sigui aquest (per mi, està clar) ja que el demés ha sigut tot molt confús, difícil d'explicar i analitzar. Amb castells de gamma extra "només" carregats, amb unes bones manilles mal acompanyades d'una canalla tova, amb un altre cap de colla no apte per parlar amb la premsa...I els de vermell, amb pitjors números pero molt més satisfets. Vella, toca interioritzar

GEMEC Nº 2: dia 16/11/08 Terrassa-Raval de Montserrat

Els veins ja estan fornicant al ritme que marquen els crits de l'altre banda de la paret.

No imaginaven els Castellers de Vilafranca que després d'obrir la veda d'aquest castell ara fa any i mig a La Bisbal (primer 3d8a) que no fossin ells els encarregats de desvirgar el 3d9folreiagulla. I que els Minyons, en uns escassos dos mesos, preparessin i assolissin el castell inèdit. Els terrassencs han acabat salvant la temporada (temporada discreta sobretot per falta de camises) en un sprint final digne d'ells. Van descarregar el p8fm a Girona i després, a la seva diada, van tornar a reservar espai en els llibres d'història ensenyant sabiduria en el 3 (la de sempre) i confiança en el pilar. Moments de màxima plasticitat castellera, amb un tres treballat desde bon començament com de moment sembla que no pot ser d'una altra manera en tal estructura. Un bon aniversari d'una data molt significativa per ells i per la resta dels que portem pantalons blancs i faixa. Preludi de la típica txifla minyonetti en que el Negre deuria tenir la seva quota de protagonisme (amb samarreta dedicada i tot) La resta, esperem que continui tenint aquest protagonisme durant els pròxims 2 anys.

GEMEC Nº 1: dia 05/10/08 Tarragona-Plaça de Toros

Ara tot el veinat ja s'ha llençat a un frenesí de moviments compulsius, rialles, crits i sospirs de satisfacció.

No podia ser que la temporada no tingués el seu punt culminant en el Concurs. I va ser allà on els vilafranquins van demostrar la seva condició de líders del Món Casteller. Van començar marcant terreny amb castells on hi excel·leixen (4d9fa i p8fm) Van decidir el títol en aquest 2d8 (magnífic) que ningú sap si el veurà descarregat alguna vegada, i quan tothom migrabiava per la falta de competència que deixaria als verds tranquilets fins els pilars de comiat, van decidir regalar-nos a tots un dels grans monuments d'aquesta activitat que tan ens apassiona. El 4d9. El fet de provar-lo ja és remarcable, donat l'alt risc que existeix en aquest castell. Pero ho van fer sabedors de les seves opcions d'èxit, i la veritat és que la carregada va ser d'època. La descarregada del castell va patir pels més menuts (sobretot dosos) que van acabar per dinamitar el gran monstre del 2008 casteller que ja s'ha acabat. Un verds que continuen instalats en el lloc més alt del podi, pero que han exterioritzat problemes impropis en ells en altres temporades. Problemes tan castellers com institucionals, que a hores d'ara encara no s'han solucionat. Verds, sou els millors, pero només ballarem al so de les vostres gralles quan sigui pel benefici de tots. Pero deixem aquest tema per ocasions més propicies. El que toca ara és dir: FELICITATS DAVID. Per atrevir-te a gestionar aquest monstre (amb una mica menys d'encert que els teus predecessors, de moment), pels èxits castellers (més èxits que fracassos) i com no, per la demostració en aquell 4d9 de Tots Sants. Havia de sortir, no creieu?

Pero com que som tan carallots, caparruts, pesats, insaciables... doncs em volem més. S'ha acabat la temporada i la majoria no ho volia. Ara haurem de passar aquesta tradicional travesia del desert de cada any. Pa i aigua. A "dos velas". Se'ns ha quedat la mateixa cara que va fer la preciosa Jane Fonda en aquella delirant "Barbarella" del 1968 en la qual el malvat Duran Duran (sí, el nom del grup ve d'aquí) la va voler matar a orgasmes i la màquina (The Excessive Machine) va acabar cedint a l'ímpetu de la voluptuosa heroina.

LA HAKA QUE ELS VA PARIR

2008-11-16T19:17:00.008+01:00

L'altre dia, seguint un Irlanda-Nova Zelanda de rugbi (per TV, s'entén) vaig quedar sorprés al veure que els All Blacks executaven una Haka que no havia vist mai. A l'acabar la dansa, el comentarista va remarcar l'extrany del fet i va comentar de la manera més natural: "Han ejecutado un Kapa O Pango en lugar del tradicional Ka Mate" I tan tranquil. La curiositat se'm fotia viu, i només acabar el partit vaig llençar-me a recabar informació.

Us estalviaré referències històriques (que podeu buscar a la xarxa) i noms impronunciables d'antics herois. HA és respiració ; KA ignició. HAKA és la paraula utilitzada per anomenar la típica dansa maorí (els primers pobladors de Nova Zelanda, o sigui, aquells morenets que fan tanta por) que utilitzen diferents pobles del Pacífic per demostrar el seu poder i per intimidar al contrari, i ho fan no només en l'esport, sino en altres àmbits, com cerimònies de benvinguda, demostracions culturals o festes regionals. Com ja he dit, "no només els neozelandesos viuen del Haka", sino que altres seleccions del Pacífic com Fiji, Samoa o Tonga, també s'ho curren, en altres versions. I "no només del rugbi viu el haka", sino que altres seleccions com la de hockei herba o bàsket (els Tall Blacks) també l'utilizen per a jinyar al rival. En definitiva, que és una dansa ancestral en que "tot el cos ha de parlar" i per això, el "guerrers" a més de cantar i gesticular, es donen cops amb les mans i colpejen el terra amb els peus.

Centrem-nos amb els neozelandesos. El més típic que executen els angelets de la selecció de rugbi és el Ka Mate. Aquí teniu el primer vídeo demostració, amb el gran Tana Umaga fent de mestre de cerimònies. Per cert, veient-lo, no m'extrana que Peter Jackson volgués grabar "El senyor dels anells" a Nova Zelanda. Això és un autèntic Uruk-hai i el demés són tonteries.

Pero al 2005, arrel d'una visita de Sudàfrica, i com que venien calentets d'una derrota recent contra els Springboks, es van inventar un haka més agressiu, el ja mític Kapa O Pango, davant de la incredulitat del contrincant. Gesticulacions elevades a la màxima expressió i un gest final lleig lleig. Ells es van defensar de les acusacions dient que allò era un gest típic dintre de la mitologia maorí, i que no busquessin 3 peus al gat. Jutjeu valtros mateixos. Encara que en descàrrec seu, diré que aquests amiguets sudafricans a vegades s'ho tindrien ben merescut.

Pels ultrafrikis que tinguin curiositat per conèixer la lletra i corresponent traducció, que consultin la Wikipèdia.

Bé. Ara veureu la diferència entre aquests i uns altres que intenten fer por, amb poc èxit, em sembla. La diferència de convicció a l'hora d'executar la dansa és evident. Més que res perque el rival que tenen davant té pocs motius per teme'ls. Fixeu-vos com un conegut de tots nosaltres fot un careto tot preguntant-se si s'estan enfotent d'ells o què està passant realment.

Continuem. Ara mostraré diferents maneres d'afrontar aquesta provocació.

i) Amb una arrogància típicament gavatxa. La "grandeur" que diuen.

ii) Amb una hostilitat típicament irlandesa. Robant l'espai vital i necessari. Tirant l'alè de cervesa Guiness (aiii els tòpics)

iii) Amb la patxorra típicament transaplina. El més lògic és que s'estiguin amagant les agulles i xinxetes a les mànigues. No "saben ni na", els azzurri. Amb aquesta falta de consideració, els de negre es veu que van empipar-se i el partit va acabar 14-76. Jugaben a Roma. Avís: la grabació és extremadament pirata.

iv) Contrahakean. Només es permet fer-ho a germans de sang (tots són cosins):

v) Amb motius varonils més que convincents.

No us podeu imaginar el "peaço" transferència que m'ha fet Mr. Lawson.

McALLISTER, TOCA UNA ALTRA VEGADA LA GAITA!!!

LA REVOLUCIÓ

2008-11-13T16:10:00.004+01:00

A la meva habitació el llit era aquí, l'armari allí i la taula al mig.

Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l'armari aquí.

Durant un temps la novetat em va anima. Però l'avorriment va acabar tornant.

Vaig arribar a la conclusió que l'origen de l'avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable.

Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resulat va ser inconformista.

La novetat em va torna a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida.

Però al cap d'un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l'armari al mig.

Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d'una habitació és més que inconformista. És avantguardista.

Però al cap d'un cert temps... Ah, si no fos per aquest "un cert temps". Per ser breu, l'armari al mig també va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària.

Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d'uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s'han de traspassar aquests límits. Quan amb l'inconformisme no n'hi ha prou, quan l'avantguarda és ineficaç, s'ha de fer una revolució.

Vaig decidir dormir dins l'armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida.

Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada "un cert temps" també es va mostrar omnipotent. Al cap d'un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi -és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d'aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps.

De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l'armari i em vaig ficar al llit.

Vaig dormir tres dies i tres nits d'una tirada. Després vaig posar l'armari acostat a la paret i la taula al mig, perquè l'armari al mig em molestava.

Ara el llit és un altre cop aquí, l'armari allí i la taula al mig. I quan l'avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

SLAWOMIR MROZEK

Ja feia temps que el Carles Sabater (el nostre secretari a la colla) m'apretava perque llegís a Mrozek. I un dia... PAM. Se'm presenta amb un exemplar de "La vida difícil" (recull de contes/relats/monuments d'aquest autèntic escriptor de culte) i em va dir que prengués especial atenció a aquest relat que us he reproduït. Gràcies Carles. Aquí tens el meu particular homenatge a tu i per extensió a tota la família Sabater. Ells, que tan han aportat a la colla i que tan malament ho van passar durant les passades festes de Sta. Tecla.

I perque per mi està clar. Les germanes Sabater (l'Aix i la Carla) han protagonitzat la última revolució castellera viscuda a Sta. Anna. I no busqueu cap més metàfora. Res no s'ha acabat.

DE L'ESTIUET A LA DECADÈNCIA

2008-11-05T19:26:00.010+01:00

Encara que no ho sembli, encara és temps de festes majors. Diuen que per aquestes dates, el clima ens dóna una treva per disfrutar d'uns dies d'esbarjo abans del "rigurós" hivern. Arriba l'Estiuet de St. Martí i amb ell la festa major d'Altafulla del dia 11 de novembre (també és festa a El Morell)

Sé que molts pensaran que aquests altafullencs són folls per montar la festa gran a l'hivern, o quasi. Vist des del punt de vista més hedonista de la festa, el que implica riuades de gent, música al carrer i destapament massiu d'ampolles de cava, és veritat que no pot funcionar de cap de les maneres. Vist des del punt de vista d'un altafullenc de la meva generació o anterior, sabem que és una altra cosa, o ho era.

Durant finals dels 70 i tots els 80, Altafulla, un poble amb poc més de 1000 habitants, es pot dir que va crear la seva pròpia Arcàdia amb una activitat cultural i associativa poc comú per una vila de les seves dimensions. Va ser durant aquella època que St. Martí va esdevenir una festa esperada per tothom (els vilatans, s'entén) i amb un encant especial. Sí, feia fred i no venia ningú de fora, pero tot el poble s'hi abocava i el clima d'aquells dies de novembre era particular. Penso, com no, que els Castellers d'Altafulla van tenir molta importància, ja que va ser l'entitat que aglutinava a més gent, i els capdavanters de la mateixa van ser després molts dels impulsors d'altres activitats. Evidentment, tota vivència passada es tendeix a mitificar (no se us ocurreixi mai revisar el Mazinger Z o l'Orzowei) pero tothom al poble té certa morrinya d'aquells anys.

Ara, la festa, ja fa anys que tendeix a la decadència. Aquí teniu el vergonyós i tristíssim programa-panorama. Tenim iniciatives força bones com la recuperació (molt exitosa, per cert) del ball de bastons i la creació de bestiari amb el "gat" i el projecte del "mosquit" (veieu com d'humor no ens falta, torrerus?) El pregó s'ha reconvertit encertadament en un "remember" d'algun vilatà de peu (enlloc del típic famosillo com és tradició a d'altres pobles), pero la multitudinària i divertida baixada de trastos ja ha desaparegurt del mapa incomprensiblement. Per altra banda, tenim veritables monuments intocables que han de romandre inalterables al llarg dels temps, com l'esmorzar de l'arengada o el pilar per les escales (les de la foto) Sabieu que els Xiquets de Valls, quan venien al s. XIX, ja el pujaven? Vale, i a part d'això...

Potser el que diré ara ja entra dins la part més política (i vaig promete'm no parlar mai de política en aquest blog, i seré "soft") pero tota la porrada de calers que s'aboquen a l'estiu per fer contents als turistes (la majoria poc agraïts), s'haurien de mirar de distribuir i fer una festa major més lluida, i ja que sembla que s'estigui perdent l'identitat de poble d'altres èpoques, potser es podria fer més atractiva pels de fora. Segurament hagués ajudat a que els Castellers d'Alafulla (amb web nova) trobessin alguna colla per acompanyar-los en la diada del diumenge 9, per exemple. No tinc brillants idees, pero crec que de poc servirien dabant una comissió de festes amb una àmplia majoria de partidaris de fer actes més adhients a l'estil d'unes festes d'indrets tipus Salou o Cunit (amb tot el respecte cap aquestes poblacions, pero indubtablement, d'un altre tarannà)

Esperem, al menys, que els diables es despatxin ben a gust amb qui toca, en els seus "versots-repàs anual". Com diu la diablesa, estem parlant "del poble merdós del meu amic Sant Martí", (és així, Jordi-diablesa de diableses?) pel bo i pel dolent. I també esperem que els Castellers d'Altafulla aconsegueixin la millor diada desde l'any 1989 (dia de la inauguració del monument del pilar de 8, i última actuació abans de cesar l'activitat) El reinici va ser al 1996 i fins llavors no s'havia plantejat aquest programa (el mateix que aquell lunyà dia de novembre de l'any 89): 3d7, 4d7, 2d6 i pilard5. Podria ser el començament d'una bonica història, pero de moment han de passar aquesta prova.

Ho veurem, amb espectació o sense, amb ambient o no, amb estiuet o fred que pela. És una qüestió de patriotisme.

AQUEST ANY HAVIA DE SER DIFERENT...

2008-11-02T22:42:00.018+01:00

O sigui, les meves conclusions d'una temporada que ja és història a Sta. Anna.

Primer de tot, no vull que ningú se m'espanti i que pensi que la meva il·lusió era atacar aquest castell que es comença a dibuixar aquí a l'esquerra (que potser també, pero molt potser) És una foto al·legòrica que penso jo que capta el salt de qualitat que es volia donar. Segon de tot, anem per feina.

Voleu dir que la cosa no es va començar a torçar aquella tarda de juliol en que el món semblava acabar-se a Altafulla i rodalies? Perque aquell dia, ningú sabrà mai com ens hagués anat, pero tot estava de cara per poder acabar amb la malastrugansa a l'hora d'afrontar el 2d8f fora de Tarragona i les seves festes grans. Aquell aiguat estival ens va fer anar de corcoll per provar el castell a Maria Cristina o Pallaresos (debat intens, aquest, durant 15 dies...), i com que segurament cap dels dies no era propici, va passar el que va passar: l'inici d'una relació més aviat escabrosa amb el 2d8f. Dels 3 dososde8 carregats, un (Maria Cristina) jo l'hagués tirat una setmana més tard (i no és a "toru" passat) , l'altre (La Torre) no tinc res a dir i penso que s'havia de tirar, i el del Concurs hauria anat millor a 2ª ronda i amb els nervis més templats. N'hem descarregat 2 més, pero el balanç és més aviat negatiu. Penso que aquesta estructura necessita ser replantejada, i ara per ara no m'imagino quina pot ser la millor solució i sóc conscient que per naltros ara es tracta de l'estructura més complicada de posar-hi mà.

De cara el 18 d'agost, els Xiquets de Tarragona no se si prenem més orxata, pantomàquet o amfetamines, pero la veritat es que St. Magí desde fa uns anys ens posa a cent...tontus. I aquest any la tècnica va apretat com mai i s'ha assolit algo molt gran...hitòric...per ser recordat pels anys dels anys. En càrrec meu, diré que jo, que sóc el pessimisme a ratlles (tal com em defineixen els meus amics de la colla) no ho vaig veure mai gaire clar sabedor dels problemes que hem tingut sempre per lligar el 2d8f aquell dia, pero tots hi vam anar, la Jove ens va donar més Red Bull, i matxada. Semblava que enguany podiem explotar com déu mana aquesta estructura amb la qual tan pit traiem. Feiem números i se'n sortien 4 de possibles comptant el que acabavem de descarregar. Jo, com que sóc el pessimisme a ratlles, pensava: voleu dir...voleu dir? Al final, tothom sap què ha passat. No és un castell que hem perdut, però els dos últims 3d8 segurament han sigut els pitjors desde que el fem amb aquesta alineació. No és un castell que ens haguem de replantejar, pero com diria aquell...ALERTA.

I pel que fa al 4... Ai el 4. El 4d8 de Mª Cristina es diu en veu baixa que és un dels millors que ha fet la colla en la seva història, tan per execució com per concepció, i allò ens havia d'esperonar per afrontar reptes superiors, pero el 4d8 tan maco es va espatllar per Sta. Tecla i hem tornat a aquell "camina i revienta" que han caracteritzat de sempre els 4d8 matalassers. Tampoc és un castell que ens haguessim de replantejar de cara a l'any vinent, ja que la base d'aquest any penso que és bona, pero sí cal un treball de mentalització sobre el fet de que per naltros sempre ha sigut un castell incòmode, poc atractiu, per omplir, per acabar bé, per complir expedient... Si ens sobreposem a això, EL FARIEM AMB LA POLLA.

Més coses, que avui em trobo embalat. Tinc la sensació que el 5d8 és un castell massa temut. O de repent ens oblidem d'ell. O perque no som gent, o perque falta alguna peça, o perque no posem fil a l'agulla... i després sempre acabem trobant una solució o altra. Pero no hi anem. No hem fet servir cap solució al setembre que no poguessim trobar al juliol o agost. Sóc molt pesadet pel que fa a aquest castell. Amb els qui parlo més ja ho saben, i quan parlo del 5d8 tremolen, pero es que estic tant segur que aquest castell ens faria creixer tant... Aquest no el podem fer amb la polla, pero sí que som una colla ideal per aquest castell. ENS CRIDA I PASSEM D'ELL!!!

I amb el tema del pilar s'ha de posar fil a l'agulla d'una vegada per totes. Hi ha gent que en sap molt de castells, que diu que què és això de no assajar el pilar... No s'assaja el 2 o el 4? Doncs el pilar ha de ser una estructura més en cartera. La cirereta del pastís que pot fet il·lusionar a molts tarragonins (i rodalies) potencials matalassers. Això del pilar, el cap de colla ho ha de tractar, pero, amb delicadesa. Escollir els pilaners no es pot basar només en aspectes tècnics. Els tècnics són els més importants, pero ull. Els pilaners, penso jo, han de tenir una visió de colla equiparable a la resta dels mortals... "y hasta aquí puedo leer". Un pilar nou vol dir obrir una nova etapa, i si ja està oberta, doncs donar-li molt més bombo.

De bo podem destacar que cada vegada tenim més assajos de qualitat, i és així perque hem trobat aquell punt en que els folres no ens dominen, sino al revés, encara que siguem poca gent. En un altre sèrie de coses, socialment i en l'apartat d'activitats més concretament, la veritat és que es nota que hi ha un grup abocant idees i portant-les a terme d'una manera molt encertada. Hi ha qui pensa que no està servint de gran cosa... jo crec que l'any que ve ja començarem a recollir els fruits d'aquesta feina ben feta. Segur que hi tornarem, amb més i millor. I de dolent? La secció-samarretes cal una revisió. És molt subjectiu, pero si no ho dic revento: la samarreta blanca amb mànigues vermelles, lletres vermelles i TAQUES GRISES és d'estètica més que dubtosa. Per gustos, colors, es clar. Pero ara parlem (mania tinc de parlar en segona persona del plural) de les coses dolentes dolentes de veritat.

Cal dir que hem tingut dues fieres menjant-se els mocs allà sentats durant 6 mesos mentre la Xarli ho acaparava tot, tot i tot? Decidir que pujarà Sutanu enlloc de Menguanu o que el 2d8f anirà en primera ronda, són decissions criticables pero respectables, i un error en aquest aspecte entra dintre del joc, pero no ser previsor en el tema de la canalla penso que és molt més greu. La situació castellera durant aquells dies (a part de la situació emocional per la caiguda i les seves repercussions) va ser molt dura per tots perque voliem volar pero ens havien tallat les ales. La sensació va ser d'opressió... molt extrany d'explicar. Penso que en una colla del nostre nivell, allò va ser un fet totalment inaudit. Una experiència irrepetible, no companys? I al Concurs es va viure una prolongació de Sta. Tecla, amb la tècnica sobrepassada pels esdeveniments (els de 15 dies enrrere i els del mateix dia) Tothom molt nerviós, pero uns no ho poden estar tant.

Per últim, m'agradaria recordar Premià. Hem de posar remei urgentment al fet de que sortir a més de 20 km. de Tarragona s'està convertint en un drama de dimensions lacrimògenament espectaculars. Aquest any ha sigut Premià, l'any passat Lleida i el que ve St. Joan de les Abadeses. Ens posem les piles? No agafem sortides? Hi tornem i d'aquí poc ja no ens voldrà ningú? Com a TOP TEN's fallem motíssim en aquest aspecte. Com tornaria a dir aquell...ALERTA.

En definitiva. L'escenari ens era molt propici. Les il·lusions màximes. La feina semblava bona i estavem convençuts. Es va descuidar un aspecte crucial. Llei de Murphy. Pero al senyor Murphy li vam posar fàcil. EJACULACIÓ PRECOÇ o COITUS INTERRUPTUS. Gràcies a déu tots dos fenòmens tenen remei... diuen. Si "uns" (aquells) necessiten "treball i concentració", naltros, una mica més de senderi. Amb una miqueta més, el que hagués canviat tot.

A servir pel que faci falta.

PER SAECULA SAECULORUM...AMEN

STAT CRUX DUM VOLTIVUR ORBIS

2008-10-27T12:26:00.007+01:00

Va de monjos. D'ascetes abocats a trobar l'elixir de l'eterna joventut o de la vida eterna. De misteriosos homes encapotats amb les seves caputxes, per amagar en la més abisal profunditat dels cervells cartoixans fórmules secretes ancestrals. Molt més ancestral que el pendó que "tan gràcilment" presideix la nostra decimonònica sala d'actes. Són pares cartoixans que treballen en el més absolut aïllament per preservar aquest secret que tota Tarragona i rodalies "mataria" per descobrir. Es veu que el Chartreuse només el fabriquen 2 PARES (com els shaolin de l'imatge) Pares (podem fer càbales amb els noms...jo aposto per Olegario i Malaquías) que deuen ser conscients del bé universal en el qual estan incorrint i que es deuen veure empesos a resar dia i nit a Déu Nostru Senyor per haver-li's otorgat aquesta preciada virtut i privilegi (el de fer-nos més feliços a tots...no el de tancar-los per vida en una cel·la allà dalt de la montanya, més concretament a Voiron, prop de Grenoble)

Diuen que primer de tot va ser l"Elixir Vegetal de la Grande-Chartreuse" (71º i amb un tap especial perque caigui gota a gota, es clar) pero com que es veu que tamanya graduació, enlloc d'allargar la vida provocava una sobrecàrrega d'alcohol a la sang, nociva pels pobres pastors, van decidir fabricar el licor que tots naltros coneixem. Van barrejar unes 130 espècies vegetals (número raonable, tot sigui dit) i va sortir de color verd, i a més, ja començaven a trovar-li una graduació més pertinent (55º) Alhora en van fer un altre que va ajudar definitivament a arreglar el ruinós compte de resultats (són pares cartoixans, no germanes de la caritat) Aquest era de color groc (40º) perque van treure una mica d'alfàbrega i van posar-hi mel per endolcir-lo. Pero es veu que els molt putes sempre n'han fet (de groc i de verd) d'envellit, amb una qualitat excepcional. És l'anomenat Chartreuse V.E.P. (sigles franceses d'Envelliment Excepcional Prolongat) Com és que no n'he vist cap, d'ampolla d'aquestes? Tarragonins...on l'amagueu?

Cap el 1900, això d'amagar secrets al poble devia estar mal vist i van haver d'emigrar... a Tarragona, allà baix a la Plaça dels Infants, fins el 1989. Durant aquesta època expansionen el negoci també a Marsella, on fan el licor sota el nom de "Tarragona" (a que no ho sabieu?) I ja està...fins que ens ho deixem perdre i llavors tots depressa i corrents a buscar el preciat líquid fabricat aquí a casa nostra, encara que l'economia familiar se'n resenteixi. Quins collons.

Com a curiositat, dir-vos que hi ha un bar a New Zealand i l'altre a SanFrancisco que es veu que són els que en venen més, o sia, que no som el cul del món chartreussià, OK? I es veu que Charles de Gaulle es pirraba pels bombons farcits de chartreusse. N'hi devia oferir a Churchill, Stalin i Roosevelt?

A PROVAR: el còctel "green-chaud", que consisteix en afegir a una taça de xocolata una mica del de color verd. Promet.

DEURES: els fanàtics del futbol que m'han animat l'anterior post, poden provar de trobar clubs verdi-grocs. Rebento les opcions òbvies del Nantes i el Norwich.

OBLIGACIONS: fer el tastet després de llegir això. Sempre hi ha alguna excusa.

Tot això ho escric perque la setmana passada van regalar-me una ampolla del groc fet a Tarragona. PA-RAU-LA.

UNA GRAN FAMÍLIA

2008-10-22T13:09:00.009+02:00

Observeu quanta saviesa desprenen aquests 2 mestres matalassers. Anys i anys d'experiència i de perfeccionar les tècniques més ancestrals, per arribar a la conclussió més definitiva i abrumadora, la qual farà que un matalàs pugui ser anomenat matalàs, i un matalasser només es consideri tal si ho porta a terme. El matalàs que fabriquin ha de ser BLANC I VERMELL (i prou) Tot matalasser ha arribat a aquesta excelència no sense haver vist abans desfilar a la nostra gràcil Negrita, i llavors sorgeix la xispa.

Aquesta excelència d'alta costura no té parangó en lo nostru moncast, pero si ens fixem en el món de l'esport (tema de rabiosa actualitat, aquesta comparativa esports-castells) sí que trobem altra gent que devia assistir a qualsevol desfilada dels gegantons negres... i llavors sorgia la xispa.

Aquí tenim clubs esportius amb aquesta inqüestionable indumentària per bandera. I que quedi ben clar que sóc conscient de la magnitut de la xarlotada, pero m'ha fet gràcia. En el païs del qual en Joan Carles n'és el cap, hi podem trobar els clàssics Atlético Madrid, Athletic Club i Sporting, a més d'altres com l'Almeria , Logroñés o Algeciras. Aquí a prop hi tenim el Girona, Vic, Tortosa, Rapitenca i Valls. A Portugal tenim un club modest anomenat Leixoes (en realitat, la o porta un cuquet com la ñ, pero es que no el trobo en el meu teclat) Seguim. Ahir el Vila-real va jugar contra els danesos de l'Aalborg. A Itàlia he trobat el Vicenza i a Holanda l'Sparta de Rotterdam. Les hordes britàniques són les que hi han trobat més gust als colors, amb clubs com el Southampton, Sunderland, Stoke City o Sheffield United. Pero del que ens hem de sentir més orgullosos, són dels campions d'Europa Estrella Roja de Belgrad (i el seu mític Petit Maracanà), el PSV (us pensaveu que me l'havia deixat en l'apartat d'Holanda???) i com no, l'Olympiacos (campions de bàsquet i de fotre soroll)

Segur que me'n deixo moltíssims, a més de que descarto fer una investigació de la resta de continents. Bueno, si voleu que us sigui sincers, m'agradaria afegir-hi a la selecció del Paraguay. Gràcies. Ara, la següent fase és que m'ajudeu a buscar-n'he més, de clubs matalasserititzats. Després vindrà tot allò d'anar pel món fent fotografies dels estadis en qüestió i comprar les samarretes oficials. Veieu com he sapigut encaminar la tonteria? PFFFFFFFFFFFF.

Ara s'ens han acabat els castells, i com diria un que coneixem molts, M'ABURRO.

L'ENCANT D'UNA NÍMFULA

2008-10-18T12:20:00.008+02:00

Després de l'assaig vaig anar a prendre una copa amb un company de colla (del qual preservaré la seva identitat, encara que no crec que faci falta) a la sala El Cau (el gran petit temple de la nit tarragonina) Allà ell va saludar a una noieta que coneixia, i quan va acabar de parlar se'm va acostar tot esparberat i em va dir: "Endevina com es diu...es diu LOLITA" Us ho juro.

Em ve a huevo per rememorar l'immortal obra de Vladimir Nabokov, obra que considero un pel sobrevalorada, encara que la temàtica sí que és brutal, i com que van empenyent els anys, molts no deixem de referenciar-la. Li vaig dir que penjaria el gran inici de l'obra al blog, perque l'ocassió s'ho mereixia. Paraula de "mosquimatalasserfrikibloguertreintanyeru".

LOLITA, llum de la meva vida, fog de les meves entranyes

Pecat meu, ànima meva.

LO-LI-TA: la punta de la llengua emprèn un viatge de tres passes desde la vora del paladar per recolzar-se, en el tercer, a la vora dels dents.

LO-LI-TA

Era LO, senzillament LO pel matí, un metra quaranta-vuit d'estatura amb peus descalzos.

Era LOLA amb pantalons.

Era DOLLY a l'escola.

Era DOLORS quan firmaba.

Pero als meus braços era sempre LOLITA.

I això no és crapulisme ni depravació. És literatura, cony!!!

TXIN TXIN

2008-10-16T22:07:00.005+02:00

Potinegant pel IuTub he trobat aquesta peça que m'ha recordat un dels millors momentassos que he passat seguint una retransmissió esportiva.

Ara farà 9 anys d'aquest partit de les semifinals del mundial de rugbi de 1999. El marc va ser el temple del rugbi anglès, o sia, Twickenham, i el match (Nova Zelanda-França) havia de ser un passeig pels totpoderosos "allblacks" i favorits pel títol. A la mitja part el resultat era de 24-10 favorable als de negre, amb un Jonah Lomu (nº 11) atropellant, qual rinoceront desbocat, a tot francès que s'atrevís a posar-se per davant, ben acompanyat per l'apertura Andrew Mehrtens i l'altra espectacular ala Tana Umaga (nº 14) Pero després del descans va aparèixer aquella genialitat francesa que es remonta als anys 80 amb aquell cèlebre "rugby champagne", i encapçalats per un inspiradíssim apertura i organitzador Chistophe Lamaison (nº 10) va fer anar de corcoll als de negre amb les seves patades, i només va faltar la puntilla dels rapidíssims ales Chrisphe Dominici (nº 11) i Philippe Bernat-Salles (nº 14 anomenat també "la guineu platejada) Al final, 43-31 per una França que pagaria uns dies més tard aquest desgast físic perdent la final contra Austràlia.

Perdoneu pero es que m'ha fet molta il·lusió reviure aquella emocionant tarda. Encara recordo els crits de l'Ernest Riveras, que va ser el que va retransmetre aquell històric partit. Es diu que potser és el millor patir de la història del rugbi. Que ho sigui o no, m'és ben igual.

Quins temps aquells...Jo, al 1999 entrava a la colla...Segur que el partit va ser en dissabte i després vaig sortir fins tard...molt tard.

ON VAIG DIR ADEU, ARA DIC ANDREU (TRADUCCIÓ TOTALMENT LLIURE I PARTICULAR DE LA DITA CASTELLANA AQUELLA)

2008-10-12T13:44:00.010+02:00

Toca megamiscel·lània "no només de ratlles".

Dissabte vam anar al Lliure a veure l'obra de teatre "Rock'n roll" del Tom Stoppard dirigida per l'Àlex Rigola. L'obra transcorre desde el 64 durant la Primavera de Praga fins al 90 amb el desmembrament del comunisme. Ens trobem amb un text d'un alt (altíssim i sessut contingut polític) on es tracta principalment el desmoronament d'uns ideals polítics (el marxisme) que pateixen els 2 principals protagonistes (immens Lluis Marco) Pero sobre tot, es tracta de la caiguda de mites, i a part del comunisme, ens trobem amb la figura de Syd Barret (primer líder dels Pink Floyd) el qual ha de deixar la banda totalment desequilibrat pel consum massiu de substàncies psicotròpiques. Per una part, un mestre de Cambridge amb uns elevats ideals comunistes (tot un Quixot al seu país, el gran Lluis Marco) i el seu alumne txec que torna a Praga després dels famosos fets (un autèntic mitòman dels grups de rock d'aquella època), que pateixen l'estricte control de les autoritats comunistes, i per l'altra part, la filla del profe (ex-hippie i ara mare sense ofici ni benefici) que 20 anys més tard es retroba al seu estimat Syd Barret (a finals dels 60, objecte del dessig de jovent o no, de l'època) totalment demacrat pel carrer. Com ja he dit, el text és difícil, a vegades duríssim per l'enteniment, pero no ens enganyem, la posada en escena és fascinant, moderníssima, trencadora, amb uns cops d'efecte d'allò més sorprenents, amb una música molt resultona...diguem-li "molona" (la Velvet, Pink Floyd, els Stones...) I les interpretacions són...perfectes, amb actors coneguts per tots (per allò de les telenoveles de La Teva La Nostra La De Tots) Per tant, txungo material pels pobres mortals com jo amb un coeficient intelectual justet (vaig pillar bastant, no us penseu, encara que ja moments en que s'intenten analitzar les claus de la poesia de Safo, que ni us ho vull explicar, txecs) pero encantat d'haver presenciat un espectacle únic, diferent, molt autèntic. I ja que he introduit el tema de la caiguda de mites o el desmoronament d'ideals, doncs aquí ens trobem amb l'amic Carles Feiner, que no se jo si als Minyons els podriem definir com els últims comunistes romàntics del nostre móncast...no se jo si vol promoure la seva particular Primavera de Praga o Revolució de Vellut (ja n'hi ha que han parlat de "perestroika") pero al Negre crec que li ha passat igual que al professor Max, i per molt que alguns hi vegin una estratègia encoberta per revitalitzar la seva colla, està renunciant o s'està retractant de certs ideals inamovibles fa poc temps.

I si a més de tot això, se n'anem al blog de l'amic Huguet de La Torre, veurem que a ell també li trontollen certes idees immarcibles. Sembla que pot deixar d'estimar el Concurs, ell, un casteller de la zona tradicional, dels de tota la vida, amb nissaga inclosa, que sembla que ha començat el camí invers al del NegredeTerrassa. Només una petita apreciació...si encara no has patit cap brot pscicòtic, no parlis d'esquizofrènia, sius-plau. De moment estàs salvat. Esperem aconteixements d'aquí a 2 o 4 anys i llavors serà el emoment de treure conclussions més definitòries d'aquest nou Concurs que ens volen vendre. Tot progrés comporta uns riscos (o danys col·laterals, que queda més actual)

I per acabar-ho d'adobar, ens trobem amb un servidor, també de la zona tradicional, amb una visió força competitiva de l'assumpte, sempre amb moltes ganes d'anar a la batalla...resulta que pensant-hi molt, ara trobo encertat que els meus jefes renunciessin al 3d9f a 3ª ronda del Concurs (la qual cosa no vol dir que eximeixi de tots els pecats a la nostra tècnica) Igual que vaig sorprendre'm primer i entendre després perquè els nostres estimats-odiats amics d'allà baix van renunciar al 4d9f i a una actuació que podia ser històrica.

Al final pero, fins i tot el capitalisme comença a trontollar... i penso jo... no són els CastellersdeVilafranca el paradigma del capitalisme salvatge en aquest nostre móncast, tal com van mostrar-nos aquell 5 d'O amb tota aquella parafernàlia digna d'una Superbowl? Aquella gran tarda a El Catllar es va veure a un conegut membre dels verds, després del 3d8ambl'agullagirada, cridant desquiciadament "A naltros no ens guanya ningú!!!!" Amb aquest, quan aquesta asseveració quedi esmicolada, quan això aconteixi, que aconteixerà... què? Replantejament? Caiguda de mites? D'elevats ideals?

En definitiva...IT'S ONLY ROCK'N ROLL BUT I LIKE IT

CONGRATULEM-NOS, CASTELLERS

2008-10-07T13:43:00.007+02:00

Feia anys, molts anys, que esperava aquest petit (IMMENS) pas. Ha sigut obrir el PC aquest matí i fer un repàs a la resta de blogs de temàtica o de l'entorn casteller, ara que el Concurs és recent i tothom hi diu la seva. M'he trobat amb un article, el títol del qual m'ha produït una alegria (interior i controlada en tot moment) que estic segur que refrenden la majoria de companys de faixa i pantalons blancs. Al que anava, el company Carles Feiner (també conegut com el Negre de Terrassa) ha obert la caixa dels trons d'un debat que es preveu apassionant, llarg, dur...i esperançador. Ho teniu aquí

No se ara en quin estat es deu trobar aquest debat intern en el sí dels Minyons de Terrassa (no se si realment hi ha debat i ell intenta reobrir-lo) pero dubto molt que s'hagi tirat a la piscina sense haver copsat les opinions de la última i penúltima fornada de Minyons sobre aquest tema. Que un dels "gurus" d'aquesta formació, i segur que un dels que en el seu moment es devia erigir com a gran defensor i guardià de "l'anticoncursisme" del terrassencs (és una suposició) ara vulgui obrir aquest nou front, em fa pensar que allà dins tenim algun moviment a tenir en compte. Que faci aquest escrit l'honra, perque esgrimeix la seva postura i una sèrie de raons que (desenganyem-nos) sempre han sigut les raons que han servit per rebatre la postura de la colla de color malva, i al fi i al cap reconeix la posició errònia de la seva colla en aquest segle XXI.

Carles, enhorabona per la teva valenta postura. Des del sud serem molts (per no dir tots) que seguirem amb delit les evolucions d'aquest debat que només es pot acabar d'una manera, d'aquí 2, 4 o 6 anys, i aquell dia serà un dels dies més sensacionals de la història dels castells.

LA CIRERETA DEL PASTÍS

2008-10-05T21:24:00.006+02:00

Per tots els que recelavem de l'estat de forma dels Castellers de Vilafranca enguany, pels que deiem que anaven a remolc de la Vella, pels que deiem que en aquest Concurs podia haver una debacle verda... aquí tenim el regal més preciós i contundent que ens podien oferir, per esvair fantasmes. GRÀCIES I FELICITATS!!!

Després m'he donat compte que havien doblat amb escreix la puntuació de la Vella (segons), la qual cosa encara apabulla més.

Pel demés, gran ritme i a les 15:00 cap a casa, una Plaça espectacular amb una megafonia que feia por, unes colles de Valls guerrilleres pero poc efectives, uns Capgrossos que me'ls esperava més forts, La JoveTGN en la línia esperada (línia bona, tot sigui dit) Sants i Lleida de fàbula, BCN normalets i els XiquetsTGN totalment irreconeixibles en el sentit negatiu (se'n recordeu de St. Magí fa MENYS DE 2 MESOS???) Ho analitzaré quan acabem la temporada d'aquí a 2 setmanes.

I sí, també hi havia Minyons pul·lulant per l'arena. Què us pensaveu?

L'speaker a lo Lluis Canut, un pel histriònic, pero resultón.

L'afició penedesenca realment llençada.

He trobat a faltar vales de degustació cervesera, per favor, tanta Estrella Damm...

I ja estem. Continua tot. S'apropa l'hivern. Matalassers, tornem a reflexionar?

LES TÍPIQUES I MANIDES REFLEXIONS PRECONCURSILS

2008-10-02T18:27:00.014+02:00

Quan diem Concurs, volem dir:

- Prèvies, cabales, anàlisis sessuts, grans perspectives...

- Uns assajos de culló de mico. El divendres previ sembla que donin panallets i misteleta

- L'esmorza més matiner de l'any. A les 8 ja hauriem d'estar entaulats i amb el tovalló fent de pitet.

- La cercavila on els protagonistes són aquells cartellets "sixties-seventies-eighties" de fullola pintada color blanc amb lletres negres "tipus Concurs" (guinyu Word Office)

- L'entrada a plaça amb els vigilants de cada any (sí, aquells) mirant que no es coli cap intrús a l'arena, i els castellers fent de cicerone amb coneguts no castellers (buenu, o de cap colla que participi) amb la típica frase: "Tu tranquil, aquí al meu costat i ni te'l miris"

- L'acampada de les colles forànees amb la megaestesa de motxil·les al mig del coso. Imprescindible colles amb un perfil clarament motxil·lero.

- Els xiulets a les autoritats.

- La búsqueda per la grada als éssers estimats i coneguts (avui en dia ja, teléfon mòbil imprescindible)

- Dieciocho collas, dieciocho.

- Les excursions a veure l'ambient per les colles, al bar, als WC's... Ja veurem aquest any amb la plaça a mig rehabilitar.

- Els càntics dels supporters penedesencs.

- Les frenètiques rondes conjuntes, sobretot pel jurat (un dels espectacles més grans del Concurs)

- Membres dels Minyons de Terrassa passejant-se per baix amb una rialleta afable que ho diu tot: "A mi això no m'agrada...pero mira...he vingut...no tenia res més a fer"

- La impassibilitat del jurat amb el columpiament de les colles grans.

- Una de les imatges més típiques i curioses del Concurs és: veure com una colla està aixecant el seu castell i de repent passen per davant teu, tot fletxats, 2 membres d'aquesta colla que s'havien extraviat voluntàriament tot avergonyits, mentre els demés els senyalem inquisitòriament (no entenc perquè no s'amaguen del tot, no?)

- Càlculs de possibilitats i canvis d'estratègies a partir de la tercera ronda (em consta que això ja només ho fan les 4 primeres colles i com no "TGN on fire") ULL AMB EL WALKIE-TALKIE. És un espectacle sentir com fan la puta ramoneta.

- Avís de l'speaker: "Atenció, s'ha perdut una nena de nom Antonieta Masferrer, els pares o familiars, que es presentin a la porta d'entrada, sius-plau"

- Els de BCN buscant a un membre imprescindible del tronc, mentre el pajaru s'està fotent l'alòs tles delicias al xino del costat.

- Més Minyons de Terrassa que van apareixent. "Mira...passava per aquí..."

- 5ª ronda. La fan servir alguna colla que ha pillat molt i ho necessita, la Vella, i "TGN on fire".

- O sigui, anunci de castell "nunca visto ni imaginado jamàs" per la Vella i tothom amb les mans al cap fent "UAAAAAAAALA" Pero tot i el castanyot que això implica, riem i prenem posicions.

- Quan s'acaba, esbufecs, hagi anat bé o malament. NO FALLA

- La gana que apreta. Pots acabar dinant, dinant-berenant o ajeure't al sofà.

- Diumenge vespre i dilluns, taules de puntuacions complertes, més anàlisi sessuts, grans perspectives incomplertes...Es tanca el cercle.

- Aquest any...hi haurà cagarro davant del local dels Xicots?

- Ves, això que duri taaaaaaant....no pot seeer.... ho hauriem de mirar de cara al pròxim...

- El Jordi i la Leyre ja se'n poden anar al Canadà. Salut!!!

- I el que em deixo. Pero ja està, els castells continuen.

Minyons, heu txalat? A que és dantesc? Tranquils, d'aquí 2 anys ho tornareu a provar a veure si canvia. El curiós del cas és que fa dècades que és igual. Ja ho diuen, que l'home és l'únic animal que ensopega 2 vegades amb la mateixa pedra (Ho sento no m'he pogut aguantar, home ja)

En el fons, tot són tòpics. Ha sigut fàcil fer aquest escrit.

ADÉU, LLAMPEC

2008-09-28T22:39:00.011+02:00

Aquí el meu humil homenatge, en aquesta instantània que capta el precís moment en que Eddie "Llampec" Felson i Minnessota Fats (el Gordo de Minnesota) comencen la definitiva partida que tanca la magninininifica "El buscavidas". Anys més tard, Eddie Felson seria el mestre i després rival d'un jove interpretat per Tom Cruise a "El color del dinero".

A "el buscavidas" vaig trobar aquest monstre anomenat PAUL NEWMAN en plenes facultats: atormentat , perdedor, alcoholitzat, autodestructiu, trampós... pero quin encant, quina patxorra... en definitiva... QUÈ CABRON!!!

COMO ESTAN USTEDEEEEEES

2008-09-25T13:12:00.010+02:00

Ja feia temps que volia treure aquest tema. Molts pensaran que és un tema delicat, que a TGN n'estan molt, d'això, que és una cosa molt nostra (casi casi podria sortir en una falca de RTT LO NUESTRO) Que li dono més importància jo que la que realment té. Que la gent ho demana. Bufffffff...

Suposo que alguns ja haureu endevinat que el tema és: PILANETS DE LA MERCÈ. TATXAAAAAAAAN. PASEN Y VEAN, SEÑORAS Y SEÑORES, NIÑOS Y NIÑAS. EL GRAN ESPECTÁCULO ANUAL DEL DIA 24.

Els pilanets en sí no són una manifestació criticable, la veritat. La dimensió que han pres, doncs sí que és criticable. Les actituts de molts castellers, també. Respecto els sentiments de molta gent que els hi van inculcar que allò era el màxim i l'essència pura de la tarragona castellera, pero que no ens facin arrossegar a tots els membres de la colla cap aquest histerisme col·lectiu que durant deu minuts ens ha deinvaïr sí o sí o també. Això d'anar fins al balcó de l'Ajuntament encara que et caigui, amb molts companys de colla consternats posant-te les mans a l'ombro com a mostra de suport, a l'igual que el nombrississíssim públic (la mare que els va parir) aplaudint-t'he tot insinuant "va, que d'aquesta en sortireu", és d'acudit. Txecs, és algo que s'ha de fer i s'ha de preparar (estem d'acord en que la majoria d'aquests assajos fan nosa?) i que tots tenim en ment que s'ha de fer el possible per que arribi a bon port, pero ja està. Emocionalment NO POT AFECTAR (tant)

Que s'hagi fet un especial Quartsde9 en directe per veure baixar els pilars, ho veig més com una "freakada" simpàtica o una retransmissió curiosa i diferent destinada als castellers i afeccionats que no ho hagin vist mai. De qui és la culpa d'aquesta desmesurada repercussió i concentració multitudinària? Perquè hi ha el quadruple de gent aquest dia de la Mercè que el dia de Sta. Tecla (per dir alguna quantitat, encara que tampoc em sorprendria que n'hi hagués 15 vegades més)? Això no fa emprenyar, companys? Per mi no ha sigut mai cap garantia de res el fet de que hi vagi molta gent. El Gran Hermano sempre ha sigut un dels espais amb més audiència, el David Bisbal està forrat perque una porrada de gent compra els seus discs i el va a veure en concert com fa giragonses i mou gràcilment l'escarola que porta al cap... si donguessin crispetes i globos pels nens, encara vindria més gent, per la Mercè... Començo a dubtar ja de quin sentit té fer castells aquell dia. Pilanet i cap a casa (buenu, cap a fer el vermutillu, que no tinc perquè negar-ho, és un dels millors de l'any)

SOBRETOT, PELS PRÒXIMS ANYS, UNA MIQUETA DE PER FAVOR

PETITS PERO VALENTS

2008-09-17T13:16:00.009+02:00

El passat 7 de setembre, els Xiquets de Tarragona vam actuar per enèssima vegada a Torredembarra per Sta. Rosalia (com no podia ser d'una altra manera) i al Salvador Cañellas (històric casteller dels Nois) li van fer arribar un ramet d'alfàbrega (no se si casualment o fet espressament) i ell s'ho va fer venir bé per fer una mica de conya marinera amb els altafullencs que formem part dels Xiquets de TGN (en aquella diada, els agraciats vam ser el Jordi Andreu, el Pruden i servidor) Ens va oferir una mica d'alfàbrega per espantar els mosquits. Va estar bé.

Pels que no sabeu de que va el tema, només dir-vos que històricament (encara que són coses que es van perdent) als veins de La Torre se'ls han anomenat escarabats i ells a naltros mosquitaires. Pel que sembla, tot això ve perque a Baix a Mar d'Altafulla hi havia uns aiguamolls on abundaven els mosquits, i la magnífica platja de la Torre estava plagada d'escarabats. Buenu.

Això ve a cuentu perque sembla que últimament s'intueix un recrudiment de les hostilitats (permeteu-me el símil bel·licista) entre les 2 colles veïnes. CASTELLERS D'ALTAFULLA I NOIS DE LA TORRE. Una rivalitat que no passava pel seu millor moment, potser perque les 2 colles no anaven a la par pel que fa a resultats, o perque ara una o ara l'altre passaven per mals moments... i segurament ha fet falta algun factor extern com a guspira per encendre la flama de la superació, sempre alentada pels moviments del teu rival. Altafulla ja venia de l'any passat amb algun castell de 7 i tota la gamma de 6 complerta, amb una certa ventatje respecte els veïns. Els Nois van escollir enguany com a nou cap de colla al Jordi Cañellas mostrant una "cara nova" al capdavant i pel que sembla la jugada va funcionar recuperant una mica d'ambient. En canvi, els liles donaven un pas en fals, fent marxa enrere el cap de colla sorgit a començaments d'any i recuperant els capos de sempre. Sembla pero, que ho van solucionar prou bé. Arribat aquest punt de la temporada, ens trobem amb les 2 colles empatades en tot (rànkings a banda on potser prima la diferència de nombre d'actuacions i on falta clarament l'actuació-diluvi universal del juliol a Altafulla) 3d7, 2d6, pilar de 5, 5d6... (que els Nois no facin 3d6ps ho trobo anecdòtic) Veurem com acaba la temporada, on Altafulla per St. Martí i Nois per Tots Sants acabaran de decantar la balança cap el seu costat, o es reafirmarà la igualtat imperant.

Com ja us heu donat compte, m'he reservat les valoracions corresponents, encara que és obvi cap on tiro jo. Cadascú que observi i extregui les seves pròpies conclusions. El que sí que espero és que comencin l'any que ve amb molta feina feta i ens brindin un 2009 calent al Baix Gaià. Tots hi surtirem guanyant.

"ENCANTATS" AMB LA SITUACIÓ

2008-08-25T19:18:00.002+02:00

KAME HAME HAAAAAAAA!!!!!!

2008-08-20T08:20:00.014+02:00

El superguerrer de l'espai que supera la força del superguerrer ho té clar:"El 3, nanos, el 3. És el que em dóna el poder"

Per poder el que vam mostrar ahir a la nostrissíssima Plaça de les Cols. Poder de convocatòria amb més camises que qualsevol altre dia en molts anys, poder de seducció a l'hora d'arreplegar gent per acabar d'arrodonir la pinya, poder d'execució en els 3 castells, i poder absolutista refrendant la supremacia dintre el panorama tarragoní.

Són molts els moments, frases i imatges a rememorar.

Primer, l'intent de la Jove, on es va constatar aquest mal endèmic que pateix la nostra estimada colla de la camisa lila: matalasseritis. Que sortissin d'aquest castell em va transportar a la primera ronda de la Santa Tecla passada on van anar del mateix pal. O sigui, havien de fer-lo abans que naltros... I la meva sorpresa dabant el fluixíssim intent, amb molt pocs galons al castell que donessin una mica de serenor...

Després, el nostre castell estrella, correcte en la pujada i agònic en la descarregada. Molts ho sabeu, pero pels que hereu sota, us informo que al folre va haver-hi moments de pànic i vam fer servir expressions poc amables. Pero buenu, hem trencat una altra barrera. Aquesta jovenalla que ens espitja i que és la clau del subidon matalasser de l'últim any, té aturador?

I el millor de tot, entre el nostre 4d8 i el final de l'actuació de les altres, totalment relaxats i riallers... Aquella hora aprox. ha sigut el millor moment casteller des que porto la camisa a ratlles. Molts em comentaven, que a part de l'èxit pròpiament dit, estaven d'aquella manera perque haviem tornat a la Jove la clatellada del 3d8 descarregat al 1990 (18 ANYS LADIES AND GENTLEMEN) Estem reescribint la història castellera de la ciutat, aquella mateixa història que va protagonitzar la Jove a meitats dels 90 pero que no van saber gestionar, com s'ha demostrat al llarg dels anys? ULL!!!

Una frase que defineix potser la nostra colla i el que representa St Magí i aquesta fita històrica, me la va dir el Quico: "Fa 44 St. Magí's que faig castells i ja pensava que això no ho podia fer mai. No us imagineu les ganes que tenia" Sí que ens ho imaginem. Felicitas a tu i a tots. Me'n vaig uns dies a la fresca. Per Sta. Rosalia hi tornem, PER NO PARAR!!!

PD: el Roger va insinuar-me un "change" com a divertimento. Era l'eufòria... o de veritat que puc profanar el teu blog???

I HAVE A DREAM!!!

2008-08-18T09:01:00.003+02:00

COMENÇO VACANCES...

2008-08-08T20:00:00.008+02:00

M'afeitaré i veuré com durant tot el mes em va creixent la barba.

Els gin-tonics tornaràn a tenir el refotut i insuperable gust de tenen els gin-tonics quan ets de vacances. Cambrera, un altre sius-plau!!!

Passejaré al capvespre per la platja de Tamarit amb la gossa, descalç per la voreta i tot tararejant "God only knows" dels Beach Boys.

Viuré amb passió el concurs olímpic de doma clàssica.

S'acosta St. Magí i l'esmorzar, els assajos, les verbenes, les trencades de cap corresponents...

Em banyaré al migdia i em fotré la cervesa i els musclos amb romesco amb la sal enganxada a la pell.

No contestaré als números desconeguts intentant evitar clients que es creuen amb el dret de robar-te una merescuda treba. Alguns números coneguts també deixaré que truquin i truquin i truquin. Qüestió de nas.

Els diumenges a la nit m'adormiré tard...molt tard.

M'ho passaré bé avorrint-me.

Esciuré més al blog (JA VOREM)

Miraré westerns tot lluitant contra la migdiada.

Faré l'enessima intentona amb l'Ulisses de James Joyce.

No aniré a La Bisbal. L'any passat tampoc i em va anar bé.

Què fàcil és posar-se el banyador, la samarreta i les xancles.

Intentaré entendre les últimes películes de David Lynch.

Ordenaré el despatxet (JAJAJA)

Ens aixecarem per veure la Berta competir a l'estadi olímpic.

Miraré el primer partit de la lliga francesa (duraré un quart d'hora)

De St. Magí a Sta. Rosalia no aniré per la colla tot preparant la "volata" de setembre.

Conduiré escoltant les cançonetes de ma filla.

Quan s'adormi, repasaré les últimes descarregades de l'emule: Portishead, Micah P. Hinson, Spiritualized, Sr. Chinarro, Nick Cave, Burial...(NENS, COSA SÈRIA)

El local de Sta. Anna s'omplirà de curiosos.

Tornaré a revisar Blade Runner.

Els grills que canten de nit em relaxaran molt més. Us ho asseguro.

Improvisaré.

Faré cues al St. Francesc per comprar pollastre a l'ast.

Marxarem i prendrem màniga llarga per les nits fresques, a banda de tot l'absolutament necessari per passar un any fora quan només serà una setmana...

Tot això fa estiu, com dirien els nostres ancestros.

Espararé pacientment a que el Vicenç Laiz contesti algun post.

No faré ni una cinquena part del que tinc pensat fer.

Quan s'acabi, pensaré...sempre ens quedarà Sta. Tecla.

CITIUS, ALTIUS, FORTIUS

2008-07-29T18:47:00.007+02:00

Ja ho ha tornat a fer. La Berta Castells, la Berta per tothom, la Pitu per la meva dona Íngrid/la seva germana gran, la Bekkkka per ma filla/la seva neboda numer one...doncs la meva cunyi Berta tornarà a competir en uns Jocs Olímpics després d'haver estat fa 4 anys a Atenes. Hi ha hagut una mica de suspens perque al no tenir la mínima A, depenia del criteri/gustos/manies/ganes del gran capo Odriozola. Pero ara ja està fet.

D'aquí poc començaran a arribar l'acreditació i les caixes amb tota l'equipació olímpica indispensable (a més de les prendes purament esportiva, hi podem destacar el tratje al més pur estil escola d'Opus Dei, les sabates de mig tacó i el barret, tot per la inauguració i cloenda) Després arribarà la competició on passar a la final olímpica ja són "figues d'un altre paner" (en jerga Rogerística-Matalasseritisca seria "figues from another paner"), més que res perque el nivell és escandalosament alt, i quan dic escandalosament em refereixo als escàndols que cada vegada esquitxen més la modalitat del llançament de martell amb moltes topwoman ausents per doping. Ho sento, pero jo que se el físic que te la Berta, i el que entrena, puc admetre que n'hi ha moltes amb millor tècnica que et poden llençar 3, 4 o 5 metres...pero quasi 10 metres NO POT SER!!!! La Berta ha estat subcampiona del món juvenil i bronze en dos europeus juniors (a més dels 6 títols de campiona d'Ejpañia i els 11 records estatals) i a partir d'aquí, van començar a passar-li davant d'una manera estratosfèrica i sospitosa, tota una legió de ruses, bielorusses, ucraïneses, cubanes, xineses, etc... que fa esgarrifar. No m'ho crec.

Un altre cosa ja serà passada la competició, la millor part de tot això, que és la convivència amb els demés cracks en la Vila Olímpica. Una autèntica voràgine, tot de cosos joves i lluents en l'esplendor de la vida, disposats a no perdre cap oportunitat d'interrelacionarse (no em malinterpreteu, punyeterus. Hem refereixo a conversacions, fotos i intercanvis d'adreces d'e-mail... pero ara que ho dieu...a mi m'ha ensenyat fotos de farres olímpiques de l'edició 2004, amb cares ben conegudes per tothom, i tela cagati luritu) Tinc dubtes preocupants sobre aquest tema. Imatxineu-vos que també conviviu a la Vila Olímpica, i tot estant a la piscina, us tireu en bomba i esquitxeu a tot l'equip de voleibol femení del Brasil...o en una festeta al pis dels regatistes neozelandesos, tot ballant, li fots un cop de colze a la totxa de Manu Ginobili, o li fots el cubata per damunt a l'Elena Isinbayeva...i se't queda mirant d'aquella manera que només et pot mirar l'Elena Isinbayeva... Què fer???

En definitiva, disfruta d'aquest privilegi. Berta "CASTELLS", com no podia ser d'una altra manera. PIT I AMUNT.

UFFFFFFFFFFFFFFFF.....

2008-07-14T13:02:00.013+02:00

Demanem 12 canyes, 4 cuba-libres, 3 gin-tonics i 1 aigua (el Roger), prenem la fresca al Faristol uns quants "camises ratllades" després de l'exitosa actuació a Altafulla. Estem tots riallers, relaxats i fent càbales sobre quin és el següent pas estratègic a seguir de cara la primera gran batalla tarragonina d'aquí a un mes. La tarda-vespre encara és lluminosa i tot sembla una mica idílic. Em sona el mòbil...sona el mòbil...sona i no para de sonar...

Primer pla d'un ull meu obrint-se (guinyo Lost que t'hi cagues) Estic estirat al sofà i tot panteixant veig el mòbil movent-se per damunt les rajoles impulsat per la vibració de la trucada entrant. Contesto i a l'altra banda sento la veu consternada d'un company de la colla: "Nen, com està el temps per aquí? A Cambrils s'està acabant el món" La veritat és que no ho se perque m'he quedat fregit a 20 km. del final d'etapa del Tour. Miro a fora i el cel te un to blanquinós una mica sospitós. Li dic "Pse". Penjo i respiro fons. Encara mig desvetllant-m'he, al cap de mitja hora em torna a sonar el mòbil. És el nostre petit cap de colla: "Nen, com està el temps per aquí? A TGN s'està acabant el món". Torno a mirar fora ja alarmat i el cel comença a fer por. Li dic "No se que dir-te, encara no plou pero la cosa està fotuda, algú ha trepitjat una merda com un pa de pagès" Penjo, respiro fons i crido "mecagonlòstiaputaconsagradaielfetgedunavaca" (versió evolucionada del taco-títol de l'últim post del Matalasseritis) La dona ve correns tota espantada i li faig un gest de mutis que enten perfectament. Vaig a dalt al terrat i allò cada vegada s'emmerda mes. Tiro el cap enrera, crido "no sius-plau no" i...PLAS...una immensa i pesada gota d'aigua em cau dintre un ull. Així comença un gran cap de setmana pels Xiquets de Tarragona.

No poder fer el 2d8f ara i fer-lo més endavant (inclús estrenar-lo per St. Magí) tampoc hauria de suposar un problema crucial, pero qui sap si no portarà conseqüències. Tot castell de gran dificultat s'ha de tirar quan ja el tens a punt i no deixar-lo vegetant al pati d'assaig. Pot fer que es trenqui la ja manida dinàmica positiva o que et surti un problema en aquest castell que seria més facilment solucionable en el cas de que hi hagués la confiança d'haver-lo fet ja prèviament. Tenim un altre handicap, que és el "paron" que tenim la setmana que ve i a continuació un parell d'actuacions menors on estava programat rodar més la canalla i fer alguna prova en castells de 7imig (crec) Això fins als Pallaressos on aquest any es reuneixen les mateixes condicions que a Altafulla per fer alguna cosa especial. Pero aquestes mateixes condicions em temo molt que també poden ser meteorològiques...no m'estranyaria gens, txecs. La nota positiva, és que si al final se n'ensortim (estrenar el 2d8f abans del 19A), el cop moral per naltros mateixos seria tremendu.

Un altre tema molt més trist és el de Premià, on vam mostrar la cara més pobre que pot mostrar una colla del nostre nivell (castells de 9 a TGN i de 7 fora la província amb l'excepció que confirma la regla, o sia, Vic) És previsible que en actuacions com aquestes falli gent i no poguem plantejar-nos anar al 100%, pero que ensenyem com a millor construcció un 2d7 amb una pinya ridícula, és VERGONYÓS. I més quan a Altafulla ens vam quedar amb la mel als llavis. Amb una miqueeeeeeeeeta més de compromís vist el desencís de dissabte, haguessim pogut anar al Maresme amb la clàssica de vuit i salvar el cap de setmana amb bona nota. Se'ns acaba el crèdit per que ens contractin places com Girona, Granollers, Terrassa, Mataró o Lleida (per posar alguns exemples) És un problema que li veig difícil solució. Si no acceptem aquestes diades, ens quedem amb un calendari ridícul, i si les acceptem, mostrem una imatge ridícula. Com fer passar a la massa matalassera per l'adreçador? Si apretem per aquest costat després ens pot passar factura? Estem massa ben acostumats?

No vull acabar sense fer un petit incís sobre el "4d8 in the rain" de Vilafranca al meu poble. Van ser moments esperpèntics. Pero convido a la gent a participar en el debat que tan valentment a iniciat el meu convilatà Jordi Andreu en el WebCasteller.

PD: aquest matí, al passar per davant de la Plaça del Pou, he pensat "Això no es quedarà així", i juro que he vist a l'anxaneta del monument al pilar de vuit fent-me l'ullet. Són coses que només poden passar en un poble de bruixes. Com l'esgarrifós aiguat de dissabte just a l'hora indicada.

OH BENVINGUTS PASSEU PASSEU

2008-07-11T18:39:00.005+02:00

He quedat garratibat al rebre el SMS "arenga-recordatori" que ens envia el petit cap de colla cada prèvia: "Fem de la Plaça del Pou un altre St. Magí" Quina tentativa tan ferotge de tarragonitzar el meu poble Altafulla, envait els últims anys (i aquest) per les ordes penedesenques per obra i gràcia de Fonxo Nostru Regidor. PERO ESTÀ BÉ, JERONI, ESTÀ BÉ!!! Vaig demanar ara fa uns mesos un sobreesforç, un acte de coherència envers la nostra recent trajectòria i agraiment cap a la meva pàtria, i ja el tenim aquí. "Solo queda batirnos".

AQUELLA CAÒTICA PERO GENIAL DISBAUXA

2008-06-30T19:56:00.005+02:00

Una petita conversa amb la Leyre divendres passat al local em vindrà a huevo per obrir un altre post. Estavem parlant molt per damunt del món internàutic casteller, i ella em va deixar anar : "Les polèmiques del WebCasteller estan mortes" PAUSA DE 3 SEGONS "Els polemistes de sempre ja no tenen aguante" PAUSA DE 4 SEGONS Una altra frase que no reproduiré per lo delicat de l'assumpte tot deixant anar una subtil insinuació.

La conversa també va incloure mencions al nou forum "La Pinya" i els seus pobladors. Tota comparació és odiosa, pero senyors, jo hi entro sovint i la veritat és que només m'ajuda a informar-me de dades estadístiques i objectives. Les opinions, o brillen per la seva aussència o per la seva banalitat. Normalment tot deriva cap a al·lusions a possibles farres (quin mot tan postadolescent) o a lo superiupi que s'ho va passar aquell/a en la trobada de colles universitàries (amb tot el respecte per els castells que poden arribar a fer, vale?) Estic d'acord que les polèmiques ja no són el que eren, perque segurament tindrà tota la raó del món quan diu que els polemistes de tota la vida s'han fet grans (ho desconeixo, poser alguns ja eran grans quan van començar) pero aquest nou forum, o canvia molt el panorama, o no aguanta 15 segons del primer assalt. Inclús ara amb els grans agitadors del WebCasteller en Stand-by, qualsevol petit comentari suggereix molta més informació que la de l'altre. Vull deixar clar, pero, que la iniciativa és bona, tot suma, pero personalment no m'atreu ni m'ho passo bé. Hi entro rutinàriament. Segur que millorarà, no el forum físicament, que poques possiblitats més pot oferir, sino les opinions que hi trobem.

En canvi, el WebCasteller, animat per blogaires periodistes i experts diversos en la temàtica, dóna peu a altres tipus de debats. I segur que al cap de l'any ens trobarem amb 5 o 6 polèmiques d'aquelles per sucar-hi pa, que et motiven, que t'emprenyen, que et fan esclamar dabant el monitor, que et fan riure... La majoria amb un grau molt elevat de tarragonitat...Aquestes polèmiques d'ara són hereves de les creades en el web de la Colla Jove, les que jo considero genuïnes. Era un espai salvatge, on no hi havia classificació per temes, on totes les opinions sortien per pantalla a mesura que s'anaven entrant, i on el catxondeo, el terrorisme i les parrafades ocurrents eren la norma imperant. Sóc totalment conscient que estic fent propaganda de la colla rival, pero negar que gràcies a la seva web m'ho passava de puta mare llegint tot aquell sidral, seria faltar a la veritat clamorosament.

Que. Se'n recordeu?

FOC!

2008-06-25T08:54:00.004+02:00

"Esquila el gos per St. Joan, si vols que passi un bon any"

Em vaig topar amb el Roger al mig de l'actuació tot abatut dient-me: "Això que hem fet és molt cutre" Jo li vaig dir: "Sí, pero veritat que ens servirà?"

Doncs l'actuació d'ahir va ser una d'aquelles que ens han de passar cada mig any perque ens posem les piles, ens adonem d'errors, baixem de certs núvols més propis de la colla rival i ens calmem tots plegats. Aquesta actuació de St. Joan va servir també perque els més novells coneixin l'atra cara de la moneda (castells són castells) No només va haver-hi problemes en els castells pròpiament dits. Va haver-hi problemes d'agilitat montant pinyes, ens vam petar l'ordre d'actuació per embadaliments diversos , ens vam encantar a l'hora d'aixecar els pilars, van faltar certs tics de puteria entre el seu castell estrella i el primer 4d8, etc... I tot això és una rajada, pero penso que està assumidíssima pels membres de la tècnica (m'equivoco?), i que a la fi i al cap, aquesta primera presa de contacte de la tècnica amb la Plaça de la Font els ha fet augmentar el seu grau d'experiència un pas de gegant gens despreciable.

Potser a partir d'ara, tots (i quan dic TOTS m'incloc jo i també la web de la colla) estarem una mica més calladets i no ventarem tants "fantàstics assajos" ni tantes "perspectives per somiar". Amb els números a les mans, estem igual (o pitjor pels nervis) que St. Jordi, i per tant, pensem com hem assajat. Sí. Se que molts pensaran que aquesta fase passa cada any, i que després amb un mes i mig ve el subidon i el progrés és exponencial. Pero...aquest any no havia de ser una mica diferent als demés? I de les colles del nostre nivell (Jove, BCN, Sants i nos) ,som els que ho portem pitjor. Veurem. Realment no ha passat res...o sí...tot el que he explicat a dalt...pero res que no es pugui solucionar a aquestes alçades. Tant de que ha començat l'estiu...doncs a veure si és veritat (ho dic pels que manen i pel gruix de la colla també) CONY...AL LORO!!!! (toma ramalassu)

Només em falta felicitar als rivals. Ens hem presentat amb uns quants petardus i al final ens han restregat una fornida traca, i el divendres encara farà olor de socarrimat per Sta. Anna. I què? No s'ha dit sempre que el nostre local és un autèntic polvorí? Calma. Sobre tot, molta calma.

PD: està clar que no us puc deixar sols. Uns dies que marxo i la que heu liat, capullins.

ÉS MACU, NO?

2008-06-02T21:33:00.006+02:00

Per fi li hem vist la cara! Desde fa un parell de setmanes... i la veritat és que ens hem posat catxondos...picantons... Molts ja fa mig any que ens "l'imatxinabem" i no se si així o d'una altra manera, que a tot li podem trobar matissos i múltiples variables, pero més o menys la cosa comença a agafar forma.

I és que en una colla com la nostra, en que el 4d8 moltes vegades ha sigut una d'aquelles asignatures toston que saps que estudiant l'últim vespre, traient amb cert nerviosisme aquella mítica xuleta arrugada i esgrogeïda, i aprovant ni justet ni sobrat... Doncs que sempre se l'hem pres com un castell poc motivador, més maldecap innecessari (HERETGE!) que altre cosa. O sia, plantem un panzer indestructible i s'acaba la història. Per cert, panzer que ens va ajudar a assaltar el 4 amb l'agulla fa 2 anys. Poca broma, doncs. 4 amb l'agulla que més d'un veu com a castell clau de cara al Concurs, pero en aquest cas penso que tenim un problema anomenat "canalla gran".

Aquí vull tractar dels assajos d'un 4d8 diferent per lo lleuger que és, al qual li falta mooolt assaig i méeeeeeees psicologia. Incidir en la feina a quarts i quints, que són el que queden més debilitats, i gestionar (opinió personal) la possible aussència d'algun crack. Perquè s'assaja aquest castell i amb aquestes característiques? Algú de la tècnica pot esgrimir que hem de canviar d'una vegada per totes la manera de treballar-lo (és un bon motiu, no absolutament necessari) Jo estic convençudíssim quin és el veritable motiu. I SIIIIII......? Ha quedat clar? Sabem quins han de ser els grans objectius de la temporada en forma de 3d9f i 5d8 (tal com va deixar clar el petit gran cap de colla quan s'hi va posar) i anirem sense complexes a afrontar-los, pero si els aconseguim abans de la gran cita d'octubre, què? I SIIIIII...?

Sense que hagi servit de precedent el debat de fa 15 dies sobre els objectius de la temporada on vaig mostrar el meu desacord amb el "ponent", el qual ens volia transportar directament a un viatge oníric interestelar, m'ho miro tot amb un cert esberament, més que res perque s'ha acabat d'una puta vegada aquest cony de més de maig (heu vist el rànking, companys?), perque pel carrer veus coses més estimulants, perque les finals de la NBA em fan rememorar la meva pubertat, perque l'assaig de divendres passat va ser txupi, perque tots ja esteu més tranquils amb el Nàstic, perque el Reus no pujarà (previ judici ràpid a en Ramon Maria Calderé) i a Reus precisament serà (gràcies, ganxus) on podem començar amb bon peu (qui s'enrecorda de St. Jordi?) Per cert, què tal si dissabte fotés bo i diumenge plogués? Més precisament a tot el Baix Penedès? M'explico?

CRACK!!!

2008-05-21T19:28:00.002+02:00

THE SPRING IS SHINE AND I'M VERY HAPPY

2008-05-18T21:27:00.010+02:00

No haviem d'actuar els Xiquets de TGN a les Fires de Maig de Vilafranca? Per diversos motius (aquest mes de maig ens matarà) es va haver de renunciar a participar-hi i avui, doncs, s'ha realitzat la diada sense les nostres ratlles. Pero aquí un servidor ha sigut l'únic matalasser capaç de donar la cara i anar a veure què passava i què ens perdriem a la capital del Gran Penedès. La veritat és que m'ha extranyat molt no veure (excepte alguns serrallencs) cap més tarragoní (ni matalasser ni de la Jove) ja que no teniem diades que ens ocupessin, i això m'ha fet sentir una mica "freaky" entre afeccionats locals, afeccionats de la Bisbal, Bartolí&Co. i periodistes diversos. De totes maneres, val a dir que hi he anat amb les condicions ideals per disfrutar d'una matinal primaverenca totalment relaxada. Aquestes condicions són: amb la dona i la nena, amb el cotxet de la nena, amb el diari sota el braç, amb poca atenció en la majoria de les construccions (digueu-me heretje), sense esperar la ronda de pilars (uuuuuuh uuuuuh, fora fora!!) I AMB EL FANTÀSTIC GLOBUS DE LA MINNIE MOUSE (el que surt a la fotografia) lligat al cotxet de ma filla, que tan insistentment m'ha demanat quan ha vist al venedor, que avui ha fet l'agost, el molt puta.

Parlem de castells? Doncs resulta que avui els Castellers de Vilafranca volien provar el primer castell de 9 de l'any i un "rara avis" anomenat 3d8persota. La clau ha sigut el 4de9folre que només han pogut carregar (degut principalment al temps perdut per l'indecisió d'un dels dosos) i que ha deixat tocat a algun membre del 3persota. Llàstima perque m'hagués agradat veure'l. Vull dir que m'hagués encantat que valtros no el veiéssiu i jo sí... A tercera ronda han tirat el 2d8f, que sorprenentment només han carregat (s'ha enfonsat el folre) És un fet que dignifica encara més aquest castell. El més destacat dels Xicots ha sigut el 2d7carregat (un entrebanc, sobretot per concienciar a una canalla que avui s'ha mostrat indecisa) i els Castellers de Terrassa han fet castells de 7imig molt correctes, com sempre (i potser millors que els que podiem oferir naltros avui)

Doncs ja està. Fins hi tot m'he assentat en un dels bancs que hi ha emmig de la Plaça de la Vila, tot flairant l'olor de pollastre a l'ast. Preparant-me pel suplici de diumenge que ve. O no? Digueu-me que estic equivocat. Sius-plau.

ESTAN A PUNT

2008-05-12T21:17:00.008+02:00

Maig. Època de treure's les lleganyes parsimoniosament per a uns o de desvetllar-se fent ciclostàtic o joging per altres. I no és cap crítica o lloança. És constatar la manera de "ser criats i créixer" que han mamat les colles de TGN o Valls (els "uns") o les colles de l'àrea no tradicional (els "altres") Són dos modus operandi que al maig es mostren en el seu màxim esplendor i que en el segon cas indicarà quin camí (bo, psi.., mira.., dolent) seguirà cada colla al llarg de la temporada.

En aquest segon grupet, sobre el qual centraré aquest post, hi trobem la colla degana dels nouvinguts, els Minyons de Terrassa, que travessa una greu crisi de camises desde fa algunes temporades i que està tenint serioses dificultats per demostrar el seu catxé per les places que tan generosament (€€€) valoren la seva participació. Robant-lis protagonisme hi trobem els sempre aplicats i eficients Capgrossos de Mataró, que en poques setmanes es planten dels castells de 7 als castells folrats (en aquest cas el 2d8f, castell que per altra banda encara no han pogut portar a plaça els Minyons de Terrassa) Uns mataronins l'arrancada dels quals ja no pot sorpendre a ningú, pero que si ens atenim a les declaracions una mica (una miqueta) més ambicioses del seu nou cap de colla (comparades amb les sempre equilibrades i cauteloses paraules d'en Castellví) pot fer pensar que aquest any podria ser el definitiu per acabar amb el tirànic G-4 i afrontar amb decisió l'espectacular pas cap els gamma extra (sempre que ho permeti la logiquíssima por en aquest cas, d'afrontar els elevats riscos que això comporta) Seria la gran efemèride castellera de l'any.

També hi podem trobar en aquestes colles matineres els Castellers de Sants. Una de les revelacions de la temporada passada que estan demostrant ja que l'any passat anaven de debò i que estan preparats per entrar de ple dret en el grup de colles de la segona fila de la graella(Xiquets, BCN i Jove) Sembla que definitívament han adquirit la solvència i el domini necessari en els castells de 8 (molt abans que les esmentades anteriorment) per afrontar amb més decissió fites superiors com el 5d8, 3d9f o 4d9f, castells que els acabarien de situar en aquest grup de colles. Caldrà veure com tornen de vacances per atacar aquestes superestructures, com torejen la pressió en una Mercè cada vegada més emocionant per la rivalitat que tenen amb els de la camisa vermella, i com mentalitzen a la canalla sobre possibles accidents i entrebancs en el camí, fet que l'any passat va ser cabdal en els 2 intents de 3d9f. Caldrà prestar molta atenció a aquestes 2 colles, Mataró i Sants, Sants i Mataró, blau i gris, gris i blau, perque d'elles dependrà en gran mesura que hi hagi novetats remarcables en aquest nostru panorama casteller.

Els demés, els que encara ens estirem i badallem i ens han de cridar l'atenció unes quantes vegades per desvetllar-nos, ens queda anar habituant-nos a la llum del dia, fotre'ns una bona dutxeta canturrejant, un bon bermutet, i escalfar l'ambient de mica en mica per arribar a les nits màgiques d'estiu en plena forma disposats a les més grans emocions. Mentrestant, mentre el Nàstic s'especialitza en salts mortals sense xarxa, mentre la romeria del Rocío intenta cohabitar (amb molt d'èxit!!!) amb les "human towers", mitja Ejpanya es mossega les ungles per l'Eurocopa (Villar dixit: "Estan diciendo NO AL FULBOL, NO AL FULBOL!!!), mitja Ejpanya perd els nervis a pocs dies de l'EuroChikiliVisión (prometo ser un dels pocs que no ho veurà) i el Reus Deportiu es planteja convidar al Trapezi a la dubtosa parella d'àrbitres portuguesos de l'altre dia...mentrestant dèia... veurem si aquestes colles ens fan desvetllar sobtadament del nostre sòn de Bella Durment. Ah! I si una cosa està més clara que mai, és que els verds estan en un altre planeta. Oi que ja venen les Fires de Maig?

2008-04-27T22:40:00.002+02:00

I FEEL GOOD

2008-04-24T20:03:00.006+02:00

Històricament, les actuacions fins St. Joan sempre han indicat una mica quines poden ser les consecucions de la temporada (a excepció de l'estrambòtic 2007, esclar) i com de preparada arriba la colla al tram decisiu de l'any, quan arriba l'escalforeta. Són actuacions moltes vegades incòmodes perque no pots posar tota la carn a la graella: la matalasserada normalment no està per gaires històries castelleres fins el juliol i la tècnica pensa més en el rodatge de la canalleta nova. Pero tot això pot girar si vens d'un any esplèndid on has fet grans castells i a més t'ha entrat gent nova amb una il·lusió INUSITADA vist desde la perspectiva dels que fa anys que veiem passar gent pel local d'una manera diguem-ne una mica fugaç. Doncs això. Que el que vam fer ahir per St. Jordi ja ho haviem fet altres vegades, pero la sensació aquesta vegada és de pessigolletes i de fer conya amb els companys i de xerrades trascendentals que deixen entreveure que estem vivint alguna cosa nova.

Personalment ja vaig comentar dimarts passat a altres ratllats (i ells m'ho ratificaven) que l'hivern només l'estem notant en el fons físic i el gas necessari en castells de gran recorregut (llegeixis 8 pisos cap amunt) pero que les estructures estan intactes tal com feliçment les vam deixar a l'octubre passat. Acabant d'engrescar alguna quint i algun terç que els hi costa una miqueta arrancar, el cinc (tal com deixa entreveure el Roger en la magnífica dada estadística-2007 "un 5d6, un 5d7, un 5d8") sembla que se'l podem trobar preparat abans de l'esperat. Igual que el 2d8f, amb els inèdits assajos de folres a aquestes alçades (sempre que trobem una ràpida solució al tema dosos, que segur que sí) I com que L'Home Petit vol fer els deures abans de St. Magí, doncs jo em pregunto...Què, nois!?!?!? Em donareu el gustasso a mi i altres comvilatans matalasserensis de fer-la grossa el 12 de juliol a Altafulla!?!?! JAJAJA Ep! No pretenc pressionar a ningú. Se que tindrem dies grisos i imprevistos varis, pero es que també estem familiaritzats en lidiar amb aquests temes, oi? El primer ja es deixa entreveure en un més de maig fosc on només tindrem una actuació, i difícil, per ser un desplaçament de més de 25 km. i fora de l'àrea tradicional BRRRRRBRRRRRRBRRRRRR.

Sobre l'actuació dels "demés", poca cosa. Alguna novetat a segons en el 2d7 "dels d'allà baix" que no se si era deguda a una petita revolució crespil o era cosa forçada, i també molt important el 2d6 de SPSP amb segons nous que van mostrar una bona feina d'assaig en aquest començament de temporada. Ah! I el ritme d'actuació va ser espaterrant. Que prengui nota el Consell Executiu del Concurs per posar-lo 3 hores abans d'un Barça -Madriz...Podriem portar totes les colles del món mundial i sense ronda conjunta. Segur.

Buenu, paius. Felicitats pel llibre, la revista, l'actuació i la cara de felicitat que foteu-fotem. Que la pròxima samarreta de la colla sigui amb l'Smiley. I sí, insisteixo, lo d'Altafulla estaria bé. Pero no vull presionar.

DEBATIR, INFORMAR-SE O COMPARTIR IDEES I OPINIONS

2008-04-14T20:56:00.016+02:00

Cullons quina arrencada. I no pel nivell purament casteller mostrat a plaça diumenge passat amb un 5d7 més propi del "catenaccio" amb que Trapattoni ("il Trap") desquiciaba als seus rivals (per altra banda, tampoc el podiem fer d'una altra manera a hores d'ara) i uns 4d7 i 3d7 purament anecdòtics. La veritat és que el començament d'exercici ha estat sucós sucós amb el Concurs com a teló de fons de tot plegat. I és que les polèmiques han tret fum com fèia èpoques que no passava, i una vegada més ha sigut Tarragona qui ha encès la guspira de la flama de la discòrdia. Els assajos estan sent dels més multitudinaris que es recorden a aquestes alçades de la temporada, s'està apretant en el cabdal tema de captació de canalla nova amb possibles resultats satisfactoris en un breu lapse de temps, i recordem que tot això ve precedit d'una assamblea mogudeta mogudeta on la guillotina va actuar després d'uns anys amagada al quarto de togues. Bé, promet, veritat? Tot i això, vull deixar ben clar que no vull robar-li continguts al Roger amb el seu "blog-pàgina de successos matalassers" i que només responc al cable tirat per ell. Doncs som-hi.

Divendres abans d'assaig vaig consultar el correu i quina va ser la meva sorpresa quan el nostre capo d'activitats em (ens) convocava a una tertúlia post-assaig per tractar el tema estrella de la inclusió en ronda conjunta del Concurs del 5d8, 4d8a i 3d8a. La veritat és que va ser una motivació més per sortir de casa un divendres vespre fres i plujós. Una vegada més, toca aplaudir al Gerard per totes les seves iniciatives. Esperem que no es relaxi. El ponent: Jordi Andreu. El mateix que està triomfant en el seu blog del Web Casteller fregant les 100 entrades. Récord absolut en les polèmiques? La resposta en aquesta tertúlia va ser bona pel que fa a la participació pero millorable al meu parer, i crec també que aquest tipus de xerrades funcionen millor en petit comité i amb controlades dosis d'alcohol per la dishinibició, ja m'enteneu. Pero també reconec que és molt interessant fer saber tots aquests temes i intringulis a neòfits i a demés castellers amb qui no tens el gust de tractar habitualment sobre aquests temes. És una activitat que si li donem continuïtat pot donar un plus a l'assaig de divendres i pot fer animar a molta més gent perque s'apropi al local. Això sí, hi ha d'haver algun element extra (charteussià, antillà o de les estepes russes) per calentar l'ambient. Un encert, que entre tots hem de perfeccionar per quan ens despertem dissabte al matí i flipem una mica més.

Sobre el tema en qüestió, el Jordi va exposar d'arrencada el que apareix en el seu blog, i mantenint ell el protagonisme, a tothom li va quedar més clar quins eren els possibles pros i contres de la mesura. El moment més trascendent va ser l'aparició del petit Jeroni exposant els fets culminants (sopar i votació dels capos de les grans, votacions del Consell Assessor, anècdotes i maneres d'actuar d'uns i altres...) i l'aportació de Joan Sala Sr. indicant quina crèia ell que havia de ser a partir de ja la manera d'actuar de la colla. Anem al gra? Com va quedar clar, ningú present en la xerrada va trobar adhient la mesura, primer pel desprestigi flagrant que pateixen aquests castellassos, i segon ja que amb el 2d8f ha servit de ben poca cosa i qui ens asegura que d'aquí 2 anys no es vulguin incorporar en ronda conjunta el 3 i 4d9f i anar tirant de beta?...trobo una mica fosc el fet de demanar l'opinió de les grans colles (amb votació inclosa) per després tirar pel dret... igual de fosc trobo el fet de que la Jove presenti només dues propostes que curiosament seran aprovades amb la insistència del Consell Executiu (xantatge a les colles grans de suprimir la 5ª ronda, p.e.)...hi haurà sancions a les colles per pèrdua de temps? Per mi aquest punt és el més important de tots... Majoritàriament l'opinió sobre la manera d'actuar de la colla era clara: acceptar les regles del joc com no podia ser d'una altra manera... També vaig denotar que el tema del crono ja no és tabú i cada vegada hi ha més veus demanat que es tingui en compte aquest aspecte d'una vegada per totes... Com algú que insinuava que potser la credibilitat del Consell Assessor és nula i ens hauriem de plantejar alguna que altra traumàtica renuncia...Així com també es va dubtar sobre la impossibilitat del bon seguiment del Jurat en diferents d'aquests grans castells en una mateixa ronda conjunta vist els problemes de l'últim Concurs. En definitiva, que dóna per molt i que espararem aconteixements, altres convocatòries i polèmiques vàries per acabar de parlar-ho.

PD: no sabia que el Miki i el Ruben Guim fossin mestres de religió. ES-PEC-TA-CU-LAR.